Durant la presentació a què em referia, el poeta va demanar que, si entre el públic hi havia qualcú que no fos poeta, que alçàs la mà. Només se’n va aixecar una: la meva. De manera que tots els altres assistents, que sumaven una trentena, devien esser poetes. Després, en privat, un em va confessar que no ho era. I doncs, per què no va alçar la mà, com jo? No ho sé, per ventura estava empegueït de declarar-ho en públic.
Ho relata Josep Grimalt al Diario de Mallorca. No és cap novetat que els poetes siguen gairebé els únics espècimens presents als actes d’exhibició de poesia editada. Apocalíptics i desintegrats diuen que en el futur hi assistirà només l’autor del poemari. Si un dia això canvia, segur que és perquè el món finalment s’ha aturat o s’ha passat de voltes. Per contra, si l’espectacle fóra de poesia recitada, sense embolcalls, protagonista, potser comprovaríem com ballen les xifres i els clans assistents. O no? En qualsevol cas, xoca més, i resulta còmica, la vergonya del no-poeta anònim, potser cohibit per la la seua condició alírica en clara minoria. I més em xoca a mi, perquè, quan presente els meus llibres –molt de tard en tard, afortunadament– sóc jo, més que el públic, qui se sent víctima de l’empegueïment. És poc versemblant, en canvi, la confidència final del cronista, que incongruentment reconeix, a més, ser un «pèssim lector de poesia»: «Vaig assistir sense que m’unís cap relació amb l’autor del llibre presentat, ni de parentiu, ni d’amistat, ni sindical ni, per descomptat, per un sentiment de classe». Per amor a la poesia, aleshores? Mmm… Ens regala, però, una pista que bé justifica la seua assistència quan confessa que sent «tendresa envers els poetes, d’un i de l’altre sexe». La tendresa i el sexe. Heus ací la poesia. Aquesta últim detall explica millor la seua presència i també les vergonyes del no-poeta. El vi, o l’orxata, ho acabarà d’adobar tot.
No m’han passat desapercebuts els teus escrits, ni la nova metafòrica claredat del blog.