Fiore di sale

salalsdits2

…spreme dal profondo
un po’ del sale da cui fummo tratte.

Antonia POZZI

bateig anit de la marea
sacrifici ara del sol
acull-me també tu
a les poroses cavitats
com aculls en l’erosió l’evaporada
llàgrima l’ofrena marina
                                              la sal
amb què dibuixes a la roca
uns llavis
tot just on la llum
del solstici es talla
com els teus

i la roca parla

Fotografia: Cala d’Orpesa, J. P.

Autòpsia

El 10 de maig passat feia 20 anys del Festival de Poesia Jove a Ca Revolta. Aquell acte va ser l’embrió d’una trajectòria de difusió activa de la literatura feta al País Valencià i, molt especialment, de la poesia. L’editor carevoltat Josep Martínez em va recordar que en aquell festival vaig recitar «Autòpsia» (La culpa, 3i4, València, 1998, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés). He ideat aquest videopoema en commemoració, dedicat a les persones que durant tants anys van impulsar aquest espai literari, especialment al Pau Sanchis, al Josep Martínez, al Rubén Luzón, al Francesc Bononad, avui editors de Buc, però també als seus predecessors, l’Eduard Ramírez Comeig i, com no, el Manel Marí. Enhorabona, el vostre llegat és viu i història de la literatura del País Valencià. Per molts anys!

Revisions de l’etern

Però el que sobrepassa qualsevol
altra idea d’intel·ligència és l’antelació
amb què intueixen la germinació del blat.

PLUTARC, Moràlia

A bord d’un pètal
de rosella
solquen formigues tolls
de tija a tija d’un camp de blat
mentre el pagès i l’artista, ulls
postrems, encorbats
sota els corbs sulfaten
pèrdues a preu fet.

Guaita quin vaixell, batega
a cops d’onada, sembla un cor ple
de cucs.

Per nar també al gra
en temps contaminats
d’ansiolítics i desinfectants,
rucs rere els morrions
arrossegats per la primavera
oblidem com es pronuncia
qui ens polvoritza i qui fa
millor el món.

Fotografia: Le bateau ivre, J. P., 2021

Un bonic mapa lingüístic s’ha generat a Twitter amb les formes sulfatar, polvoritzar, ensulfatar, ensofrar, ensofatar, ensufatar

Ultralleugers

Puc imaginar bé Attilio Bertolucci, un dia d’alguna tardor després del final de la Segona Guerra Mundial, segut sobre fulles mortes sota la llum crepuscular d’algun indret entre la Val Bratica i la Val Parma, ben a prop de Casarola, el poble del poeta, on la família va haver de fugir per protegir-se del conflicte bèl·lic i de la Parma de Mussolini. L’imagine allà, contemplant com llança avionets de paper el seu Bernardo, el fill llavors de 10 anys que molt més tard va dirigir Novecento per radiografiar el feixisme patit, l’existent i el que havia de venir –l’actual– i, també, per honorar, i així superar, el potent llegat d’imatgeria del pare. Puc imaginar el seu procés mental i emocional a l’hora de gestar el poema, aquesta mirada pictòrica i cinematogràfica del professor d’història de l’art capaç de detectar línies mestres del temps en progressió i d’elevar un instant en fuga aparentment intrascendent de la quotidianitat a la categoria d’autèntica obra d’art. Ho fa en el videopoema següent i en molts altres poemes de Porta’m amb tu, on hem reunit en català més d’un centenar de poemes, un volum que ja podeu adquirir a les llibreries, a la web de Salze i mitjançant subscripció. Us deixe avui, doncs, en el Dia Mundial de la Poesia, amb aquest avionet i aquesta mirada que descriuen una corba, un paràbola de vida, un comportament del temps i dels éssers.

El vent de febrer

Amarg príncep guerrer
dels ulls blaus i del cor fort,
mut i sol a la cort del vell hivern
com un que espera i no pensa en res.

Alegra’t perquè el gener humit
marxa plorant i adormit,
i ja el febrer prepara
les violetes als marges i els núvols al cel.

Tu munta el teu cavall
posa’t a la boca el corn;
els carrers són buits i durs,
blaus els horitzons com els teus ulls.

