And fair needs foul

CRAZY JANE TALKS WITH THE BISHOP

de William Butler Yeats

I met the Bishop on the road
And much said he and I.
‘Those breasts are flat and fallen now,
Those veins must soon be dry;
Live in a heavenly mansion,
Not in some foul sty.’

‘Fair and foul are near of kin,
And fair needs foul,’ I cried.
‘My friends are gone, but that’s a truth
Nor grave nor bed denied,
Learned in bodily lowliness
And in the heart’s pride.

‘A woman can be proud and stiff
When on love intent;
But Love has pitched his mansion in
The place of excrement;
For nothing can be sole or whole
That has not been rent.’

JOANA LA BOJA PARLA AMB EL BISBE

(versió de Josep Porcar)

Em vaig topar el bisbe, de camí,
i molt, ell i jo, havíem de parlar.
‘Ara tens tous i caiguts aquests pits,
aviat les venes se t’assecaran,
malda per viure en un casal bonic
i no en una porquera repugnant’.

‘Emparentats, el fàstic i l’encant
van sempre de la mà’, li vaig cridar.
‘Marxaren els amics, però és veritat,
mai no em van negar el llit ni la tomba,
perquè de cos i cor ensinistrats
ells varen nedar i guardar la roba.

‘Una dona pot ser altiva i formal
quan en l’amor posa la seua fe;
però l’amor ha alçat el seu casal
en el lloc de l’excrement;
perquè res no pot ser íntegre i sa
si abans no ha patit cap crebantament’.

Something

 

For Once, Then, Something

Others taunt me with having knelt at well-curbs
Always wrong to the light, so never seeing
Deeper down in the well than where the water
Gives me back in a shining surface picture
Me myself in the summer heaven godlike
Looking out of a wreath of fern and cloud puffs.
Once, when trying with chin against a well-curb,
I discerned, as I thought, beyond the picture,
Through the picture, a something white, uncertain,
Something more of the depths—and then I lost it.
Water came to rebuke the too clear water.
One drop fell from a fern, and lo, a ripple
Shook whatever it was lay there at bottom,
Blurred it, blotted it out. What was that whiteness?
Truth? A pebble of quartz? For once, then, something.

Robert Frost

Per una vegada, doncs, alguna cosa*

Els altres se’n burlen quan m’agenollo als brocals,
sempre ullprès per la llum, sense veure res més
en la profunditat del pou que allà on l’aigua
em retorna el llenç brillant de la superfície
m’hi emmirallo sota un cel d’estiu com un déu
coronat amb falgueres i núvols esbufegats.
Una vegada, amb la barbeta sobre la barana,
vaig clissar, com jo pensava, més enllà del llenç,
o a través del llenç, una cosa blanquinosa, difusa,
alguna cosa més, en la fondària, que vaig perdre de cop.
L’aigua va esvair aquella aigua massa clara.
Una gota caigué de la falguera, i vet aquí, una ona
que va sacsejar tot allò que a sota reposava,
ho va esborrar, ho enfonyà. Què era aquella blancor?
La veritat? Un còdol de quars? Per una vegada, doncs, alguna cosa.

* Tot i que Frost empra amb mestria l’hendecasíl·lab, en la versió catalana he optat per la mètrica lliure. Em permetia acostar-me més al sentit i al sentiment del poema sense encongir-lo amb la faixa de la literalitat ni tampoc, sobretot, haver de forçar el ritme i les costures del vers amb mots d’una semàntica menys precisa. Ja ho deia Frost, que també  «poetry is what gets lost in translation», o també aquell epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción».

After the feet of beauty fly my own

 

Oh, think not I am faithful to a vow!
Faithless am I save to love’s self alone.
Were you not lovely I would leave you now:
After the feet of beauty fly my own.

Were you not still my hunger’s rarest food,
And water ever to my wildest thirst,
I would desert you — think not but I would! —
And seek another as I sought you first.

But you are mobile as the veering air,
And all your charms more changeful than the tide,
Wherefore to be inconstant is no care:

I have but to continue at your side.
So wanton, light and false, my love, are you,
I am most faithless when I most am true.

Edna St. Vincent Millay

Del llibre: «A Few Figs from Thistles. Poems and sonnets»

Llegir-ne més

Lluna o ala

 

Others taunt me with having knelt at well-curbs
Always wrong to the light…

Robert FROST

camelia_blanca

mussol, escolta
teu i sol
el brogit d’ales
que t’acuita
que no s’adorm

i si no pots
perquè pots
dir amb pol·len
la camèlia primitiva
que al teu cor glaçà
d’absències tendres
espines

des del fons lívid
tampoc no digues llast
tampoc no en digues pou
tampoc no hi digues mel
negra de llunes

sinó quin vol
digues només quin vol
quin l’abella inhòspita
quin la nit llepassa
quin vol la blava
indòmita que se’n va

aquella sagna
la infinita
la blanca

A Dream Within A Dream

 

A Dream Within A Dream

Take this kiss upon the brow!
And, in parting from you now,
Thus much let me avow–
You are not wrong, who deem
That my days have been a dream;
Yet if hope has flown away
In a night, or in a day,
In a vision, or in none,
Is it therefore the less gone?
All that we see or seem
Is but a dream within a dream.

I stand amid the roar
Of a surf-tormented shore,
And I hold within my hand
Grains of the golden sand–
How few! yet how they creep
Through my fingers to the deep,
While I weep- while I weep!
O God! can I not grasp
Them with a tighter clasp?
O God! can I not save
One from the pitiless wave?
Is all that we see or seem
But a dream within a dream?

