
Qui s’arrenca el cor del pit
Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit,
intenta collir la rosa.
Seves són la fulla i l’espina,
a ell li escudellen la llum al plat,
a ell li omplen els gots de l’alè,
a ell li murmuren les ombres de l’amor.Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit
i el llança cap amunt:
ell és qui no erra,
qui apedrega la pedra,
a qui li bat la sang al rellotge,
a qui el temps de la mà li toca l’hora:
ell pot jugar amb esferes més belles
i parlar de tu i de mi.Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar
Wer sein Herz aus der Brust
Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht,
der langt nach der Rose.
Sein ist ihr Blatt und ihr Dorn,
ihm legt sie das Licht auf den Teller,
ihm füllt sie die Gläser mit Hauch,
ihm rauschen die Schatten der Liebe.Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht
und schleudert es hoch:
der trifft nicht fehl,
der steinigt den Stein,
dem läutet das Blut aus der Uhr,
dem schlägt seine Stunde die Zeit aus der Hand:
er darf spielen mit schöneren Bällen
und reden von dir und von mir.Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952