L’escurada

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.

Confirmació de la regla

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

 
Dijous 9 d’abril de 2020
Veniu, reuniu-vos per al gran sopar de Déu,
i mengeu la carn dels reis, dels comandants militars,
dels homes poderosos, dels cavalls i dels seus genets.
APOCALIPSI 19: 17-18
 
Publicat a l’obra col·lectiva Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament, d’El Pont Cooperativa de Lletres

Figura fora de camp

Amb el brogit dels catúfols
despertava, auguri de l’aigua.
La sènia a trenc d’alba, ull
i giravolt de la llum a la set:
fang tendre als dits, ocres
empremtes a la blanca calç
dels murs de casa, l’aire blau
de la mà abans de l’ocell,
les ales de la mirada al vol,
contrallum de vents i focs
la carícia, de sobte, d’un pinzell.

A mon pare

«Drecera dels Molins», Porcar Queral, oli, 2005
Poema per a les «Pinzellades al vol del terme de Castelló», relat autobiogràfic i pictòric de Porcar Queral, mon pare, dins del llibre Passejant pel terme, editat per El Pixaví, Castelló, març de 2020.

Pit-roig

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

Publicat a La xicalla. Temps d’infantesa (2020), Castelló: Colla Rebombori.
Per a Marta
Il·lustració de Manolo Alegre

Carnem levare

Potser ja pressents els llençols
rebregats al teu cutis en una nit
molt més llarga que no pas aquesta,
i de sobte a la cambra l’ensumes
en aquest estrany tuf a resclosit.
Delicadament acobles la màscara
a la tova cavitat que, efímer,
un cap ha deixat al coixí impresa.
Guardes així el buit suau, i algun pèl,
d’antics cranis de tots els tamanys.
Més tard en rentes el sobrecoixí,
salobres insalubritats d’un blanc
tan concau i tan a dins, ja, de l’oblit.
Et treus l’arracada que no has perdut.
Pentinant-te repasses absències,
te’n fas un poema dolç on enamores
un espantall preciós sense ulls
ni sexe, ni cor: del pit a l’esquena
et trepana de cop un túnel de trens
anats que deixa ataüllar, pel forat,
la mar d’una a l’altra banda.
Al seu mirall no ets ja ni màscara.
Has col·leccionat massa cares d’allò
que et penetra i deixa buida l’entranya.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.
AUSIÀS MARCH
Ode to Necrophilia, Kati Horna, 1962

Il miele ultimo dell’ombra

Els poetes Marta Vilardaga –que també n’ha posat la veu– i Federico Federici han traduït a l’italià Guant, el poema proemial del meu llibre de poemes Anys llum, que podeu visionar i llegir ací mateix. Stame della carezza, ballo / per il polline senz’ape…

GUANTO

Dove hai perso un guanto è nato un fiore.
Anche se assente, si nomina ogni petalo
così? E unghia e spina contropelo,
quasi la spora tremasse nell’impronta
e si sentisse forse il tatto già a memoria
abbandonato ai corrimani di città.

Dove hai perso il guanto è cresciuto il fiore.
E non un dito. Stame della carezza, ballo
per il polline senz’ape, della mano che non torna
soltanto sangue, giglio schiacciato, diaspora
a frotte, il miele ultimo dell’ombra.

Tr. Marta Vilardaga & Federico Federici

GUANT

On vas perdre un guant ha nascut una flor.
També absent, és així que ha de ser dit
cada pètal? Espina i ungla a contrapèl,
com si al rovell fremís l’espora, algú
potser en sent, de memòria, el tacte
abandonat als passamans de la ciutat.

On vas perdre el guant va créixer la flor.
Cap dit. Estam de la carícia, pel pol·len
ball sense abella, de la mà que no hi torna
només sagna, lliri masegat, diàspora
en tropell, l’última mel de l’ombra.

J. P.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXV)

Mussol i paitida al gorg i sallent de La Foradada de Cantonigrós, Osona  |  © Josep Porcar, 2019

 

~.~

 

Al gorg blau la paitida cantava l’a de l’aigua.
AGUSTÍ BARTRA

 


~.~

 

 

El breu silenci
rere la campanada,
mudesa d’ara.

L’intens silenci
rere la campanada,
eco on s’afina.

El llarg silenci
rere la campanada,
campana encara.

L’immens silenci
rere la campanada,
ja teranyina.

 

 

~.~

 

 

No la travesses, et travessa,
espectre perfet, filagarsa
de silenci, teranyina, més tard,
del teu mirall abandonat.

 

 

~.~

 

 

Llum, la del vent
als teus llavis, no tot
tremola fora.

