VOLEM
Volem entre tenebres
com si del món ens expulsara
l’última alenada
d’un déu que ens somia.
De nit i lluna desvestits,
la nuesa ens despullem
i els mots que corglaçàvem
a la boca se’ns desfan
sobre la pell ajornada
en la set voraç de vida.
Foc amb foc, mirada mirall,
els nostres ulls ni a frec
s’assacien: s’abeuren, animals,
amb la distància d’un enyor
que de carícia fa embranzida
i ens creix, salvatge mesc,
com l’ara d’un després.
A onades véns, rabejant-te,
i amb sal t’endolces
la mar que et sóc.
Volem perquè ens volem
com si un demà existira.
De nit i lluna desvestits, brusents,
entre mar i cel, i tan a frec,
tot l’horitzó és un esguard,
i tot la nit, i tot ferida.
Josep Porcar
24 de gener de 2013
M’agrada el poema (també els dos anteriors), però no m’acaba de fer el pes el vídeo. No sé si em faig vell —pervertidament vell— però qualsevol vídeo sobre una parella estimant-se em sembla ensucrat. Deuen ser les nefastes conseqüències que, quant a imatges sobre cossos fent l’amor, ha escampat la pornografia internàutica. Em quede, doncs, amb el poema. Et recorde, a més, que ja ens estàs oferint pràcticament un nou llibre. Potser hauries de cobrar-nos drets d’autor…
Sobre els fotogrames, jo també tenia els meus dubtes, però alhora trobe que ben poques coses arriben a ser tan belles com una parella estimant-se, més enllà del voyeurisme que algú pot practicar des de la seua particular actitud davant de l’art amatori. En tot cas, vaig evitar caure en l’evidència sense haver, tampoc, d’ocultar res puritanament. I per això mateix no em preocupa gaire, perquè la intenció de l’autor no era la de trempar ningú, o no sexualment, almenys. I, en tot cas, no prioritàriament. De l’autoria i els drets, millor no parlar-ne…, que encara em tocarà pagar… Va com va. Salut, Ramon.
La meua pregunta final sempre ha estat aquesta: existeix en l’amor l’entrega total?
Hola, Josep Lluís. De l’entrega total no en tinc cap dubte, però els tinc tots sobre l’entrega presumptament constant o tenaç. Per a mi, la pregunta és una altra, per bé que tangent: ¿podem estimar sense posseir? I així, totes les preguntes derivades: ¿podem voler l’altra persona sense convertir “la seua” vida en “la nostra” vida? ¿podem aprendre a pair la “separativitat” de la qual tan lúcidament parlava Erich Fromm? ¿podem “aprendre la separació”, com titulava Marisol González un dels seus llibres? Podem, per tant, aprendre a estimar d’una altra manera a la que ens han educat? I, si podem, ¿volem igualment? Possiblement…, no creus? Aleshores, ¿per què patim tota la família de les ansietats: distància, absència, enyor…? Acabe de rellegir el darrer llibre de l’Enric Sòria, «Arqueologia». Hi ha uns versos seus que m’han recordat aquest amor possible.
LLÀNTIA VOTIVA
¿Per què, si allà descansen sense temps,
la visita dels morts més estimats
en aborrona el son?
Tal com a les capelles les espelmes
oscil·len als corrents de les naus buides,
el sord alé nocturn fa que tremole,
alta, sagrada i sola, la flama de l’amor,
però no la pot véncer.
D’aquesta llum no seràs defraudada.
Els vots mai exigits vinculen sempre.