SOTRAGUEIG
Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l’emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el bàlsam
de la desaparició.
Furtius, bastim fronteres i mollons
–el sostre, la finestra, el corredor–
i potser pensem en la família, en el treball,
en l’amant, en un queixal o en un moc;
en idees visiblement incorpòries
que, és clar, desocupen els seients adjacents,
com una presència mínima, impertinent,
que els cossos circumdants detecten, evasius.
Ens hem organitzat dins del vagó
a l’empara d’una estranya jurisprudència:
tibem el rictus, fem un posat, fitem fugides
i, allunyats, fingim gestos d’éssers llunyans.
El soterrament és doble en arribar a l’estació.
Per uns intants, la inèrcia del comboi frena els somnis
i les mirades s’alcen contra la força de la gravetat.
Puja un captaire vell que les abaixa totes.
Tancades les portes, enllaunats al buit,
el món sencer torna a bellugar-se, i ens adormim
tranquil·lament en els llimbs del sotragueig.
Curull d’absència, l’àngel de la normalitat ens guarda
i persisteix, com si no res, el nostre sant segrest.
Josep Porcar. Poema del llibre «Llambreig» (2013)
També al recull «Poemes amb àngel», d’ARA Llibres.
La nostra vida també és com en un vagó de tren.
Ja l’he llegit aquest poema a “50 poemes amb àngel”!
Així és, Helena, tot un viatge. Et desitge bona entrada d’any… i versos!