Diuen que deien que Buda digué que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. També al blog. El cuirasser ja sap que dels patiments a penes resistits en pot fer cuirasses de ferro, però aquest menestral, que té sentiments, vol que la mort no tinga cap domini, tampoc el del cansament. Per això, com va dir Buda, n’hi ha dies que no té ganes de patir gens ni mica. Només en té de tornar a l’assut de veus mirades. També és un un art aprendre quan cal estirar-se a l’herba, riure a cor obert i deixar-se dur per un triple trenc d’albes o per una mirada que, penyal i falcó, s’alce i vole. Au i timba, ni al cim del faralló vol oblidar que el fracàs no l’ha d’esfondrar ni l’èxit enaltir-lo. Gairebé un dogma. Si n’hi ha, és aquesta la poètica: la veu dels ulls és més profunda que totes les roses i hi ha éssers que només reclamen ser anomenats. Perquè existeixen. Cadascú té la seua sendera. Cadascú té el seu amor. Cadascú té els seus perquès. I no els pot decebre.
Per fi! No tinc ni la més remota idea de per què m’ha ressonat aquesta exclamació quan he llegit el teu post i els corresponents enllaços. Però mira, ací te la deixe, en aquest assolellat dia que convida a fer vacances, fins i tot d’un mateix.
Una abraçada.
Més aspre que fi, però sí, per fi. Per fi, per exemple, vaig a deixar de llegir uns dies la premsa. Salut! :)