Un triple trenc d’albes

El 31 de desembre és el darrer dia de l’any, o això diuen, i no tinc massa ganes de fer-ne balanç, la veritat. No sé si, a la fi, l’únic balanç sempre és pèrdua, com versifica Sòria i desdramatitza l’amic Alexandre, però és indubtable que, enguany, els ciutadans, sobretot els assalariats, hem perdut molt. No m’entretindré ara en això; de lectures sobre l’assumpte en trobareu hores i dies a Salms. Senzillament, amables i pacients lectors, vull felicitar-vos la nit de Cap d’Any. Desitge que, per tots vosaltres, l’entrada d’any siga un triple trenc d’albes. De regal, aquesta personal videofelicitació, a partir d’un poema de John Keats:

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més

«Continuing to live», de Philip Larkin

Larkin25 és una commemoració de la vida i obra del poeta, novel·lista, bibliotecari i crític de jazz Philip Larkin (1922-1985), ara que s’acompleixen 25 anys de la seua mort. Fins al 2 desembre se celebraran a Yorkshire i altres punts d’Anglaterra tot un seguit d’actes, entre els quals n’hi ha un que, en els darrers anys, ja és un costum (i gairebé una mania) cada volta que institucions de qualsevol part del planeta decideixen que és l’hora de traure a passejar –amb boç, corretja i bosseta?– la poesia pels carrers: estampar versos a la carrosseria dels autobusos urbans, com si es tractara d’anuncis publicitaris. Per què no a les manises de les sales d’espera dels hospitals? Per què no als murs dels centres de servei d’ocupació? Per què no als centres industrials? East Yorkshire Motor Transport Services i la Hull City Council Libraries s’han encarregat de triar sis poemes de Larkin que enguany s’exhibiran en cartells de 40 autobusos. Per si això fóra poc, la fita compta amb l’amable fetitxisme del merchandising: els Larkin Toads, gripaus engalanats que, en teoria, rememoren els cèlebres poemes Toads i Toads revisited (trobareu els originals i versions castellanes en la tesi doctoral en PDF de Damià Alou, pàg. 201-215).

El vídeopoema que ací presente, Continuing to live, em sembla especialment representatiu de l’obra de Larkin, a qui podríem atorgar el títol de Poeta de les Pèrdues i les Decepcions, per bé que no hi ha gairebé cap poeta que, en algun grau, no poguera ser investit així. La tesi d’Alou (no ho faré jo ara) analitza aquestes pèrdues: de la joventut i del seny (The old fools), del paisatge i les essències nacionals (Going, going), de l’oportunitat d’alliberar-se sexualment (High windows) o d’empatia (Decepcions). Continuar vivint és, a més, un poema que em toca. I em toca fins al punt que, si no hi ha cap contratemps, en els pròxims mesos, aquest blog perdrà o, dit altrament, deixarà de rebre apunts amb la regularitat que servidor voldria. Intentaré, almenys, no perdre massa porositat.

Versió MP3

CONTINUING TO LIVE

Continuing to live –that is, repeat
A habit formed to get necessaries–
Is nearly always losing, or going without.
It varies.

This loss of interest, hair, and enterprise–
Ah, if the game were poker, yes,
You might discard them, draw a full house!
But it’s chess.

And once you have walked the length of your mind, what
You command is clear as a lading-list.
Anything else must not, for you, be thought
To exist.

And what’s the profit? Only that, in time,
We half-identify the blind impress
All our behavings bear, may trace it home.
But to confess,

On that green evening when our death begins,
Just what it was, is hardly satisfying,
Since it applied only to one man once,
And that one dying.

Philip Larkin

Llegir-ne més

«Acquainted with the Night», de Robert Frost

Robert Frost repeteix insistentment la primera persona del singular («I», «jo») a l’inici dels primers versos d’aquest poema. He dubtat força a l’hora de traduir-lo amb una literalitat que no em feia el pes. Ho sent. Alguns estudiosos han vist, segurament amb encert, que el més personal dels pronoms és un recurs escollit concientment pel poeta per a reforçar aquesta idea d’ocell nocturn, de l’ésser a l’interior de la nit on s’ha avesat a viure. De fet, amb el darrer vers ho reafirma i tanca aquest cercle de la vetlla. En la meua opinió, però, la traducció literal al català d’aquest jo iteratiu hi afegeix una càrrega de personalització que desequilibra el joc d’imatges del poema. Que Frost em perdone. Confesse, doncs, que l’omissió respon només al meu gust –també personal, és clar–, més que no pas a les legítimes exigències de rigor aplicables a un traductor expert que, no caldria dir-ho, no sóc. Tot i que podria incorporar-se perfectament, tampoc no he tingut la paciència d’emular en català la seua mètrica (pentàmetre iàmbic)/decasíl·lab català) i rima (terza rima dantesca). Alguns traductors pensen que la fidelitat al pensament del poeta s’esvaneix si no s’hi respecta la mètrica original. No sempre ha de ser així, crec, si tens a mà el poema original, que garanteix la més alta fidelitat. Una darrera anotació: per al muntatge audiovisual he utilitzat preferentment fotogrames de San Francisco, ciutat natal de Robert Frost, on va viure fins als onze anys (1885), quan va morir son pare. I, per acabar, recordar que la data del poema és 1928, és a dir, un any abans de l’oficial inauguració de la Gran Depressió. Molta gent, abans de l’espectacular estrena, ja estava ben deprimida, ja vivia dins d’una llarga nit: «And further still at an unearthly height, / O luminary clock against the sky / Proclaimed the time was neither wrong nor right». Sembla que no han passat els anys, ni tampoc les nits: «I have been one acquainted with the night». Abaixeu les persianes, apagueu els llums i acostumeu-vos a la nit.

