The voice of the ancient bard

Un poema amb el deix d’alguns licors que em són familiars. Mentre n’escrivia una versió, he paladejat reminiscències dels salms d’Espriu, del tord de Keats i dels vells ximples de Larkin. Hi ha una versió en català, però no he pogut fer-me amb ella.

Youth of delight, come hither,
And see the opening morn,
Image of truth new born.
Doubt is fled, & clouds of reason,
Dark disputes & artful teazing.
Folly is an endless maze,
Tangled roots perplex her ways.
How many have fallen there!
They stumble all night over bones of the dead,
And feel they know not what but care,
And wish to lead others, when they should be led.

William Blake

La veu del bard antic

Gojosa jovenesa, torna aquí,
i esguarda el trenc de l’alba,
imatge de la veritat nounada.
Dubtes que s’esvaïren, boires de la raó,
en fosques disputes, brillants disquisicions.
La follia és un laberint sense fi,
envescades arrels hi embullen els camins.
Quants n’hi ha que han caigut!
Tota la nit ensopeguen amb els ossos dels finats,
i senten que res no saben, tret de la inquietud,
i volen guiar els altres, ells, que haurien de ser guiats.

(versió de J. Porcar)

We’ll go no more a-roving

El 28 de febrer de 1817, a l’edat de 29 anys, George Gordon Byron, més conegut com a Lord Byron, va escriure una carta (text) al seu amic Thomas Moore –poeta irlandès i primer biògraf–, en la qual va incloure el famós poema que més avall podeu llegir, escoltar i contemplar, «So, we’ll go no more a-roving», inspirat, s’ha dit, en una antiga cançó escocesa («The jolly beggar»). Insomne per convicció, Byron solia dir que «la mort és una cosa que fa plorar els humans i, no obstant això, es passen un terç de la seua vida dormint». En la missiva a Moore, lamentava que havia tranuitat massa durant els carnavals de Venècia, ciutat on va viure abans de marxar a Gènova (1822) i finalment a Grècia, un any després, on va morir (Messolonghi, 1824). «¿Però potser Orient no comença d’alguna manera a Venècia? (…) No m’ha defraudat, encara que la seua palpable decadència podria haver defraudat a altres persones. Però fa molt que estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació», confessava. Residia aleshores al Palazzo Mocenigo, on començà a escriure el cèlebre «Don Juan», inacabat a causa de la seua mort. Aquest palau va ser descrit per un amic com un espectacle circense, barreja de prostíbul i zoo; artistes, aristòcrates, meuques, criats i animosos post-adolescents vagaven per les estances en companyia de paons reials, gats, micos, falcons, raboses i altres bèsties. Temps després, Lord Byron es vantaria d’haver mantingut, durant l’aventura veneciana, relacions sexuals amb més de 250 dones. De la quantitat d’homes, però, dubte que fanfarronejara públicament, tot i que era ben coneguda la seua bisexualitat, no només dins del seu cercle, sinó també al carrer. De fet, continua obert el debat sobre les tendències sexuals del poeta i no s’ha pogut verificar si li agradava més la carn o el peix. A l’obra «The Oxford Anthology of English Literature (II)», per exemple, s’afirma que Byron era «fonamentalment homosexual».

El vídeo-poema que podeu veure a continuació, petita suggestió d’un carpe diem clarobscur amb pinzellades d’un homoerotisme més o menys entelat i plàcid, és –com sempre– una altra veu mirada, una visió només entre moltes altres de possibles. No és producte –no de moment, almenys– de cap fantasia o desig personal; està documentat que Venècia –sobretot en dies de carnaval, quan Lord Byron va escriure aquests versos– era tot un reclam per a la gent gai de l’època, víctimes d’una ferotge repressió, com ja podeu imaginar, a la resta d’Europa. En algunes regions d’Itàlia, cal aclarir, s’havien suprimit (gràcies a la incorporació del codi napoleònic del 1810), les lleis penals que proscrivien la sodomia, raó per la qual alguns biògrafs mantenen la tesi que aquesta condescendència judicial era un dels al·licients que van atreure Lord Byron a la ciutat dels canals. De fet, en «Byron and Greek Love», Louis Crompton i altres biògrafs sostenen que el 1816, quan marxà d’Anglaterra, Byron no fugia només de la creixent ignomínia patida a conseqüència de l’escandalós incest amb la seua germanastra; fugia també de la pena de mort que els tribunals anglesos infligien als homosexuals. Siga com siga, haig de confessar que, abans de consultar les fonts que m’havien d’apropar a les circumstàncies que envoltaren la creació d’aquests versos, ja havia començat a imaginar el vídeo-poema. I, després de tot, mantinc encara la intuïció: em fa l’efecte que Byron adreçava aquest poema a un(s) home(s) amb noms i cognoms, destinatari(s) real(s) dels seus sentiments i que, ací, Thomas Moore no és més que el seu interlocutor epistolar. Per extensió, en tot cas, som ara nosaltres, els seus lectors, els receptors del seu savi encàrrec: «Visqueu intensament, perquè mai més no tornareu a viure aquest instant».

