Desmai

 

Cap altra llum, cap altre vent,
en cap altre instant, cap altre lloc,
amb cap altres mans, cap altra pell.
Des de mai, quants solsticis, quants
hiverns, quantes carícies i oblit
hi han hagut abans de dir que sí,
que no, que potser, perquè dins
d’aquest somni únic danseu en silenci,
molt suaument, aquest salze i tu.
Entre canyars, fins al desmai fecund
del vent i de la llum al fons de l’estany,
dits i fulles remor de pluja, arpa
d’aigua braços i branques, i dansa
d’arrels, a dins meu, el teu cos salze.

Tot bres d’espurnes

roureflama

Camí del castell de Taradell (Osona)

Encesa, la tardor ronseja, aprèn
parsimònia de la flama més lenta
d’aquest crepuscle rasant que ens atarda
entre arbocers, romer i farigola.
De cada minúcia viu i es penja
com el falcó de l’arc de la paràbola,
de memòria sap quin és el vol
d’allò que mai no acaba de caure,
com les fulles o els estels llampants
que d’arrel i d’oblit ressusciten.
Així la tardor revela zenits
apoteòsics, nounades apocalipsis.
Així el sol, com una rosa d’hivern
a l’horitzó, es resisteix a morir
mentre la llum es dessagna.
Així pren foc el roure al vèrtex
de la nit, roent torxa de fulles
al fons dels teus ulls quan el mires
com jo a tu, tot bres d’espurnes.

 

Per sentir el poema:

BONES FESTES I MILLOR ANY NOU!

Dos bilions d’anys llum de solitud

Horabaixa a Mart, via David Smith

els humans en una petita esfera
dormen es lleven treballen
i a estones demanen pels seus amics de Mart

els marcians en una petita esfera
què hi fan jo no ho sé
(potser facin neriri, kiruru o harara)
però a estones demanen pels amics de la Terra
que jo bé conec

la gravitació universal és
la força de la solitud que atreu les coses

l’univers està distorsionat
per això tothom desitja trobar-se

l’univers està en expansió accelerada
per això tothom va ansiós

a dos bilions d’anys llum de solitud
sense pensar-hi més deixo anar un esternut

 

Shuntaro Tanikawa
Two Billion Light-Years of Solitude, 1952

Traducció catalana traginada des de l’anglès

Nus

hem recollit la roba,
ens hem alçat de la terra
i hem continuat morint
Màrius SAMPERE

«Nus», jp, 2018

De tan nus, no dúiem
posats ni els noms,
com acabats de néixer,
com acabats de morir.
Les formigues obeïen
a sota l’oratge de sucs
—cames amunt defugien
aixafades, embranzida,
lents rajolins a grums.
A l’ombra d’una alzina,
de tan nus, ni noms
ni brida, ni records
del demà, ni ulls
dins dels ulls. Amor
tot: mots i saliva.

Freàtics

These days I get to where I’m going
Mark KNOPFLER

serradal-vespreBeu-me, amor, l’àlgida
set de la llengua, furga,
frega, llepa, excava,
sedassem-ne sal i sol
a l’encarnat llambreig
del vèrtex, travessem-nos
el desert irredempt d’ésser
plens de buits fins al pou
on som fets d’aigua.
Llepa, furga, excava.
Beu-me la set, amor.
Excava, cava, cava…
Beu-me, amor, la set.

 


«True love will never fade», de Mark Knopfler

Light years

Your light’s reflected now, reflected from afar
Eddie Vedder

Temps lluny tota llum per dol circuïda.
També la distància s’allunya i creix.
Evanescent o immanent, desistida.
Lluny qui no jugà mai al tot o res.
Lluny qui, record, s’ignora i oblida.
A anys llum de mi, d’un faig sóc l’empelt.
A anys llum de mi, albades sens brida.
Temps lluny tota llum per dol circuïda.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Fotografia de Mitch Vanbeekum

 

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

 

~.~

 

El llamp cec, el tro soterrat
de l’onada al trenc, la fonda
batalla d’un silenci cargolant-se
en la petita indulgent
fins a besar-te suaument
els peus.

 

~.~

 

Paraigua cada flor, serena
corona de pluja, pètal a pètal
boca que et pronuncia
mentre alena.

 

~.~

 

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

 

~.~

 

Arpegi sense arpó
de la mar, arpa remor
d’onades alenant ja
tardor, tardor, tardor…

 

 

~.~

 

Nus sota un pi,
som llum recosida
amb verdes agulles,
llum que es recull
amb dits de resina,
i pinyes atònites
els nostres ulls.
Flocs de neu
a contrallum,
delint-se a frec
en l’usdefruit,
els meus per tu.
Pinyes d’or.
Corriols de reg.
Et bese un pit.
«Prohibit fer foc».

 

~.~

 

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

 

~.~

 

Com desorbitats planetes
de galàxies llunyanes,
les infinites danses
dels insectes al voltant
del fanalet de l’emparrat
de l’alqueria, les dels amants
discrets pels viaranys
secrets de la lluna plena,
la de la tribu fent foc,
fent foc, fent foc.