Amaro principe guerriero
dagli occhi azzurri e dal duro cuore,
muto e solo nella corte del vecchio Inverno
come uno che aspetti e a nulla pensi.

Rallegrati che il molle Gennaio
se ne va lagrimoso e assonnato,
e già Febbraio prepara
le viole sui fossi e le nuvole in cielo.

Tu inforca il tuo cavallo
imbocca il tuo corno;
le strade sono vuote e dure,
gli orizzonti azzurri come i tuoi occhi.

Attilio Bertolucci
«Il vento di Febbraio», de Fuochi in novembre (1934)

El vent de febrer porta fulles i flors del primer volum de Salze Editorial. El proper mes de març publiquem Portami con te, la poesia selecta d’aquest poeta parmesà professor d’història de l’art i pare dels grans cineastes Bernardo i Giuseppe Bertolucci. Aquest és només un de tants bons poemes que hem traduït i finalment no hem inclòs en el recull. Al blog del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger podeu llegir el poema que dona títol al llibre.

«ja el febrer prepara les violetes als marges» (Viola odorata)

Bat (o la síndrome de Wuhan)

I dic: On só?
J. V. FOIX

tancats de bat a bat 

com ratpenats a les cavorques pengem

de pantalles 

                       cavernícoles de nou

covem fe i febre a la finestra del nínxol

visca doncs per la fi final de la història

visca doncs per la capitomba global

visca per la postveritat brindem

amb tanta sang com davalla 

al nostre cap gronxadís penjoll

pareu la copa! enivrez-vous sans cesse!

car cagondeuset deu ser això el batibull 

de la postmodernitat:

                                         voliacs

i de dol ens veiem sovint per fosques 

solituds, negres paraigües 

                                                 cap per avall 

solcant pròspers, confortables, mirífics oceans 

de vidre on pesquem amb xarxes horitzons 

capgi-rats

                   però ai las! per quin cel tort,

o pasturatges rucs, per quins ullals, per quines ales bat 

el vent amb tanta fressa quan de nit gronxa 

lligats pels peus

                               vampirs tan morts?

Iconographia Zoologica de la Universitat d’Amsterdam

Poeta i mussol, piulades al vol (XXVI)

per te, per il tuo sonno infinito
nel respiro della terra assopita

Attilio Bertolucci

~ . ~

Eternitat a punt
de caducar, l’adeu
perenne també es perd.

~ . ~

Atia, vent,
la nit, vetlla el caliu
d’estels absents.

~ . ~

Un núvol porta
aquí un missatge i marxa,
com un carter.

~ . ~

Cus-te i descús-te, fila i desfila,
branques i arrels tornen amb tu
de viatge a la soca, no és d’hora
ni tard, i encara el misteri, encara
l’eternitat que dura sempre massa

poc.

~ . ~

Primera nevada de la tardor
que fas parpellejar els girasols
quan tancar els ulls és obrir el cor.

~ . ~

Porten a les ales la tardor
les últimes Erebia, a les rels
de l’equinocci calen foc,
fan córrer la sang dels verds.

~ . ~

Trem, teranyina
de llamps, de rels més fonda
esfulla el dol.

~ . ~

Clarianes, clarianes a lloure,
l’eco insubornable de la llum
despertant-se als ulls clucs.

~ . ~

Tot el vi del dia.

~ . ~

Mai més, no m’allunyes
mai més dels arbres
i de les flors, guaita
que bonics aquests mànecs
de destral que he començat
a guarnir, Minos, amb pètals
de roselles més roges
que la teua sang de porc.

~ . ~

Mor la primavera ensangonada.
Corones? Cap flaire del lilà,
cap rosella a l’aire de l’esguard.
Put el gerro, ens l’han assassinada.
Nevermore, diu el corb. I ja és tard.

~ . ~

castell d’arena vora mar
resistent d’una nit sencera
a l’aguait de la tempesta
dels tractors de la matinada—
petites gairebé invisibles
ungles salobres com ossos
de sípia cavaran encara
en el llis somriure de la platja

~ . ~

Tornen als boscos eremites
segrestats, clarianes de figueres
bordes guareixen fades.

