Falenes d’agost

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht…
Paul CELAN

Venen de la nit, no sé de quina, distretes
travessen la finestra oberta del dormitori
com qui ultrapassa de cop la porta encesa
d’un infern –per fi aquest crema, mormolen–
i volten esverades el llum de la tauleta de nit
on acabe de gitar Bachmann amb Celan.
Tres falenes acacen llurs ombres en un remolí
radiant, com davant d’un mirall fet purament
de llum es colpegen al sostre, s’hi estampen,
s’hi encunyen com si volguessen alçar acta
d’una cosa que no gosen dir amb paraules.
No batecs, semblen petits cops de puny al pit
d’algú que no hi és i es fa recordar a penes,
cops i cops que tampoc no desxifra el Morse.
Recorde llavors Basho i me les mire provant
de donar un sentit al món amb el seu teatre
d’ombres xineses, que diu vida, no esperança.
Ja en són vuit en la dansa que s’arremolina.
T’ha despertat la fressa i entres en l’escena,
una fira de somriures als teus ulls reflectida.

Cos diferit

La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.

Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics

Pit-roig

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

Publicat a La xicalla. Temps d’infantesa (2020), Castelló: Colla Rebombori.
Per a Marta
Il·lustració de Manolo Alegre

Solstici

Cireretes d’arboç del castell de Taradell, Osona

El solstici des del que mires, vol
darrer de roselles, espill postrem
de fulles al llit ambrat del gorg,
no ens tanca els ulls encara, per tu
penja calm, al cerç gronxa cireres
de la més lenta oreneta a venir.

Les rels des d’on et cova, rabassa
d’arborades papallones, ancorat
país d’un mar sense recer, s’enfilen
pels teus peus sense adonar-te’n,
com venes d’una sang més fonda
t’aferren des d’on sures a qui ets.

 

Lectores i lectors, bones festes!

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

La velocista

Un noi em va dir
que si ell patinés prou ràpid
la seva solitud no el podria atrapar,
la millor raó que mai he escoltat
per provar de ser un campió.
El que em pregunto aquesta nit
mentre pedalo al màxim pel carrer King William
és si això es tradueix a bicicletes.
Una victòria! Per deixar la teva solitud
esbufegant darrere teu en alguna cantonada
mentre tu levites dins d’un núvol de sobtades azalees,
pètals rosats que no han sentit mai la solitud,
no importa com de lentament caiguessin.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

The rider

A boy told me
if he roller-skated fast enough
his loneliness couldn’t catch up to him,
the best reason I ever heard
for trying to be a champion.
What I wonder tonight
pedaling hard down King William Street
is if it translates to bicycles.
A victory! To leave your loneliness
panting behind you on some street corner
while you float free into a cloud of sudden azaleas,
pink petals that have never felt loneliness,
no matter how slowly they fell.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Light years

Your light’s reflected now, reflected from afar
Eddie Vedder

Temps lluny tota llum per dol circuïda.
També la distància s’allunya i creix.
Evanescent o immanent, desistida.
Lluny qui no jugà mai al tot o res.
Lluny qui, record, s’ignora i oblida.
A anys llum de mi, d’un faig sóc l’empelt.
A anys llum de mi, albades sens brida.
Temps lluny tota llum per dol circuïda.