 

~.~

 

De l’ham de llum
cull-ne la runa, bull-la
al caliu d’una tenebra
pura, vetlla-hi lent
el foc blau de l’ull.
Vetlla-hi l’espurna!

 

~.~

 

Sabor de prunes negres
vora mar en nits d’agost.
Regust de tu i d’estrelles,
al cor em fas rebost
de mores i d’ametlles.
A besades despreses,
de l’horitzó en fem most.

 

~.~

 

sol rasant vora mar
sal de llavis suspesos
besos com lluernes

 

~.~

 

I amb la pinya entre les dents l’esquirol va dir:
ara us fareu petons amb perfum a pi.

 

~.~

 

La mar esculpida en la sorra
del rellotge, hores de sal
entre els dits… I una petxina
blanca que me’ls recompta: cinc!

 

~.~

 

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

 

~.~

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

~.~

 

Com l’arna libant nèctar
dins de l’ambre efímer,
pressents que el fòssil
és l’entomòleg.

 

~.~

 

Hi ha un vaivé de seda
finíssima, un mar de la nit
les ones del qual trenquen
de memòria, un horitzó
submergit que no esquerda,
un silenci de conquilles
dibuixant llavis, la llum
d’una llum sense pressa.

 

~.~

 

Arpa del vent, pinta dels núvols,
profecies de pluja, estendards
en flames, canyars de l’esperança,
vocals alambinades del teu nom.

 

~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

~.~

 

Queixes d’ultratomba al desguàs
de la banyera ens ho advertien:
el paradís és veïnat de l’infern
i mai no arriba a fer-se barri.
I les ànimes, allà, resten abraçades
per sempre en un sol #anell.

 

~.~

 

Vent pentinant
canyes xiules, concert
d’arpa amb flautes.

 

~.~

 

Ha plogut bé.
Xicrandes i núvols
pacten un to.

 

~.~

 

Petites prunes de juny,
silvestres perquè s’escapen:
no em cap el grapat
dins del puny.

 

~.~

 

Ocells, llavors,
i lliures a camp ras.
Tot vol és sembra.

 

~.~

 

Pi negre en la nit, niu
buit de l’hivern, allotja
una estrella.

 

~.~

 

Sé del cert que es mor de nu.
Et diré tota la velitat, la fonda
pell del ver que el vel translluu.

 

~.~

Aranya de l’amor, devora
tots els cucs de la mort.
No et treuré jo el vel
a l’altar dels xiprers,
ni les llàgrimes de rou
d’uns ulls ja de pedra.
Aranya de l’amor, tinc
per tu versos de seda.

 

~.~

 

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

 

~.~

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

 

~.~

 

Adaptar-se a incertes llunyanies:
el desconcert de violes i lliris
on t’has de treure les ulleres de miop
perquè no saps en quin punt
guanyes o perds vista d’a prop.
Ni si, durant el temps perdut
que trigues a enfocar, vas perdent
alguna altra cosa clau
segons la distància inclement
d’una pàgina o d’uns llavis.

 

~.~

 

Mentre uns s’excaven, uns altres
els tunelen, inclementment.
Després, de l’esllavissada,
en diuen despreniment.
Que desinteressats,
quina santa filantropia!

 

~.~

 

Al fons del gran pou
de la nit l’albada,
quin sucre la sal
més negra, estimada.
Té llengües la mar,
deu dits la mirada.

 

~.~

 

Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

~.~

 

Ulls clucs i, cos d’herba,
fer-se jaç, quan el sol
s’obre en la rosa d’allotjar
un somni a les parpelles.

 

~.~

 

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

 

~.~

 

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprén a caure.

 

~.~

 

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

 

~.~

 

Travessats en silenci,
com el crit dins l’espill,
com la clau al pany
de la casa perduda.
Travessats en silenci,
en aquell cantó fosc,
en aquell punt del coit
on la ciutat també calla.

 

~.~

 

Mudança, mu-
da dansa de mans, mú-
sica pura de si-
lenci, mu-
tació en si
mateixa, comiat en si
bemoll sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
··· — — — ···

 

~.~

 

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

 

~.~

 

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

 

~.~

L’Arrel

Per salvar-te
han de saber
on han d’anar a buscar-te.
Joanaina Font

Són pobres els llocs, només
tenen un nom, solament un,
un sol nom que sovint oblidem.
Aquells carrers, aquest parc,
l’església davant de la finestra
d’aquella cambra, aquell hotel
després de dir versos a casa
d’algú que –això ho recorde–
la va voler batejar: «L’Arrel».
Encara més pobres els indrets
sense nom: el cantó d’un llit,
el formiguer humit sota l’alzina
i l’engonal, la banyera taüt,
o aquell mirall de l’abraçada.
Són pobres els llocs, tenen
com tu només un nom.
Recompte un a un, sense mans,
tots els noms de tots els llocs
que no recordem, però sé bé,
i me’n sobren dits, com es diuen
cadascun dels instants.