Paisatge de pas

Cal saber anar-se’n
i tanmateix ser com un arbre:
com si en la terra romangués l’arrel,
bellugadís el paisatge, quiets nosaltres.
Cal contenir la respiració
fins que amaina el vent
i l’aire rar comença a envoltar-nos,
fins que el joc de llum i ombra,
de verd i de blau,
revela els vells esquemes
i som a casa,
onsevol que sigui,
i poder així seure i inclinar-nos
com si fóssim a la tomba
de la nostra mare.

Hilde Domin (1955)
Trad. J. Porcar, octubre 2020

El roure, d’Edvard Munch, 1906

Ziehende Landschaft

Man muß weggehen können
und doch sein wie ein Baum:
als bliebe die Wurzel im Boden,
als zöge die Landschaft und wir ständen fest.
Man muß den Atem anhalten,
bis der Wind nachläßt
und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt,
bis das Spiel von Licht und Schatten,
von Grün und Blau,
die alten Muster zeigt
und wir zuhause sind,
wo es auch sei,
und niedersitzen können und uns anlehnen,
als sei es an das Grab
unserer Mutter.

Hilde Domin

> Escoltar el poema

Set de setembre

escolta en el brancatge de tenebra
com gira l’heura de la llum.

LLUÍS SOLÀ

Abellerols i oronetes
rastellen els darrers camps
de gira-sols, com ells volten
cal·ligrafien comiats.

L’estiu ha cremat els dies,
amb cega cendra invisible
ofuscà els homes, no el cicle
que de la mort lluca vida.

Entre els cabells de les dacses
ens arrecerem com tórtores
del primer fred, ja s’ha post
l’incendi al cim d’una tija.

Vetlla setembre les brases
per als focs de la tardor,
daurant-se esperen els oms
fer-se, d’arrel, llar més viva.

Camp de dacsa de Malla, Osona
Revista El Cresol, núm. 57, tardor 2020

Aisa

Torna a la teva boira.
No és culpa meva si jo visc i respiro.

PRIMO LEVI

Aisa, blanca vesta en la boira, lluny
encara com el tro de la tempesta
vens horitzó avall amb corcades
crosses de freixe i tisores d’or
entre les genives esdentegades.
Sota aquest cel gris romànic
on corbs et grallen igualitària,
no és cap fil de la titella que ets
aquest que ara talles quan passes
i piques a la porta de tantes cases
amb asèptica bata i creu d’apotecària,
emblanquinant-les, a l’hora oficial,
d’història oficial, l’ancià atzar
redemptor de l’extermini previst.
Dels queixals caiguts com fulles
de tardor, quins collarets de vori
i or te’n vols fer una vegada més?
Aisa, ombra de l’ombra en la neu,
llarg serà l’hivern, més net el gas.
Déu es congria amb voltors als cims.
Als camps abandonats s’agleven ja
les flors silvestres de les corones.

Àtropos o Aisa, la tercera de les Moires en la mitologia grega, anomenades Parques en la romana i Nornes en l’escandinava

Cos diferit

La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.

Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics

Com l’aigua

…de l’aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Jacint VERDAGUER

La tèbia serena de la nit, el sublim bull osonenc de Can Cassany, el traginat moscatell del Maestrat, l’improvisat concert dels Afers Domèstics, l’exquisida veu del Josep Ginesta (a la guitarra), la dolça i fulgurant de la Xènia, tot es va conjurar un bonic vespre d’estiu perquè aquesta cançó obra de la Núria Cañellas (al piano), interpretada per l’esplèndida Roser Dresaire, començara a vestir-se d’imatges mentre les corals corredisses del Jan entre roures pel jardí de la Marta em portaven (a) l’aigua, que sempre s’obri camí.

Conferma della regola

CONFERMA DE LA REGOLA

Ora, ora che l’affacciamo alla finestra,
è proprio ora in cui alziamo alla fine la testa
—piove e c’è il sole, gerani e crani inquieti
di bambini inghirlandano le sbarre

dei balconi primaverili questo giovedì
così santo e così deserto che dal soggiorno
abbiamo per la prima volta udito cantici
di cardellini tra gli aranci di città.

È adesso, nello stupore asettico, che l’alziamo
come chi brinda con un grande vino e frughiamo
con gli occhi miopi, come anziani agli ultimi giorni,
eterei sentieri di pioggia, tra nuvole e pozzanghere

dove si annida la gabbia arrugginita delle intemperie
—un cane torna solo da portare a spasso un ominide,
canti di sirena da lontano, la bimba del quarto piano
butta molliche, dodici colombi cenano, col cellulare

corre a testa bassa uno spaventapasseri, asintomatico.

Marta Vilardaga & Federico Federici (trad.)
Giovedì 9 aprile 2020

CONFIRMACIÓ DE LA REGLA

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

Josep Porcar
Dijous 9 d’abril de 2020

Versió italiana del poema «Confirmació de la regla», dins de l’obra Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb traducció de Marta Vilardaga i Federico Federici, música i guitarra de Josep Ginesta, amb Núria Cañellas al piano, del grup Afers Domèstics.

Fada de les boires

Va deixar de tallar-se’ls
fa molts anys una primavera
de roselles proscrites,
d’orenetes arribades tard,
gesmil i cireres ja anunciaven
dies més calds, els vells profetes
asseguraren que seria l’última
flor de neu a les muntanyes.
Al seu riu de cabells traspua
interminable el present
una rosada finíssima.
Caminem entre els seus manyocs
al llarg d’una pàgina per travessar
més que no pas per escriure.
Infinita serp blanca, tragina
somnis més purs pels boscos
de les nostres nits en blanc.

…mai no temut d’ésser boira també!.
Josep CARNER

Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot?
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara?
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ] 

Com qui brinda amb un gran vi

 
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.