 

~.~

 

 

Estora de fulles
a l’eixida, el vent
ha agranat estrelles.

 

 

~.~

 

 

Ni un mot, avui,
sols m’he anotat una ombra
de papallona.

Hosai Ozaki
(trad. J. Porcar)

 

 

~.~

 

 

La lluna d’anit
dins dels teus ulls
més grossa ara.

 

~.~

 

 

Cova les fulles
el capó, brunz un rusc,
la primavera!


 

~.~

 

 

Gebren les fulles
boira i torb, ja no trem
la papallona.

 

 

~.~

 

 

Atien fulles
crepuscles postrems, purnes
de sang als roures.

 

 

~.~

 

 

Brillen les fulles
de l’om als teus ulls, cauen
alhora dues nits.

 

 

~.~

 

 

Pugen les fulles
mortes l’escala, un vent
s’afina al piano.

 

 

~.~

 

 

Cauen les fulles,
l’arbre torna de viatge
a les arrels.

 

 

~.~

 

 

No tems el temps
dels sols abandonats,
guspireja més avall
el caliu d’una altra rel,
més fonda en la llum
que no ens dissipa.

 

 

~.~

 

 

Cims, lloms de vaques
que hi pasturen, l’ull muny
la neu als llavis.

 

 

~.~

 

 

Només la nit
torna de tu a mi al fons
de les andanes.

 

 

~.~

 

 

Lluents s’apaguen
les fulles, la llum
s’obre les venes.

 

~.~

 

 

Tornar,
sempre
a l’arbre.

 

 

~.~

 

 

Ni un sol alè de vent
ens cal per caure-hi
si al gebre la llum calda
obre senders a la rosada.

 

#video

 

~.~

 

 

Fulles color d’albada
i crepuscle, així els dies
cauen, per un foc
més profund volen
fugaços, clapen insomnis,
desvetllen d’hora la merla
de les matinades.

 

~.~

 

 

Fums de quin xop l’encelada
boira de tardor, foc de quina
enlairada flama la destil·lada
aigua secreta que m’enlaira?

 

 

~.~

 

 

Entre panteres que passen gana
i gaseles que passen por,
l’agilitat i la fragilitat que lluiten
juntes contra voracitat i basarda.

 

 

~.~

 

 

No prou contents
amb celebrar l’amor,
hi afegiren la pàtria,
ho ficaren tot plegat
dins d’un mocador
amb dolços massapans
fins a embafar el dia.
I tot així, ho feren ells,
ben farcidet, enfarfegat,
entatxonat, com un masclet,
mentre el país tronava.

 

#SantDonís

 

~.~

 

 

Entre dos òvuls mor
com neix: el de l’alba,
gota ambrada de rou;
el de la posta, pou
de foc que s’aigualeix.
Sense desig ni record,
frisant sols d’ésser ara,
de la sang fer-ne un bull,
la pala dels dies dona terra
a un cos: un cel de dos ulls
exhumats sense cara.

 

 

~.~

 

 

Entre fulla i fulla, no cau
ni s’enlaira, ni sobra mai,
l’aire de l’espai en blanc.
Tro de misteri perenne
la nua alzina cal·ligrafiada
pel llamp entre la boira.

 

 

~.~

 

 

Ataronjada fulla de plàtan
per terra, la tardor és un tigre
que encara ronseja.

 

 

~.~

 

 

Rosada de tinta, la primera
nit de tardor, densíssima
gota de fulles i estels plena
que no cau i d’un fil penja.
La brisa la gronxa, finíssima,
i jo fent d’aranya a la teula.

 

~.~

 

 

Cels i fulles de sang.
La tardor precursora.
No la cloureu enlloc.

 

 

~.~

 

 

Llum i fosca
en la igualtat que depreda
com els socialdemòcrates d’ara.
Trepitja el rellotge el galop
de les nits que ja pugen
a cavall del dia
i tot en silenci esbufega
per la brida: no tinc temps,
no tinc temps, no tinc temps…
I els arbres fan festa.

#equinocci #equinox

 

~.~

 

 

Transpira el cos
en el temps com un vers
als ulls mentre corres.
És temps de nous.

 

 

~.~

 

 

Setembre, el més bell
dels mesos, sedimenta
núvols a les arrels, somou
boira i record, però alerta
amb el sender trepitjat
que ja els arbres catifen.
De cop un vent fred
sembla que l’embolcalla
i no: has de tancar finestres
abans no s’escolin fulles
mortes de tardors extintes.

