Cap altra Troia

Cap altra Troia

Per què culpar-la, per omplir els meus dies
de pena, o per haver mostrat fa poc,
a homes ignorants, tan violentes vies,
o haver alçat carrerons contra els més forts,
compensaven, almenys, coratge amb ganes?
Què podria amansir-la, si té un cor
que, per noble, és simple com unes flames,
i una gràcia igual a la d’un arc tes,
d’un aire gens natural aquests temps,
altiva i solitària i implacable?
Però què hauria pogut fer, essent qui era?
Hi havia cap altra Troia a cremar, per ella?

No Second Troy

Why should I blame her that she filled my days
With misery, or that she would of late
Have taught to ignorant men most violent ways,
Or hurled the little streets upon the great,
Had they but courage equal to desire?
What could have made her peaceful with a mind
That nobleness made simple as a fire,
With beauty like a tightened bow, a kind
That is not natural in an age like this,
Being high and solitary and most stern?
Why, what could she have done, being what she is?
Was there another Troy for her to burn?

William Butler Yeats
The Green Helmet and Other Poems
Dublin: Cuala Press, 1910

Tr. Josep Porcar, setembre de 2021

NOTES

La relació entre l’ardida política irlandesa Maud Gonne i el poeta William Butler Yeats és una de les més cèlebres històries d’amor “literàries" del segle XX. Ell, un gran poeta amb propensions més o menys conservadores –bard i místic, en paraules de Cees Nooteboom–, i ella, una dona emancipada, d’esperit lliure, que posava la revolució al seu país per sobre de tot. La va conèixer el 30 de gener de 1889, quan ella feia 23 anys i ell 24. Ja era, llavors, una reconeguda feminista i implacable activista contra l’ocupació britànica d’Irlanda. Meravellada pel poema The Isle of Statues, la jove es va posar en contacte amb el poeta quan entrà a formar part de l’Ordre Hermètica de l’Alba Daurada, una societat esotèrica a la qual pertanyia Yeats, que va enamorar-se a l’instant dels llavis prims d’aquell semblant sever, espartà, amb un amor que va esdevenir obsessiu. Molts anys després escriuria encara a The Tower (1928): «Els meus braços són com l’espina retorçuda /… / Ella, que havia fet caure el gran Hèctor / I va portar Troia a la destrucció».

Maud Gonne (1865-1953)

Entre 1891 i 1901, la revolucionària va rebutjar quatre propostes de matrimoni per part del poeta —com a mínim, hi afegeixen els biògrafs. Ja ens podem imaginar quanta cendra va omplir el cor del poeta quan va assabentar-se, dos anys després, que Maud es casava a París amb el Major John MacBride, qui havia dirigit l'Irish Transvaal Brigade contra els britànics. La negativa de Gonne a Yeats no solament es va produir, diuen, perquè el trobava “insuficientment radical” en el seu nacionalisme i poc disposat a convertir-se al catolicisme, sinó també perquè Gonne creia que el seu amor no correspost potenciava en Yeats el do per a la poesia i, en fi, que el món hauria de donar-li les gràcies per no haver acceptat mai de casar-se amb ell. Ignorem fins a quin punt aquesta dona catòlica podia creure això, de la mateixa manera que va arribar a creure que assoliria la reencarnació del seu fill mort de dos anys mitjançant el ritual de relacions sexuals que, portada pel dolor, va practicar sobre la tomba de l’albat.

El poema

Maud Gonne va inspirar molts dels poemes de Yeats, sovint identificada amb personatges històrics i mitològics. Entre ells, aquest «No second Troy», on la compara amb Helena de Troia, per expressar tant la bellesa de l’heroïna irlandesa com la seua centralitat en els conflictes polítics. En general, la crítica hi ha volgut veure una actitud benèvola i indulgent del poeta, que exonera l’estimada tot i haver omplert de tristesa els seus dies, malgrat haver ideat accions violentes i, irresponsablement, haver enviat peixos petits, ingenus i innocents, contra els grossos. Personalment, trobe incompleta aquesta interpretació, la d’un poeta cortès que no guarda cap rancúnia. I potser no en guardava, però jo afegiria que Yeats se’n fot, si més no subreptíciament, i en tot cas amb aquella finesa i aquella elegància que esfumen la frontera entre la clemència i el sarcasme. 