La peça està formada per tres quartets, amb rimes contínues que segueixen el patró ABAB. Byron reconeix que és incapaç de reprimir els seus impulsos amorosos («though the heart be still as loving») i, alhora, admet que, per amor, ha viscut al límit de les seues capacitats físiques («the soul wears out the breast»). Al segon quartet, alguns lectors han volgut veure un Byron entonant un mea culpa, com si estiguera confessant la necessitat d’un rescat, d’una redempció, de recuperar l’alè per retardar l’autodestrucció. No ho veig així. Entre l’ànima i el cos, o entre l’espasa i la paret, amb les contradiccions que el poeta arrossega, és una ximpleria creure que l’artista cerca una salvació física, que prefereix sobreviure a canvi de sotmetre’s a l’ortodòxia vital de l’època. En la meua opinió, el tercer quartet dissipa totalment aquesta interpretació si notem que la negació («Yet we’ll go no more…»), més melangiosa que nostàlgica, no anuncia una claudicació personal mitjançant una presumpta repressió del seu esperit insomne, excèntric i apassionat, sinó una concient, serena i plena acceptació de la mort si és aquesta l’única manera de foragitar la darrera renúncia a la bellesa i al gaudi de la vida. Recordem-ho, així ho confessava al seu amic: «Estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació». Per dir-ho d’una altra manera: Byron preferia una mort veneciana a una vida anglesa.

Per als subtítols en català he ideat un versió recreativa i en decasíl·labs, ja que l’octosíl·lab de l’original constrenyia forma i fons, tot seguint, aquesta vegada, l’epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción». I ja em perdonarà Frost, perquè també «poetry is what gets lost in translation». Al blog de Ramon Carreté podeu trobar versions, algunes més literals, en català, castellà i italià. Recorde, finalment, que Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (2004), Kris Delmhorst (2006) i Ariella Uliano (2009) han cantat el poema.

Versió MP3

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Llegir-ne més

Eleutheria í Thanatos

Set nocturns de set versos (VI)

Inescrutable nit amarga sense fi
Parpella oberta
Abans del plor crema el dolor
Abans del broll hi ha la pèrdua

L’aguait de la mort futura
Com el sil·logisme del meandre inútil
s’esquerda als genolls del seu destí.

(trad. J. P.)

Helena (fragment)

No és la mort a qui haurem d’enfrontar-nos
Sinó a una gota petita de pluja autumnal
Un sentiment confús
Flaire de terra humida en les nostres ànimes que tant ens separen

I si no està la teua mà en les nostres mans
I si no està la nostra sang en les venes dels teus somnis
La llum del cel immaculat
I la música invisible dins de nosaltres ai! melangiosa
Passatgera de tot allò que encara ens arrela al món
És humit l’aire l’hora la tardor la separació

El repós amarg del colze en el record
Que surt quan la nit ens separa de la llum
Rere la finestra rectangular que mira la tristesa
Que no hi veu res
Perquè es va fer música invisible flama a la llar  tic-tac de rellotge a la paret

Perquè es va fer
Poema vers a vers exhalació paral·lela a la pluja a les llàgrimes a les paraules
Paraules no com les altres sinó únicament dedicades a tu.

(trad. J. P.)

