A una dona que passa
Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;
amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.
Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?
On? Molt lluny!, massa tard! o ‘mai més’ tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.
A une passante
La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet;
Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son oeil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.
Un éclair… puis la nuit! — Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité?
Ailleurs, bien loin d’ici! trop tard! jamais peut-être!
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
O toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais!
Autor: Charles Baudelaire
De l’obra: «Les flors del mal»
Música: «Corale», de Ludovico Einaudi
Veu: Josep Porcar
Versió catalana: Xavier Benguerel
Escoltar
És bonic veure com cada lector llegeix els poemes amb una veu diferent, però no té preu que ens permetis escoltar-te recitant Baudelaire. Gràcies per compartir-ho.
És abril i, malgrat la crueltat que T. S. Eliot veu en aquest mes –o potser per això mateix–, és un regal poder contemplar “les dones que passen” i se’n van, com una primavera, i de les quals podries enamorar-te amb una sola mirada. Hi ha, per fortuna, el bàlsam de la veu interior, que a vegades aflora per guarir-nos d’allò que Baudelaire tan bé versifica: Ne te verrai-je plus que dans l’éternité? Gràcies a tu.
L’havia llegit, aquest poema. La força que li transmet la teva veu i la música me’l fan descobrir de nou.
Dolor o dolçor, «douleur majestueuse» o «douceur qui fascine», segurament el seguirem redescobrint a mesura que acumulem experiències. A mi no “em sona” igual ara que la primera vegada que el vaig llegir, fa anys.