Versió MP3

I have been one acquainted with the night.
I have walked out in rain — and back in rain.
I have outwalked the furthest city light.

I have looked down the saddest city lane.
I have passed by the watchman on his beat
And dropped my eyes, unwilling to explain.

I have stood still and stopped the sound of feet
When far away an interrupted cry
Came over houses from another street,

But not to call me back or say good-bye;
And further still at an unearthly height,
O luminary clock against the sky

Proclaimed the time was neither wrong nor right.
I have been one acquainted with the night.

Robert Frost (1928) | + vídeos de Frost

Llegir-ne més

«Ar trebui», d’Ana Blandiana

ana_blandiana

La romanesa Ana Blandiana és una escriptora poc publicada i a penes coneguda en la nostra llengua. Tot i així, la coneixereu potser per la seua activitat política i algunes traduccions al castellà de la seua obra. En català podeu trobar una antologia publicada per Reduccions, en les versions d’Aitla Torrent i Alilla Mondotf. I poca cosa més. Si teniu més ganes que temps podeu llegir un estudi molt interessant de Xavier Montoliu sobre les dificultats de traducció poètica entre el romanès i el català, dues llengües amb «la mateixa filiació romànica» i «poc estudiades comparativament pels filòlegs». En el poema següent, Ar trebui, Blandiana sap contar-nos en tretze versos com hauria de ser la vida amb una gran capacitat de síntesi i evocació. Escolteu, si no, com és possible que, segons la seua revolucionària concepció biològica, les persones puguem arribar al zènit de la vida sense queixals, però amb totes les dents de llet. Per últim, com a curiositat, dir que Màrius Sampere va escriure un poema, «Invertir l’enigma», que sorprenentment comparteix aquest mateix desig de capgirar el cicle vital: «Hauríem de néixer curulls de saviesa / … / i a la fi morir tornant a la mare».

Ana Blandiana | Versió Original | Versió MP3

Llegir-ne més

«Alfabet» (12), d’Inger Christensen

alfabet

Inger Christensen va morir a principis de 2009. Ha estat considerada l’escriptora danesa més rellevant de la seua generació. La seua obra ha estat traduïda a molts idiomes, però no encara al català, lamentablement. Com Júlia Costa, vaig cercar ressenyes, traduccions i fonts d’informació en la nostra llengua, però el panorama és… En fi. Arran de la seua mort, vaig recopilar traduccions d’obres seues parcialment publicades a la Xarxa, preferentment en alemany, anglès i francès. Després de jugar amb alguns versos d’«Alfabet» (1981), un dels llibres més aplaudits, vaig escollir el poema 12 pel vitalisme que traspua. «Alfabet» és un bell poema, però encara ho és més en danès, per la seua arquitectura fonètica, treballada amb ritme, modulació i progressió melòdica, matemàtica, diria. També el podeu escoltar, recitat per l’autora, al magnífic web de Lyrikline.

livet, luften vi indånder findes
en lethed i alt, en lighed i alt,
en ligning, et åbent bevægeligt udsagn
i alt, og mens træ efter træ bruser op i
den tidlige sommer, en lidenskab, lidenskab
i alt, som fandtes der til luftens leg med
den faldende manna en enkel principtegning,
enkel som når lykken har masser af mad
og ulykken ingen, enkel som når længslen
har masser af veje og lidelsen ingen,
enkel som den hellige lotus er enkel
fordi den kan spises, en tegning så enkel
som når latteren tegner dit ansigt i luft

