To know our destiny is to know the horror
Of separation, dawn oppressed by night
Robert GRAVES
Dies i nits sumen
la distància dels éssers
llunyans al distanciament
dels allunyats, i tot resta
immòbil, extenuant, mormol
somort de còdol vora mar.
Ocells nafrats sobrevolen
l’abisme com llàgrimes negres
que a l’horabaixa fiblen
l’escorça d’onades sagnants
i a penes tremoladisses.
Penyal amunt, ni fred ni calor:
fite els miratges d’una por
que no em mou ni m’esmola.
Ni la sal de l’ona cobege,
ni cap horitzó m’és cisell.
Cert: solque la nit sense far,
però un cranc, ni volent,
podria caminar enrere.
Carai, Josep! Saps allò que passa quan s’experimenta un estat d’ànim i s’obre un llibre -o un lloc web- i precisament es troba a la primera el poema que encaixa a la perfecció amb el que s’està sentint? Per més que haja passat altres cops, l’experiència sempre impressiona com si fóra el primer cop que ocorre, -almenys a mi em passa-. Doncs això, xe… Endavant.
Últimament escric els poemes que necessite més que no pas els que crec que algú pot arribar a necessitar. Així que celebre que aquest poema puga també connectar amb el teu estat d’ànim.