Il·lustració de la primera edició de The Green Helmet and Other Poems, 1910

Proveu de llegir el poema amb les dues intencions i el que sí podreu detectar, en qualsevol cas, és el dolor de Yeats. Tota la peça és un constructe profundament irònic alçat a cops d’interrogació retòrica, quatre preguntes (amb subpreguntes) de les quals, evidentment, no n’espera resposta. Tot i la profunda relació amb la biografia del poeta, trobe important fer notar que el poema té vida pròpia, independentment dels fets que el van propiciar. En referència a coses que ens han passat, quantes vegades podríem exclamar: Cap altra Troia! Trobareu molta informació a la Xarxa sobre la història d’amor de Yeats. No tanta sobre el poema. Per acabar, pel que fa a qüestions tècniques, només apuntar que he intentat encabir el poema en decasíl·labs, tret del darrer vers, que he deixat despenjat després de «cremar» amb l’afegit «per ella».

Cap al bosc

Onderdonk

El poeta

Fora de l’abisme i la foscor,
un misteri radiant, una figuració,
alguna cosa perfecta,
ve com el tremp del dia:
el seu alè és una flaire,
els ulls mostren el camí a les estrelles,
brisa al seu rostre,
glòria del cel a l’esquena.
Avança com una visió a mig aire,
disseminant la passió d’eternitat;
sa casa és la llum matinera del sol,
la música del capvespre el seu dir:
on posa la mirada,
hom abandona la pols del sepulcre
i puja cap al bosc.

The poet

Out of the deep and the dark,
A sparkling mystery, a shape,
Something perfect,
Comes like the stir of the day:
One whose breath is an odor,
Whose eyes show the road to stars,
The breeze in his face,
The glory of heaven on his back.
He steps like a vision hung in air,
Diffusing the passion of eternity;
His abode is the sunlight of morn,
The music of eve his speech:
In his sight,
One shall turn from the dust of the grave,
And move upward to the woodland.

Yone NOGUTXI
Tr. J. P.

Autumn landscape, de Julian Onderdonk

Els horitzons verticals

…deixa que es malbaratin / economia i moderació,
que s’esgotin les reserves / de la ciutat i de la nació…

Attilio BERTOLUCCI

Idealistes de saló profetitzaven com de millorats i mirífics havíem de renéixer de les cendres de l’estrall sanitari: cantarelles sobre consum de proximitat, abandó del plàstic, energies renovables, fins i tot més persones lectores! Tant era així que, en la refotilada i filantròpica humanitat postpandèmica, els dofins havien de visitar molt més sovint les costes del nostre mar Mediterrani, pulcríssim sota un arc de Sant Martí acollidor i immens com un pont que convidaria a ser travessat per totes les persones necessitades de refugi. Potser ja heu percebut, també, que passa tot just el contrari. Com a símptoma, si més no, les incíviques escombraries acumulades aquest estiu a les cunetes de les nostres carreteres de muntanya per constatar com la nostra espècie continua escorporant-se a sobre, potser fins a l’extinció. Alhora, qui sap si per pura rutina productiva, ço és, per manca estacional de notícies o com alternativa al sermonari epidemiològic, ha estat un estiu en què els mitjans han recuperat l’apocalíptic discurs sobre el canvi climàtic a raó d’un seguit de fenòmens meteorològics extrems –ara entaforats pel drama d’Afganistan–, al punt que el govern espanyol ha reciclat, igualment, l’espectral propaganda de la “sostenibilitat”, que restava soterrada des dels temps de Zapatero. 

Aquells mateixos idealistes de saló no em van persuadir tampoc que, finalitzat l’estrall, la creació artística seria revalorada i que, per fi, els artistes rebrien respecte com a persones treballadores o –no en demanem tant!– senzillament com a persones. El meu poema «90°» (Els estius, València: Brosquil, 2007), està motivat per aquests assumptes i havia de ser recitat en l’acte de cloenda del Festival de Poesia de Sant Cugat de l’any passat; com que, a tan sols pocs dies vista, la Generalitat de Catalunya va prohibir els actes culturals amb imperatius sanitaris, l’ajuntament santcugatenc va decidir l’ajornament del recital per a aquest any 2021. Quina ingrata sospresa ha estat descobrir que, sense previ avís, la regidoria corresponent ha reemplaçat el recital per un altre de diferent, eliminant del cartell tots els poetes que havíem de participar. Qui paga, mana, diuen, oi? 

La bona notícia és que Afers Domèstics, el tàndem musical de Sentfores format per Josep Ginesta i Núria Cañellas, ha volgut musicar aquest poema i presentar-lo al XIV Certamen Terra i Cultura Premi Miquel Martí i Pol 2021. Déu me’n guard, de ser jutge i part, com fan altres, però em sembla que Afers Domèstics ha fet un treball excel·lent.

Cip als peus del Penyagolosa

…sarà tutto finito ancora una volta.
Attilio BERTOLUCCI

Cors surant entre els verds, però quin
el teu, lluny i pregunta alhora en el vent
que respira encara, fugaç rosella de cim.