 

 

~.~

 

 

Tu portes un lliri
a la mà, els altres
no porten res.
Almenys tu saps
qui se’n recorda,
de la primavera.

 

~.~

 

 

De les rels beu
la papallona estels
d’aigua, serena.

 

 

~.~

 

 

Llum setembral,
blanc dol de mareperla
vetllant l’estiu.

 

 

~.~

 

 

Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats
—riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.

 

 

~.~

 

 

El silenci del vent dins
de la figuera, la nit estesa
al sol on dansen fulles
de memòria, la fonda llet
de la rabassa al peduncle
de la figa, l’extensió invisible
i cega de l’arrel a l’epilèptic
circell del dit, l’última
torsió del tronc on s’atarda,
una exhalació més, l’orgasme.

 

~.~

 

 

El temps, el gran escultor;
la llum, la gran dibuixant;
l’aigua, la vida —han dit.
No és aigua, però, sinó terra
i set: omplim les fondalades
de la cicatriu, els flairants
silencis de tanta esquerda,
amb un fang que, si ens mancara,
no podríem sostenir-nos drets.

 

 

~.~

 

 

Lentament cal·ligrafie
amb paraules carícies,
faig port en punts i comes,
a frec retinc, on alenes,
la inèrcia de la sintaxi.
Recordaré només, però,
veu i tacte, la fonda
escalfor de la llengua
al rabeig, la impronunciable
i fugitiva arrel dels teus ulls
a cavall de l’onada.

 

 

~.~

 

 

Nit de pescallunes.

 

 

~.~

 

 

Entre la nit de la muntanya
i la muntanya de la nit, un fil
de lluna.

I un estel.

 

 

~.~

 

 

vols de gavines
pentinen la mar
els teus braços

 

 

~.~

 

 

Pel peduncle ja sense borrissol,
per les vetes definides i congruents
de la pell, pel bon pes en relació al tamany,
perquè ja és morè per sota, per la suavitat,
pel so tancat de l’aigua continguda,
per una corfa que ja repel·leix l’aiguatge…
Pel pare que m’ho ha ensenyat.

 

#video

 

~.~

 

 

Dins dels ulls flàmores
a foc lent a bollir
posen la mar.

Saltironegen
infants, hi cuinen besos
tots els amants.

Dels plors encesos
se’n fan sal, flors de cendra
a rotllanes.

Salten estels
també els peixos, parpelles
de llum per l’aire.

#NitdeSantJoan

 

 

~.~

 

 

Corre, salta, llisca
com la llum la mar,
de lluerna a lluerna
travessa’m la pell
del solstici.

 

#Tarkovsky

 

~.~

 

 

Punt per punt
i fil per randa,
el silenci que es fa
mentre omples mut,
de gatosa i bruc,
el mot ’landa’.

 

~.~

 

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

Cel o pell, ales
i alè, espill d’ocell
insuturable.

Antonio Cabrera, planes
alt i fondo per sempre.

 

Antonio Cabrera, planes alt i fondo per sempre, DEP 

 

~.~

 

 

A vegades,
entre cingles,
de l’eco tornen
només els llavis.

 

 

~.~

 

 

Nit sense pinta,
el mirall del vampir
ja no es pentina.

A flor de pell,
de no dir-se s’ha fet
sang sense espina.

Vermell clavell
a clivells, tota vidre
és la ferida.

 

 

~.~

 

 

Vent, pel cel passa
un arbre, la manera
de dir una catàstrofe.

 

~.~

 

 

El vent du onada
per crinera, a cavall
de qui s’eriça.

Nada paraula
de sal descavalcada,
dolça carícia.

Genet de nata
muntada, tu ets l’escuma,
la rosa blanca.

 

 

~.~

 

 

Instants desenterrats.
Potser és això: alcem
cases sobre necròpolis,
arqueologies, més tard,
d’atobons amuntegats.

Portem lloses a la memòria,
però la runa és el temps.
Ull desbotonat, és la llum
a l’esquena l’únic jaciment.

 

 

~.~

 

 

Diuen que l’ànima existeix
perquè té el pes que el cos perd
tot just després del decès.
N’estic absolutament convençut:
entre ahir i hui m’he aprimat
reescrivint un llibre de poemes.
La resurrecció? Arròs al forn.

 

 

~.~

 

 

Plou i fa sol.
Les roselles caminen.

 

 

~.~

 

 

La poesia té el do
de la invisibilitat.
També i sobretot
a les fires del llibre.

 

~.~

 

 

Dolços núvols
de cotó-en-pel de fira
a l’hora blava dins
dels teus ulls.

 

~.~