Amb esferes més belles

NOTES
Importants afinitats connecten l’«Aria I» (1953) d’Ingeborg Bachmann amb aquest poema del seu estimat Paul Celan (1952), i també amb «Corona» («A la meva mà menja la tardor la seva fulla»). Celan escriu: «Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit, intenta collir la rosa./ Seves són la fulla i l’espina». Bachmann respon: «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,/ la nit és il·luminada per espines, i el tro / del fullatge…». La nit, la rosa, la fulla i l’espina encapçalen les dues peces. Fixeu-vos, a més, en com totes dues insinuen una certa circularitat gràcies a una forta suggestió de moviment, a una mena d’engranatge cinètic, com en el llenç de Paul Klee titulat «Vent de la rosa» que més amunt il·lustra la traducció. Celan: «Qui s’arrenca el cor…/ intenta collir la rosa /…/ el llança cap amunt /…/ parla de tu i de mi». Bachmann : «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses, la nit /…/ la pluja ens arrossega al riu /…/ fins a la desembocadura». És fascinant anar descobrint el seu Herzzeit, el diàleg poètic més o menys soterrat entre els dos poetes amants i comprovar com llurs imatges i llur llenguatge alcen ponts i caven túnels per trobar-se o, dit d’una altra manera, com van –continuen– fent-se l’amor.