Edgar Allan Poe

Llegir-ne més

Percussió

PERCUSSIÓ

Estri i arma, fèmur
percussor, l’os devorat
d’un esquelet de simi,
brandat per un simi
contra un altre simi.
A les andanes, a l’oficina,
a l’evanescent fons
de l’hipotàlem, l’odissea
recomença eternament
dins la gàbia de l’el·lipsi:
no ha tornat a caure,
l’os llençat, ni a percudir
la superfície de la Terra;
desorbitat, solca
encara eons efímers
de galàxies florescents
entre estels i quàsars
d’humans nonats.
Tronen les timbales.
Estelles i ascles salten.
Víctima i botxí, oblida
el simi, a cada instant,
que l’os canvia sovint
de cos, de mans i de cap.

PERCUSSION

Tool and weapon, the striking
femur, the devoured bone
of an ape skeleton,
wielded by an ape
against another ape.
At the platforms, at the office,
at the vanishing heart
of hypothalamus, the odissey
recommences once and again
inside the ellipse cage:
it has not fallen down again,
the thrown bone, nor has it striken
the Earth’s surface;
out of orbit, it still flies
through ephemeral eons
of blooming galaxies
among stars and quasars
of unborn humans.
Timbales thunder.
Splinters and chips snap.
Victim and executioner, the ape
forgets, at every instant,
that the bone often changes
body, hands and head.

[trad. Isabel Prieto]

«Percussió», de Josep Porcar, del llibre de poemes «Llambreig», Tria Llibres, Barcelona 2013.
> Més vídeo-poemes de «Llambreig»

Empelt

a

Que un poema és faça cançó potser és una de les coses més gratificants per a un poeta. La traducció de versos a notes musicals, l’art de la paraula/imatge feta música, té un poder suggeridor extraordinari. Aquest escrit, així com la recreació visual que en fa el videoclip següent, vol expressar el meu sentit agraïment al cantautor Artur Álvarez, que va voler musicar «Empelt (Cançó de reviscolament)», poema que tanca la segona part de «Llambreig». La peça forma part del CD presentat la setmana passada, «Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor posa música als versos de catorze poetes de les comarques castellonenques, acompanyats visualment amb sengles obres pictòriques d’artistes d’aquestes terres. Tot i la col·laboració desinteressada d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’esforç d’Artur, com podeu imaginar, ha estat enorme. El resultat: un mural exuberant i polifònic que dóna compte del vigor i el rigor dels nostres creadors, i dels seus combats individuals i col·lectius al nord del País Valencià. El poema «Empelt» va ser escrit en uns peculiars instants de canvi i reflexió (2007), durant els inicis d’allò que en vam dir crisi. Els versos examinen el temps que hem estat arrossegant una rajola descomunal  –una làpida, en podríem dir, un llast personal i social absolutament funest–, i recorda allò que el meu avi practicava als arbres dels horts exhaustos: l’empelt.

Barboteig

versió MP3

BARBOTEIG

Sota l’onada, boniors, remors, brogits.
Sota l’onada, el pànic prorroga el temps,
que prorroga el pànic, i un silenci erm
respira clos dins de la pròpia respiració.
Entre onades, entre no-res i no-res,
alguns, pocs, bracegen i se’n surten.
Alguns fa anys que naden, o suren,
despullats de tot, fins a l’extenuació.
Llisquen, pneumàtics, les crostes de l’oceà.
Obturen, caníbals, el rumb cap a la lluna
i barbotegen, per les brànquies, el plor
inconsolable que a les ribes escumeja;
propens com un falcó a encimbellar-se
als farallons, a contracor de la marea
s’hi atorrenta enfurismat.

Mutilats pels taurons, no fan peu
en les maresmes ni en les platges desnonades.
Si en la queixa creix l’onatge, es capbussen
en la nafra amb la sal que als morts escaten.
Amb urc de colibrí, en cercles aletegen,
com si amb el cos, sobre les aigües,
pogueren esgrafiar un últim crit salvífic.
Trepiden, abissals, dins de la tempesta.
S’ericen, espellats, com epitelis de la mar.
Sota l’onada, brams, mormols, gemecs.
Sota l’onada, el pànic prorroga el temps,
que prorroga el pànic, i un silenci erm
respira clos dins de la pròpia respiració.
No són nàufrags ni malsons. Només bleix.

Josep Porcar. Poema del llibre «Llambreig» (2013)

Sotragueig

versió MP3

SOTRAGUEIG

Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l’emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el bàlsam
de la desaparició.
Furtius, bastim fronteres i mollons
–el sostre, la finestra, el corredor–
i potser pensem en la família, en el treball,
en l’amant, en un queixal o en un moc;
en idees visiblement incorpòries
que, és clar, desocupen els seients adjacents,
com una presència mínima, impertinent,
que els cossos circumdants detecten, evasius.

Ens hem organitzat dins del vagó
a l’empara d’una estranya jurisprudència:
tibem el rictus, fem un posat, fitem fugides
i, allunyats, fingim gestos d’éssers llunyans.
El soterrament és doble en arribar a l’estació.
Per uns intants, la inèrcia del comboi frena els somnis
i les mirades s’alcen contra la força de la gravetat.
Puja un captaire vell que les abaixa totes.
Tancades les portes, enllaunats al buit,
el món sencer torna a bellugar-se, i ens adormim
tranquil·lament en els llimbs del sotragueig.
Curull d’absència, l’àngel de la normalitat ens guarda
i persisteix, com si no res, el nostre sant segrest.

Josep Porcar. Poema del llibre «Llambreig» (2013)
També al recull «Poemes amb àngel», d’ARA Llibres.