Inger Christensen

Llegir-ne més

«Deceptions», de Philip Larkin

decepcions

Qui opine que, per a la poesia, està vedada la truculència, millor que no continue aquesta lectura ni intente veure el vídeo següent. Més val que toque el dos qui diga que l’horror, pels seus ingredients irracionals, és un fet aïllable i aïllat, inevitable producte de l’infortuni, del dimoni o de qualsevol altra maldat intrínseca, essencial, i no el que veritablement és: un fet històric, o quotidià, constatable, amb causes i conseqüències: un objecte de reflexió. Un dels primers poemes de maduresa de Philip Larkin és «Deceptions» (1950), títol que porta, indirectament, el poemari del qual forma part: «The Less Deceived». Literalment: «Els menys decebuts», que és, pràcticament, com parlar dels més decebuts. En aquesta obra, com en la posterior «High windows», el sexe ja ocupa un lloc central. Larkin s’acosta a la sexualitat com a impuls determinant de la felicitat o de la frustració. Tal com s’explica a la tesi de Damià Alou, aquest poema és «anòmal», peculiar, per diverses raons. És dels pocs poemes en què Larkin no és el protagonista i és l’únic encapçalat, i motivat, per una citació: la declaració d’una jove, víctima d’una violació, a consequència d’unes circumstàncies que, en el Londres victorià, l’abocaren a la prostitució. Però és també un poema singular per les polèmiques suscitades; concretament, per les acusacions que va rebre des d’algunes files del feminisme: «The essential point is that Larkin in 1950 was apparently able to consider rape as a matter of ‘desire’: and to use that assumption as the basis for sympathetic representation of the rapist», van dir. Per la mateixa raó, ha provocat confrontacions interpretatives entre els estudiosos. I entre ells, l’autor de la tesi, que afirma sentir-se —com segurament s’hauria sentit el mateix Larkin—, entre els més decebuts quan descobreix que, en aquest poema, alguns crítics han arribat a veure «sympathy», disculpes o una justificació del violador: «The stark, low-life brutality of Mayhew’s story serves as an imaginative vehicle for Larkin’s contradictory feelings of resentment, anger and self-contempt» (Booth, 1992). Per més que una violació puga resultar un tema incòmode, ni Damià Alou, ni jo tampoc, hem vist enlloc cap actitud comprensiva del violador per part de Larkin, sinó més aviat el contrari, un dolorós exercici d’empatia, d’implicació, de solidaritat envers la víctima. Per tant, seria empathy, not sympathy. Larkin denuncia una societat malalta, que «amaga el cap sota l’ala» («bows the other way») quan una dona pateix aquesta doble vexació: violació i vergonya. Fins i tot, sagaçment, el poeta inclou una crítica a aquells que, per endavant, sap que l’acusaran d’usar el desig com a eximent del delicte: «but where / desire takes charge, readings will grow erratic?». En qualsevol cas, l’important és que, tot i la distància, també nosaltres podem pressentir el dolor, bitter and sharp with stalks.

Of course I was drugged, and so heavily I did not regain
consciousness until the next morning.  I was horrified to
discover that I had been ruined, and for some days I was inconsolable,
and cried like a child to be killed or sent back to my aunt.
—Mayhew, London Labour and the London Poor

Even so distant, I can taste the grief,
Bitter and sharp with stalks, he made you gulp.
The sun’s occasional print, the brisk brief
Worry of wheels along the street outside
Where bridal London bows the other way,
And light, unanswerable and tall and wide,
Forbids the scar to heal, and drives
Shame out of hiding.  All the unhurried day,
Your mind lay open like a drawer of knives.

Slums, years, have buried you.  I would not dare
Console you if I could.  What can be said,
Except that suffering is exact, but where
Desire takes charge, readings will grow erratic?
For you would hardly care
That you were less deceived, out on that bed,
Than he was, stumbling up the breathless stair
To burst into fulfillment’s desolate attic.

Philip Larkin

Llegir-ne més

«At last the secret is out», de W. H. Auden

Carla Bruni trià un poema de Wystan Hugh Auden per tancar el seu àlbum anterior, titulat «No promises». Si voleu, podeu escoltar aquest reportatge, on la cantant ens xiuxiueja les seues preferències literàries. El poema parla dels secrets que, tard o d’hora, són revelats i de les seues motivacions. Narcís Comadira va escriure una versió de l’«At last the secret is out», però no m’hi he pogut fer amb ella, així que he elaborat una composició, més o menys arromançada, de la versió cantada en anglès. Sí he pogut trobar, a la xarxa, una ressenya de Jordi Puntí que recull els primers versos de l’adaptació de Comadira: «Per fi el secret ha esclatat,/ sempre passa,/ des d’antic, la història és ja madura per ser explicada a l’amic». D’Auden també podeu veure, a Salms, el vídeo del seu «Funeral Blues». A més, vull apuntar que Jaime Gil de Biedma —més que traduir-lo o versionejar-lo—, el va reescriure en castellà, «en romanç», segons va deixar escrit ell mateix entre parèntesis. El següent vídeo és una adaptació audiovisual de la cançó, obra d’aquest vostre menestral.

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

For the clear voice suddenly singing,
high up in the convent wall,
the scent of the elder bushes,
the sporting prints in the hall,
the croquet matches in summer,
the handshake, the cough, the kiss,
there is always a wicked secret,
a private reason for this.

W. H. Auden

Llegir-ne més