Cap al bosc

Onderdonk

El poeta

Fora de l’abisme i la foscor,
un misteri radiant, una figuració,
alguna cosa perfecta,
ve com el tremp del dia:
el seu alè és una flaire,
els ulls mostren el camí a les estrelles,
brisa al seu rostre,
glòria del cel a l’esquena.
Avança com una visió a mig aire,
disseminant la passió d’eternitat;
sa casa és la llum matinera del sol,
la música del capvespre el seu dir:
on posa la mirada,
hom abandona la pols del sepulcre
i puja cap al bosc.

The poet

Out of the deep and the dark,
A sparkling mystery, a shape,
Something perfect,
Comes like the stir of the day:
One whose breath is an odor,
Whose eyes show the road to stars,
The breeze in his face,
The glory of heaven on his back.
He steps like a vision hung in air,
Diffusing the passion of eternity;
His abode is the sunlight of morn,
The music of eve his speech:
In his sight,
One shall turn from the dust of the grave,
And move upward to the woodland.

Yone NOGUTXI
Tr. J. P.

Autumn landscape, de Julian Onderdonk

La vergonya de no ser poeta

Durant la presentació a què em referia, el poeta va demanar que, si entre el públic hi havia qualcú que no fos poeta, que alçàs la mà. Només se’n va aixecar una: la meva. De manera que tots els altres assistents, que sumaven una trentena, devien esser poetes. Després, en privat, un em va confessar que no ho era. I doncs, per què no va alçar la mà, com jo? No ho sé, per ventura estava empegueït de declarar-ho en públic.

Ho relata Josep Grimalt al Diario de Mallorca. No és cap novetat que els poetes siguen gairebé els únics espècimens presents als actes d’exhibició de poesia editada. Apocalíptics i desintegrats diuen que en el futur hi assistirà només l’autor del poemari. Si un dia això canvia, segur que és perquè el món finalment s’ha aturat o s’ha passat de voltes. Per contra, si l’espectacle fóra de poesia recitada, sense embolcalls, protagonista, potser comprovaríem com ballen les xifres i els clans assistents. O no? En qualsevol cas, xoca més, i resulta còmica, la vergonya del no-poeta anònim, potser cohibit per la la seua condició alírica en clara minoria. I més em xoca a mi, perquè, quan presente els meus llibres –molt de tard en tard, afortunadament– sóc jo, més que el públic, qui se sent víctima de l’empegueïment. És poc versemblant, en canvi, la confidència final del cronista, que incongruentment reconeix, a més, ser un «pèssim lector de poesia»: «Vaig assistir sense que m’unís cap relació amb l’autor del llibre presentat, ni de parentiu, ni d’amistat, ni sindical ni, per descomptat, per un sentiment de classe». Per amor a la poesia, aleshores? Mmm… Ens regala, però, una pista que bé justifica la seua assistència quan confessa que sent «tendresa envers els poetes, d’un i de l’altre sexe». La tendresa i el sexe. Heus ací la poesia. Aquesta últim detall explica millor la seua presència i també les vergonyes del no-poeta. El vi, o l’orxata, ho acabarà d’adobar tot.

Escoltar
«Manhã de Carnaval», de Luiz Bonfá i Antônio Maria