Tot bres d’espurnes

roureflama
roureflama
Camí del castell de Taradell (Osona)

Encesa, la tardor ronseja, aprèn
parsimònia de la flama més lenta
d’aquest crepuscle rasant que ens atarda
entre arbocers, romer i farigola.
De cada minúcia viu i es penja
com el falcó de l’arc de la paràbola,
de memòria sap quin és el vol
d’allò que mai no acaba de caure,
com les fulles o els estels llampants
que d’arrel i d’oblit ressusciten.
Així la tardor revela zenits
apoteòsics, nounades apocalipsis.
Així el sol, com una rosa d’hivern
a l’horitzó, es resisteix a morir
mentre la llum es dessagna.
Així pren foc el roure al vèrtex
de la nit, roent torxa de fulles
al fons dels teus ulls quan el mires
com jo a tu, tot bres d’espurnes.

 

Per sentir el poema:
Escoltar

BONES FESTES I MILLOR ANY NOU!

A una dona que passa

passanteAutor: Charles Baudelaire
De l’obra: «Les flors del mal»
Música: «Corale», de Ludovico Einaudi
Veu: Josep Porcar
Versió catalana: Xavier Benguerel
Escoltar

 

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o ‘mai més’ tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

A une passante

La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son oeil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair… puis la nuit! — Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité?

Ailleurs, bien loin d’ici! trop tard! jamais peut-être!
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
O toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais!

Com si depengués de tu, d’açò que escrius

El meu homenatge a Vicent Andrés Estelles en l’aniversari de la mort del poeta
Veu: Josep Porcar
Música: «Underwood», de Ludovico Einaudi
Escoltar

Vicent-Andres-Estelles_RTVIMA20120425_0155_11El poema

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés

Obra completa, “Sonata d’Isabel”, 3i4, sèrie «la unitat», num. 137, sota l’epígraf de “Poemes esparsos”.

Dies

Días para qué levantarse,
para qué un rostro
un bostezo
la calle,
esos días porqué
y a mi qué si amanece
déjame
por favor
tengo sueño.
La cama es un oasis, un desierto
el planeta, y yacer se erige de facto
y ad líbitum
en la única aspiración vital.

Días en los que el deseo tiene frío en los pies y la eternidad
se lava las manos, en que el silencio es
dios supremo y un invento otra vida
que no sea la tuya sola y dentro
de ti.

Días que sin fortuna has buscado, que no tienen santo
en el calendario, que tiemblan de ausencia tras
la ventana como el viento que se dibuja
en las hojas mecidas
por los árboles.

Mejor así.

Si logras encontrar alguno de esos días
a lo mejor te aguan la fiesta, incluso es posible
que te envíen a un campo
de trabajos forzados.

Nos hemos organizado como si el tiempo existiera.
Y encima llueve.

(J. P., 2003)

 

Escoltar

Veu: Jimena Worcel (@mmeJW)