Aisa

Torna a la teva boira.
No és culpa meva si jo visc i respiro.

PRIMO LEVI

Aisa, blanca vesta en la boira, lluny
encara com el tro de la tempesta
vens horitzó avall amb corcades
crosses de freixe i tisores d’or
entre les genives esdentegades.
Sota aquest cel gris romànic
on corbs et grallen igualitària,
no és cap fil de la titella que ets
aquest que ara talles quan passes
i piques a la porta de tantes cases
amb asèptica bata i creu d’apotecària,
emblanquinant-les, a l’hora oficial,
d’història oficial, l’ancià atzar
redemptor de l’extermini previst.
Dels queixals caiguts com fulles
de tardor, quins collarets de vori
i or te’n vols fer una vegada més?
Aisa, ombra de l’ombra en la neu,
llarg serà l’hivern, més net el gas.
Déu es congria amb voltors als cims.
Als camps abandonats s’agleven ja
les flors silvestres de les corones.

Àtropos o Aisa, la tercera de les Moires en la mitologia grega, anomenades Parques en la romana i Nornes en l’escandinava

Confirmació de la regla

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

 
Dijous 9 d’abril de 2020
Veniu, reuniu-vos per al gran sopar de Déu,
i mengeu la carn dels reis, dels comandants militars,
dels homes poderosos, dels cavalls i dels seus genets.
APOCALIPSI 19: 17-18
 
Publicat a l’obra col·lectiva Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament, d’El Pont Cooperativa de Lletres

Solstici

Cireretes d’arboç del castell de Taradell, Osona

El solstici des del que mires, vol
darrer de roselles, espill postrem
de fulles al llit ambrat del gorg,
no ens tanca els ulls encara, per tu
penja calm, al cerç gronxa cireres
de la més lenta oreneta a venir.

Les rels des d’on et cova, rabassa
d’arborades papallones, ancorat
país d’un mar sense recer, s’enfilen
pels teus peus sense adonar-te’n,
com venes d’una sang més fonda
t’aferren des d’on sures a qui ets.

 

Lectores i lectors, bones festes!

Panellet

Foliaq
Alles ist Blatt.
GOETHE

FoliaqCom creix l’arbre
als teus llavis, el bes
en silenci al poema:
venes o arrels
bellugant-se, un bres
de llamps atardant-se
a càmera lenta.

Dolços senders al vent,
dolces cruïlles de fulla.
Rius a gargots –pluja
de sets desembullades.
Et bese fins a l’engruna,
perenne llengua de pura
llum acorriolant-se.

Vaivé

vaive
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar
Jacint Verdaguer

vaiveTrenca dolça la mar del teu cos
als meus braços, ets l’onada
que gronxe mentre em gronxa
el vaivé dels teus ulls als meus.
Hem travessat dunes de lliris,
camps de girasols, corriols de molsa,
i com llisses hem remuntat el riu
fins a la posta rasant i ardent
que en nosaltres desemboca.
La lluna ens ha revelat el secret.
L’esquirol ens ha abocat pinyes.
Han solfejat el teu nom les viles.
Sota altes balmes de gresos,
ens hem ensenderat als castells
que naveguen entre dues planes,
on tot l’esguard és retorn pur.
Hem entrat i hem sortit, de la mà,
del laberint on van perdre’s trens.
Besar-nos ha esbaldregat marges.
Besar-nos ha xopat claustres romànics.
Besar-nos ha alçat un temple romà.
Trenca i trenca la mar del teu cos
als meus braços en cales de roca,
en platges de sorra fina, on els fars
flairen a espígol i a romaní saliner.
Cap a la tardor migrem ara, com grues
d’un cel que s’espera, cap a l’or arraïmat
de dies més tebis que farem caure
com fulles a les nostres mans.
Cada bri de món, cada minsa petitesa,
cargola infinites veus —ets l’onada
que gronxe mentre em gronxa
el vaivé dels teus ulls als meus.

