Visita a l’escriptodigitòleg

A primera vista, el diagnòstic sembla senzill, però abans vull fer-li unes proves. A veure: flexione els genolls…. Més…! Gràcies. Faça el favor ara de llançar el seu omòplat dret contra la paret. Això! Perfecte. Ara faça el mateix amb el portàtil. Correcte. Pot obrir-se de cames? Mmm… No pot? D’acord. Està clar. Això seu no és tristesa. Tampoc no en diria depressió. I si arriba a crisi no morirà de fam, no patisca. Vostè pateix el mal de les estàtues: pèrdua de porositat, transpiració col·lapsada i propensió a la concavitat. Mire’s bé. Dedique uns instants a observar amb deteniment les seues pròpies mans. En pot obrir una? No del tot, oi? Li costa obrir les mans. Això és hiperprensilitat. Ací, per exemple, a la mà esquerra, ací hi va haver una carícia, o potser dues. Ho veu? Tres com a molt. No hi trobarà empremtes, ja no n’hi ha cap rastre; ho certifica l’absència que vostè desprèn quan toca. No em toque! Aquesta vacuïtat és contagiosa. Vostè, quan abraça, nota que els cossos se li esmunyen com l’aigua, oi? Aleshores és molt probable que també li esvaren les paraules. Té les natges com pilotes desinflades, li falta saliva i, quan camina, a la planta dels peus se li queden enganxades les passes. És dolorós. Ja ho sé. Però n’hi ha remeis. Estireu-vos a la llitera. Mmm… Val. No és terminal. Encara taca quan sagna. Res de pantalles fins a nova ordre.

Apunt en resposta al mem «Dia del Blogaire en Crisi», escampat per Lumiere i bloGuejat.

Escoltar
«Communiqué», de Dire Straits

Els Manel: gent normal i cançons extraordinàries

LA GENT NORMAL

S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és taaant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car
. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets mooolt divertit…!

Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no…, no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…

(En acabar s’escolta al mercat la veu d’una dona: «de verdad que… jejeje»).

Fa dies que no passe matí sense escoltar aquesta cançó dels Manel, grup revelació de l’any, que presentà aquesta versió extraordinària de «Common People», dels Pulp, al Mercat de Sant Antoni de Barcelona. La transcripció de la lletra és cuina casolana. Fa quatre dies ompliren de gom a gom la Sala Apolo de Barcelona.

Més cançons i lletres dels Manel

basar.cat, menestralisme «podcast»

Jaume J. Llambrich, Jacme, atent i desimbolt menestral d’El Basar de les Espècies, ha creat un sorprenent podcast d’un dels meus darrers poemes, Del meló d’Alger, del llibre Els estius. L’alegria és doble: d’una banda, com no, el meu més sincer agraïment, Jacme, per la teua generositat, capacitat i traça, pel temps que hi has dedicat i pel goig que ens transmets amb les teues creacions sonores o podcasts; d’una altra, m’és molt grat comprovar que el menestralisme digital s’obri pas en un planeta devastat per la cobdícia generalitzada. No sé si un dia explicaré què és això del menestralisme (Bellver en diu amateurisme), perquè, possiblement, no ens cal escriure més filosofies; és millor predicar amb l’exemple, com ho ha fet Jacme.

[audio:Jacme-JosepPorcarDelMelDAlger498.mp3″ class=”wpaudio”>Escoltar

L’aventura de Bellver amb Lulu

e-bellver.png

Gràcies als serveis de Lulu (i no sigueu malpensats), l’escriptor Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) ha decidit regalar-nos dos llibres electrònics i inèdits que, a més, també podeu rebre en paper a un preu més que assequible. Lulu és una plataforma d’autoedició especialitzada en la publicació i impressió a demanda, de manera que si el llibre t’agrada, te’l pots comprar i reps el volum a casa. Amb l’edició digital i gratuïta de les obres «Encara he escrit massa» i «Lovecraft y cía», Bellver s’uneix a aqueix grup cada vegada més nombrós d’escriptors entre els quals preval la generositat intel·lectual i la voluntat comunicativa de l’autor molt per damunt de les oportunitats ecònomiques i les cadenes mercantils que arrosseguen les vies tradicionals de publicació d’obres literàries. Bellver escriu en la presentació:

Es tracta, com podeu veure, d’un tipus de llibre amb escasses o nul·les oportunitats editorials: tret que l’autor sigui una celebritat i la seva editorial confiï cegament que una munió de lectors fidels compraran qualsevol cosa amb el seu nom a la portada. Que no és el cas, no cal dir-ho. I per això mateix em semblava que valia la pena provar l’autoedició combinada amb impressió sota demanda: no cal convèncer ningú, no es malbarata paper, ni s’arrisca cap més inversió que unes hores dedicades de bon grat a revisar i maquetar.

D’aquesta nova manera de fer literatura, que jo en dic menestralisme, ell en diu amateurisme. Són terminologies que comparteixen, potser no totes, però sí moltes idees sobre com podríem comunicar-nos literàriament i, és clar, una de les principals és el retorn de les eines de control integral de l’obra a les mans de l’autor. En qualsevol cas, més enllà de les opcions editorials, el més important, no ho oblidem mai, és la qualitat de l’obra, i això és el primer que l’escriptor ha d’atendre.

Punt i a part
La presentació del poemari va anar molt bé. Gràcies Lluís, gràcies Babel, gràcies a tots els presents. L’amic i poeta Josep Lluís Abad fa la crònica al seu blog Espai Claudàtor.

Els secrets de la reina

L’amic Xulio Ricardo Trigo acaba de publicar Els secrets de la reina, una novel·la històrica i d’intriga que ja tinc ganes de tindre a les meues mans. L’autor, conscient de l’extraordinària difusió que proporciona la Xarxa, ha aprofitat tots els suports i formats al seu abast per a fer-nos arribar aquesta història, com ara el video promocional al You Tube, més enllà dels canals tradicionals de comunicació literària. Felicitats, Xulio!

Insolvents, lladres i concursos de creditors

El cap d’una fàbrica colonial francesa a l’Àfrica li diu a Bardamu, el protagonista del Viatge al fons de la nit, de l’escriptor Louis-Ferdinand Céline:
Comprar? Ah! Que no te n’adones? Els has de robar abans que et robin, el comerç és això i ja esta!

Per cert, a l’octubre visitaré l’INEM.
Disseny, preimpressió, publicitat…
Ofertes de treball? Gràcies.

Versos profètics

Acabe de llegir que astrònoms de la NASA han descobert que la Via Làctia té només dos braços espirals i no quatre. Això ja ho va escriure, anys enrere, Júlia Zabala. Després acusen els poetes de mirar massa les estrelles…

Poemes d’agost – VII

Volia confessar-te que la Via Làctia és mentida i tot és mentida.
Des de la meravella inquietant dels ulls dels àngels
fins els àtoms que formes l’aire que respires.
Quina llàstima tan gran no creure en tu, no creure en la Via Làctia,
no creure en el Judici Final i estar condemnada a triar entre l’eternitat i l’últim dia.

Júlia Zabala, El cercle de les ànimes, Pagès editors, Lleida, 2005, p. 17.

(Via el blog de Ramon Bassas)