Si ara t’alces i brilles, darrer crepuscle
sobre el mas, te’n recordarem la sang,
per què l’esclat, com d’alta la batalla?

Dellà de les falgueres on vas guiar-nos,
reposa ara tu, en aquell revolt del sender
on sempre les roselles viuen encara i encara.

Roselles al cim, foto de J. A. Ginés i Camahort

A Joan Antoni Ginés i Camahort, sit tibi terra levis, 17-VIII-2021

Efemèride

So I turn'd to the Garden of Love.
William BLAKE

La merla,
                   el tord
i el pit-roig, companys 
d’esmorzar al jardí, saltironegen
junts, exploren l’herba, atents
als cucs després de la rosada
talment nosaltres a la coreografia
de llur dansa.
                           Què més vols.

J. M. W. Turner, Trees beside Water, with a Castle on a Hill Beyond, c.1820–40

Fiore di sale

salalsdits2

…spreme dal profondo
un po’ del sale da cui fummo tratte.

Antonia POZZI

bateig anit de la marea
sacrifici ara del sol
acull-me també tu
a les poroses cavitats
com aculls en l’erosió l’evaporada
llàgrima l’ofrena marina
                                              la sal
amb què dibuixes a la roca
uns llavis
tot just on la llum
del solstici es talla
com els teus

i la roca parla

Fotografia: Cala d’Orpesa, J. P.

Autòpsia

El 10 de maig passat feia 20 anys del Festival de Poesia Jove a Ca Revolta. Aquell acte va ser l’embrió d’una trajectòria de difusió activa de la literatura feta al País Valencià i, molt especialment, de la poesia. L’editor carevoltat Josep Martínez em va recordar que en aquell festival vaig recitar «Autòpsia» (La culpa, 3i4, València, 1998, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés). He ideat aquest videopoema en commemoració, dedicat a les persones que durant tants anys van impulsar aquest espai literari, especialment al Pau Sanchis, al Josep Martínez, al Rubén Luzón, al Francesc Bononad, avui editors de Buc, però també als seus predecessors, l’Eduard Ramírez Comeig i, com no, el Manel Marí. Enhorabona, el vostre llegat és viu i història de la literatura del País Valencià. Per molts anys!

Revisions de l’etern

Però el que sobrepassa qualsevol
altra idea d’intel·ligència és l’antelació
amb què intueixen la germinació del blat.

PLUTARC, Moràlia

A bord d’un pètal
de rosella
solquen formigues tolls
de tija a tija d’un camp de blat
mentre el pagès i l’artista, ulls
postrems, encorbats
sota els corbs sulfaten
pèrdues a preu fet.

Guaita quin vaixell, batega
a cops d’onada, sembla un cor ple
de cucs.

Per nar també al gra
en temps contaminats
d’ansiolítics i desinfectants,
rucs rere els morrions
arrossegats per la primavera
oblidem com es pronuncia
qui ens polvoritza i qui fa
millor el món.

Fotografia: Le bateau ivre, J. P., 2021

Un bonic mapa lingüístic s’ha generat a Twitter amb les formes sulfatar, polvoritzar, ensulfatar, ensofrar, ensofatar, ensufatar

Ultralleugers

Puc imaginar bé Attilio Bertolucci, un dia d’alguna tardor després del final de la Segona Guerra Mundial, segut sobre fulles mortes sota la llum crepuscular d’algun indret entre la Val Bratica i la Val Parma, ben a prop de Casarola, el poble del poeta, on la família va haver de fugir per protegir-se del conflicte bèl·lic i de la Parma de Mussolini. L’imagine allà, contemplant com llança avionets de paper el seu Bernardo, el fill llavors de 10 anys que molt més tard va dirigir Novecento per radiografiar el feixisme patit, l’existent i el que havia de venir –l’actual– i, també, per honorar, i així superar, el potent llegat d’imatgeria del pare. Puc imaginar el seu procés mental i emocional a l’hora de gestar el poema, aquesta mirada pictòrica i cinematogràfica del professor d’història de l’art capaç de detectar línies mestres del temps en progressió i d’elevar un instant en fuga aparentment intrascendent de la quotidianitat a la categoria d’autèntica obra d’art. Ho fa en el videopoema següent i en molts altres poemes de Porta’m amb tu, on hem reunit en català més d’un centenar de poemes, un volum que ja podeu adquirir a les llibreries, a la web de Salze i mitjançant subscripció. Us deixe avui, doncs, en el Dia Mundial de la Poesia, amb aquest avionet i aquesta mirada que descriuen una corba, un paràbola de vida, un comportament del temps i dels éssers.