Terrat amb clavicèmbal

gotes

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

 

Salms fa 15 anys!

roselles-porcar
roselles-porcar
Roselles, Albocàsser, jp, maig de 2017

Passen. Passen. Passen. Salms fa avui 15 anys. Des d’aquell primer i agosarat apunt del 2002 fins al darrer, Lontano, en aquest blog he practicat la prosa dietarística, la ressenya d’anàlisi de situacions polítiques i socioeconòmiques, notes literàries… Sempre, en tot cas, ben guarnit de poesia, meua, traduïda o videografiada. Salms va néixer amb el boom dels blogs i va resistir la bomba nuclear que suposà l’aparició de les xarxes socials, que van deteriorar certa cultura blogaire i van modificar, volguera jo o no, l’ús que aquest menestral feia del blog. Sí, abans hi escrivia amb més regularitat i ara ho faig ocasionalment, però també és cert que les xarxes socials han desvirtuat –si no pervertit– els temps, les conductes i els formats en l’art de l’escriptura periòdica creativa a Internet, cosa que no ve ara al cas discutir. Sense aquestes xarxes, potser tampoc no haurien nascut –no en aquest format, almenys– les meues Piulades al vol. Siga com siga, no vull allargar-me tant, perquè jo només volia escriure un petit apunt per celebrar l’aniversari. I he pensat que la millor manera de fer-ho és recordant un videopoema produït al llarg d’una de les meues etapes més creatives i actives al blog i a la Xarxa. Es tracta de «Passen», un poema recollit més tard al meu darrer llibre, Nectari, amb el títol de «Passionera».

Per últim,  dir que, segurament, el millor que m’ha passat amb Salms és haver conegut persones molt interessants, creatives i sensibles, amb algunes de les quals he fet després molt bona i duradora amistat. No pronunciaré ara noms perquè la llista no és curta i no me’n voldria deixar cap. D’exemple, en ressenyaré el darrer: la Marta Vilardaga ha ideat Contorsions, una sèrie de poemes –amb recitat de l’autora– a manera de diàleg líric amb alguns dels videopoemes que vaig produir per al llibre Preguntes. Un goig. Al seu blog, Amagatall de lletres, podeu escoltar les contorsions: «Quanta vida s’emporta una altra vida quan els ulls són entregats».

Telegrama urgent: S.O.S.

L’estat espanyol no garanteix de manera competent i transparent els drets fonamentals dels ciutadans valencians. Els seus més alts representants autonòmics, provincials i municipals es troben exorbitantment involucrats en casos de corrupció. El deteriorament dels instruments de resolució democràtica han dut aquest territori, de facto, a un constant estat d’excepció. En virtut d’aquesta indefensió, reclame a la Unió Europea i a les Nacions Unides que, per favor, envien observadors i tropes internacionals al País Valencià per a salvar els seus ciutadans del tsunami de corrupció que els ofega. S.O.S.

· · · — — — · · ·

Urgent telegram: S.O.S.
The Spanish state does not guarantee competently and transparently the fundamental rights of citizens of Valencian Country. Its
highest regional representatives, provincial and municipal are extremely involved in very serious cases of corruption. The deterioration of democratic resolution instruments have led this region, de facto, a constant state of emergency. Under this helplessness, claim to the European Union & United Nations, please, send observers and international troops to Valencian Country to save its citizens from the tsunami of corruption that is drowning them. S.O.S.

Escoltar
«S.O.S.», del Mamma Mia!

Què passa a l’estiu, quan la brisa gronxa les flors


Concentració a la plaça Maria Agustina de Castelló, 31 de maig de 2010.

«Todo sugiere que el Ejército israelí, a falta de datos fiables sobre lo ocurrido, ha actuado una vez más con absoluta desproporción», amolla avui l’editorial socioliberal. «Todo sugiere». La mort és altament evocadora, clar… I si no pots defensar-los, emmascara’ls. ¿No té ni un pèl de vergonya el diari El País d’usar l’edulcorant «atropello» per a definir la matança de cooperants i activistes a mans dels militars israelians? Un «atropello» és un «agravio», segons la RAE, és a dir, una ofensa o humiliació. De què serveixen els llibres d’estil i els màsters per a escriure amb propietat i rigor? Són fiables? O és que file jo massa prim? Deixeu-me dubtar que, per a El País, poguera ser un simple «atropello» d’ETA l’assassinat d’«una docena de personas». Senyor editorialista, pose’m una dotzena de magdalenes i una quarta de sangueta. La premsa va plena d’«atropellos» a la intel·ligència com aquest. Avui podeu trobar, per exemple, sacs de notícies sobre la matança, però totes acompanyades del famós vídeo –Vilaweb bé el posa en quarantena– que Israel ha fet arribar veloç com una bala a totes les redaccions del món. Amb el vídeo els criminals exigeixen, pistola en mà, la immediata absolució, sota la consigna nazi habitual: «hem atacat en defensa pròpia». Els assassins no han tingut cap baixa. Todo sugiere…

Escoltar
«Sag mir, wo die Blumen sind», per Marlene Dietrich