Vingueren…

Vingueren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
aixafant la terra tan antiga.
I mai no es lligà la terra al seu taló.
Portaren
el Savi, el Fundador i el Geòmetra.
Bíblies de lletres i de xifres
tota la Submissió i Força
dominant la llum tan antiga.
I mai no es lligà la llum al seu empar.
Ni una abella tan sols no errà per a començar el joc daurat
ni un zèfir tan sols per a inflar els llençols blancs.
Erigiren i fundaren
als cims, a les valls, als ports
torres poderoses i vil·les
llenys i altres vaixells,
les lleis que decreten el que està bé i el que s’escau
ajustant-se a la mida tan antiga.
I mai no es lligà la mida al seu pensament.
Ni tan sols una petja de déu no deixà senyal a la seua ànima;
ni tan sols un esguard de nereida no féu per llevar-los la parla.
Arribaren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
oferint els regals tan antics.
I els seus regals altres no eren
sinó ferro i foc tan sols.
Als dits que oberts s’esperaven
només armes i ferro i foc.
Només armes i ferro i foc.

(trad. de Rubén J. Montañés)

Poemes d’Odisseas Elitis

 

«Petita tramuntana», d’Odisseas Elitis, per Maria del Mar Bonet i Mikis Theodorakis

Un triple trenc d’albes

El 31 de desembre és el darrer dia de l’any, o això diuen, i no tinc massa ganes de fer-ne balanç, la veritat. No sé si, a la fi, l’únic balanç sempre és pèrdua, com versifica Sòria i desdramatitza l’amic Alexandre, però és indubtable que, enguany, els ciutadans, sobretot els assalariats, hem perdut molt. No m’entretindré ara en això; de lectures sobre l’assumpte en trobareu hores i dies a Salms. Senzillament, amables i pacients lectors, vull felicitar-vos la nit de Cap d’Any. Desitge que, per tots vosaltres, l’entrada d’any siga un triple trenc d’albes. De regal, aquesta personal videofelicitació, a partir d’un poema de John Keats:

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més

«Continuing to live», de Philip Larkin

Larkin25 és una commemoració de la vida i obra del poeta, novel·lista, bibliotecari i crític de jazz Philip Larkin (1922-1985), ara que s’acompleixen 25 anys de la seua mort. Fins al 2 desembre se celebraran a Yorkshire i altres punts d’Anglaterra tot un seguit d’actes, entre els quals n’hi ha un que, en els darrers anys, ja és un costum (i gairebé una mania) cada volta que institucions de qualsevol part del planeta decideixen que és l’hora de traure a passejar –amb boç, corretja i bosseta?– la poesia pels carrers: estampar versos a la carrosseria dels autobusos urbans, com si es tractara d’anuncis publicitaris. Per què no a les manises de les sales d’espera dels hospitals? Per què no als murs dels centres de servei d’ocupació? Per què no als centres industrials? East Yorkshire Motor Transport Services i la Hull City Council Libraries s’han encarregat de triar sis poemes de Larkin que enguany s’exhibiran en cartells de 40 autobusos. Per si això fóra poc, la fita compta amb l’amable fetitxisme del merchandising: els Larkin Toads, gripaus engalanats que, en teoria, rememoren els cèlebres poemes Toads i Toads revisited (trobareu els originals i versions castellanes en la tesi doctoral en PDF de Damià Alou, pàg. 201-215).

El vídeopoema que ací presente, Continuing to live, em sembla especialment representatiu de l’obra de Larkin, a qui podríem atorgar el títol de Poeta de les Pèrdues i les Decepcions, per bé que no hi ha gairebé cap poeta que, en algun grau, no poguera ser investit així. La tesi d’Alou (no ho faré jo ara) analitza aquestes pèrdues: de la joventut i del seny (The old fools), del paisatge i les essències nacionals (Going, going), de l’oportunitat d’alliberar-se sexualment (High windows) o d’empatia (Decepcions). Continuar vivint és, a més, un poema que em toca. I em toca fins al punt que, si no hi ha cap contratemps, en els pròxims mesos, aquest blog perdrà o, dit altrament, deixarà de rebre apunts amb la regularitat que servidor voldria. Intentaré, almenys, no perdre massa porositat.

Versió MP3

CONTINUING TO LIVE

Continuing to live –that is, repeat
A habit formed to get necessaries–
Is nearly always losing, or going without.
It varies.

This loss of interest, hair, and enterprise–
Ah, if the game were poker, yes,
You might discard them, draw a full house!
But it’s chess.

And once you have walked the length of your mind, what
You command is clear as a lading-list.
Anything else must not, for you, be thought
To exist.

