El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —
Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.
Trad. J. Porcar
Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —
Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.
NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.
Una meravella de poema i de traducció.
Em resulta interessant l’ús de la paraula “slip away” en l’original, perquè també significa esvanir-se o desaparéixer, molt en la línia amb aquest no-res. El cas és que m’agrada que l’hages traduit per “espargeix” perquè impulsa la imatge d’eixe moviment com de volva que també tenen els versos.
Una abraçada
Així és, Carles. Vaig estar barallant els verbs que comentes i molts altres, i no va ser fàcil optar finalment per espargir, que de primeres potser emboirava un pèl l’impacte semàntic de sobtada desaparició, però, d’altra banda, reforçava la imatge de dissolució per dispersió de tots els pèls de la planta, aquest impuls que esmentes. També hi va influir la transitivitat del verb, ja que Dickinson la porta al límit amb el seu “slip away / A nothing”, i per acostar-me al màxim a la seua sintaxi (i pensament) vaig estimar convenient evitar la preposició en una construcció tipus “s’esvaneix en un no-res”. M’alegre que t’haja agradat, Carles. Una abraçada.