~ . ~

Gairebé huitanta, diries,
i ni un sol matí al raval
han deixat d’obrir la tenda
—l’ancestral brancal de casa
on fa anys entraven carro—
les ancianes i hàbils venedores
de taronges, creïlles i cebes,
i cal·les, també cal·les.

~ . ~

Que s’aturi el temps,
que continuï l’instant.

~ . ~

Les roselles
    m’heu proscrit.
Al cap portem
    les caderneres
com un crit
    el vermell
de les cireres.

~ . ~

Puc obrir de memòria els ulls,
allargar de molt lluny les mans,
atiar del no-res el foc, saber
que hi sou perquè us somie.

~ . ~

Escolta, diu la duna,
quant de vent he trigat
a badar el fals vidre
del rellotge de sorra.

~ . ~

A la campana
del temple s’endormisca
la papallona.

Yosa Buson
Tras. J. P.

~ . ~

Es lleven amb el peu esquerre,
ens agafen amb el pas canviat,
no s’aguanten ni amb pinces
aquests dies de març —ja muny
el vent la primavera, els núvols
fan proves d’il·luminació, fredor
i calda juguen com nenes al pati
i tots els morts són sembrats.

~ . ~

L’abisme també es mareja
quan veu al púlpit un crani
que mira només cap avall.
Vertígens de nadir o zenit,
voltors abillen la caiguda
al buit eco de la gàrgola.

~ . ~

Rasant alleta
rels la boira, en blanc cus
la serp la nit.

~ . ~

Massa d’hora repten
deserts escurçons
dins del teu rellotge
d’arena. Llisca com ells
també tu, lenta clivella
roent de foc en peixera
sota tantes polsegueres.

~ . ~

Tu ja en mi
com l’ametlla en la flor,
lluna d’arrel.

Moles de Xert, El Maestrat
Febrer de 2020

~ . ~

El parpelleig
feixuc a cada floc,
el pes d’un somni.

~ . ~

La dent de lleó
trenca a estones els somnis
de la falena.

Fukuda Chiyo-ni
(Tr. Josep Porcar)

~ . ~

Flor ja el teu bes
al vidre enllorat, pètals
d’una set lenta.

~ . ~

Essencial

L’any passat no vaig veure florir els cirerers. Tampoc enguany l’esclat dels ametllers. Poca importància té això, o no cap, dirà algú, carregat de raó, de la raó: s’està morint molta gent… No li la donaré pas, però. Molta més sembla ser la ceguesa i la mudesa quan s’ignora o s’oculta que la massiva instrumentalització de la raó de la salut de les persones –reduïda a comptabilitat de morts per sobre de les mitjanes acceptables, a càlcul de pacients per sobre de la quota d’ingressables– restringeix, confina, aboleix qualsevol mena de propensió a relativitzar la realitat present, a vacunar-se contra preceptes i receptes. Qüestionar res o poc –o fer-ho molt a Twitter i estirar de la cadena– és la més implícita i obeïda restricció existent als butlletins oficials i als mitjans de comunicació majordoms, aquella que engreixa la màquina –com si no fos prou la volta de rosca de la crisi precedent– del ja imperant pensament únic: taxa de reproducció, incidència acumulada, índex de risc… Mà dura! 

Cap càlcul enlloc, mentrestant, sobre les explícites i persistents deficiències en recursos sanitaris, sobre les erràtiques i obtuses campanyes de prevenció o, quina cosa més estranya!, sobre la mancança de plantes de producció de vacunes perquè… s’està morint molta gent. I com més va, molt més a compte els surt a l’Amazon i bona part de l’Ibex el fet que no prosperi un bàsic qüestionament que suposi un terme mitjà entre l’estúpid negacionisme i aquest buròcrata autoritarisme creixent que consentim –i relativitzem, ara sí!– a canvi d’allò més essencial: la vida. Exacte, la vida, no la mort: terrible és que molta gent mori, però la catàstrofe és que la gent no pugui viure. L’any passat no vaig veure florir els cirerers. Tampoc enguany l’esclat dels ametllers. Algú dirà que això no té cap importància… En té més que mai.