And what’s the profit? Only that, in time,
We half-identify the blind impress
All our behavings bear, may trace it home.
But to confess,

On that green evening when our death begins,
Just what it was, is hardly satisfying,
Since it applied only to one man once,
And that one dying.

Philip Larkin

Llegir-ne més

«Acquainted with the Night», de Robert Frost

Robert Frost repeteix insistentment la primera persona del singular («I», «jo») a l’inici dels primers versos d’aquest poema. He dubtat força a l’hora de traduir-lo amb una literalitat que no em feia el pes. Ho sent. Alguns estudiosos han vist, segurament amb encert, que el més personal dels pronoms és un recurs escollit concientment pel poeta per a reforçar aquesta idea d’ocell nocturn, de l’ésser a l’interior de la nit on s’ha avesat a viure. De fet, amb el darrer vers ho reafirma i tanca aquest cercle de la vetlla. En la meua opinió, però, la traducció literal al català d’aquest jo iteratiu hi afegeix una càrrega de personalització que desequilibra el joc d’imatges del poema. Que Frost em perdone. Confesse, doncs, que l’omissió respon només al meu gust –també personal, és clar–, més que no pas a les legítimes exigències de rigor aplicables a un traductor expert que, no caldria dir-ho, no sóc. Tot i que podria incorporar-se perfectament, tampoc no he tingut la paciència d’emular en català la seua mètrica (pentàmetre iàmbic)/decasíl·lab català) i rima (terza rima dantesca). Alguns traductors pensen que la fidelitat al pensament del poeta s’esvaneix si no s’hi respecta la mètrica original. No sempre ha de ser així, crec, si tens a mà el poema original, que garanteix la més alta fidelitat. Una darrera anotació: per al muntatge audiovisual he utilitzat preferentment fotogrames de San Francisco, ciutat natal de Robert Frost, on va viure fins als onze anys (1885), quan va morir son pare. I, per acabar, recordar que la data del poema és 1928, és a dir, un any abans de l’oficial inauguració de la Gran Depressió. Molta gent, abans de l’espectacular estrena, ja estava ben deprimida, ja vivia dins d’una llarga nit: «And further still at an unearthly height, / O luminary clock against the sky / Proclaimed the time was neither wrong nor right». Sembla que no han passat els anys, ni tampoc les nits: «I have been one acquainted with the night». Abaixeu les persianes, apagueu els llums i acostumeu-vos a la nit.

Versió MP3

I have been one acquainted with the night.
I have walked out in rain — and back in rain.
I have outwalked the furthest city light.

I have looked down the saddest city lane.
I have passed by the watchman on his beat
And dropped my eyes, unwilling to explain.

I have stood still and stopped the sound of feet
When far away an interrupted cry
Came over houses from another street,

But not to call me back or say good-bye;
And further still at an unearthly height,
O luminary clock against the sky

Proclaimed the time was neither wrong nor right.
I have been one acquainted with the night.

Robert Frost (1928) | + vídeos de Frost

Llegir-ne més

«Ar trebui», d’Ana Blandiana

ana_blandiana

La romanesa Ana Blandiana és una escriptora poc publicada i a penes coneguda en la nostra llengua. Tot i així, la coneixereu potser per la seua activitat política i algunes traduccions al castellà de la seua obra. En català podeu trobar una antologia publicada per Reduccions, en les versions d’Aitla Torrent i Alilla Mondotf. I poca cosa més. Si teniu més ganes que temps podeu llegir un estudi molt interessant de Xavier Montoliu sobre les dificultats de traducció poètica entre el romanès i el català, dues llengües amb «la mateixa filiació romànica» i «poc estudiades comparativament pels filòlegs». En el poema següent, Ar trebui, Blandiana sap contar-nos en tretze versos com hauria de ser la vida amb una gran capacitat de síntesi i evocació. Escolteu, si no, com és possible que, segons la seua revolucionària concepció biològica, les persones puguem arribar al zènit de la vida sense queixals, però amb totes les dents de llet. Per últim, com a curiositat, dir que Màrius Sampere va escriure un poema, «Invertir l’enigma», que sorprenentment comparteix aquest mateix desig de capgirar el cicle vital: «Hauríem de néixer curulls de saviesa / … / i a la fi morir tornant a la mare».

Ana Blandiana | Versió Original | Versió MP3

Llegir-ne més