Conferma della regola

CONFERMA DE LA REGOLA

Ora, ora che l’affacciamo alla finestra,
è proprio ora in cui alziamo alla fine la testa
—piove e c’è il sole, gerani e crani inquieti
di bambini inghirlandano le sbarre

dei balconi primaverili questo giovedì
così santo e così deserto che dal soggiorno
abbiamo per la prima volta udito cantici
di cardellini tra gli aranci di città.

È adesso, nello stupore asettico, che l’alziamo
come chi brinda con un grande vino e frughiamo
con gli occhi miopi, come anziani agli ultimi giorni,
eterei sentieri di pioggia, tra nuvole e pozzanghere

dove si annida la gabbia arrugginita delle intemperie
—un cane torna solo da portare a spasso un ominide,
canti di sirena da lontano, la bimba del quarto piano
butta molliche, dodici colombi cenano, col cellulare

corre a testa bassa uno spaventapasseri, asintomatico.

Marta Vilardaga & Federico Federici (trad.)
Giovedì 9 aprile 2020

CONFIRMACIÓ DE LA REGLA

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

Josep Porcar
Dijous 9 d’abril de 2020

Versió italiana del poema «Confirmació de la regla», dins de l’obra Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb traducció de Marta Vilardaga i Federico Federici, música i guitarra de Josep Ginesta, amb Núria Cañellas al piano, del grup Afers Domèstics.

Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot?
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara?
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ] 

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Cor ona


 

Corona

Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.

Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.

Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.

Es ist Zeit.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

munch-kiss

The kiss, Edvard Munch, 1896-1897

Corona

A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.

Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.

El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.

Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.

És temps.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps escloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.

Autumn song

 

 

Autumn song

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the heart feels a languid grief
Laid on it for a covering,
And how sleep seems a goodly thing
In Autumn at the fall of the leaf?

And how the swift beat of the brain
Falters because it is in vain,
In Autumn at the fall of the leaf
Knowest thou not? and how the chief
Of joys seems—not to suffer pain?

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the soul feels like a dried sheaf
Bound up at length for harvesting,
And how death seems a comely thing
In Autumn at the fall of the leaf?

Dante Gabriel Rossetti

 

Cant de tardor

No saps, quan la fulla cau,
Com el cor sent una lànguida pena
A sobre, embolcallant-lo,
I com el repòs sembla idoni
A la tardor, quan la fulla cau?

I com l’àgil batre del cervell
Defalleix perquè és balder
A la tardor, quan la fulla cau,
No ho saps? i com la més alta
Alegria sembla no patir dolor?

No saps, quan la fulla cau,
Com l’ànima se sent forment sec
Gavellat per a la collita,
I com la mort sembla propera
A la tardor, quan la fulla cau?

Trad. J. P.

Palmera

 

Cada palmera se disputa
la soledad suprema de los vientos.

MIGUEL HERNÁNDEZ

Platja del Gurugú, jp, agost, 2017

La palmera no para
de fer palmes al vent
que li canta i la balla.
Quan el porta de cap,
és tan poca la traça
que ni despentinant-se
el pentina amb cent pintes
per braç: com un polp llança
fuets amb tantes fintes
que el seu vent ja no sap
si, quan perd el compàs,
se l’espolsa o l’abraça.

jp, agost, 2017