De manera repetida i amb opacitat. Diria que això ja ho he viscut. Realitat o paramnèsia? Valoraran, per fi, els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) aquests agreujants a l’hora de jutjar l’existència de suborn? O simplement hem pujat un esglaonet que tornarem a baixar? Ara per ara, de repetida només tenim la història, perquè tot sembla un gran déjà vu. I avorrit. Tant, que el PP tira d’hemeroteca i s’acaba copiant a si mateix: les declaracions del 2009 i del 2010 són calcades. I la nostra incredulitat també. Hem entrat en un bucle? És com si el Suprem haguera fet reset i ens trobàrem de nou al mateix graó de l’agost passat, quan Juan Luis de la Rúa, president del TSJV i jutge íntim de Camps, cuinà l’arxiu de la causa. Però la molla d’aquest déjà vu és que, l’estiu passat, el TSJV també coneixia aquests agreujants i, així i tot, dictaminà el tancament de la causa amb forrellat. Prevaricació? De la Rúa i companyia ja sabien aleshores que els obsequis havien sigut reiterats i tèrbols. Ja sabien que existia una més que apegalosa reciprocitat. Ja sabien que regals i contractes no eren aïllats, ni ocasionals ni esporàdics. Ni entre desconeguts. Ja sabien que portaven la llei al límit. Quina és la novetat? Que ara hi ha una sentència inculpatòria del Tribunal Suprem. El jutge íntim no s’escaparà del déjà vu; com a l’octubre de 2009, rebrà de nou una denúncia per prevaricació.
I tancaré el déjà vu. A molts valencians no ens agraden gens els presidents que es proven i vesteixen trages la mateixa setmana que les funeràries vesteixen morts de metro, ni els que es riuen en la cara del poble quan tenen totes les cartes per a ser jutjats per corrupció, proclamant que són feliços i que tot s’acabarà prompte perquè falten pocs esglaonets —un altre déjà vu. Ja sabem que ètica i estètica no sempre coincideixen i que a Camps el perd la segona. Però açò, per si no havia quedat clar, no és una qüestió de gustos, nostres o de Camps. La qüestió és que no volem lladres al Palau de la Generalitat. Els déjà vu duren un parpelleig. El mateix que pot durar veure’s assegut davant d’un jutge. O a la presó.
Malauradament, Josep, la sensació de déjà vu es aplicable tant a l’assumpte que tractes en aquest post com en l’assumpte d’ahir, a El dia que tot rebente. Úrsula Buendía es lamentava d’alguna cosa així com que la seua història familiar es movia en cercles. En aquest cas, podríem parlar de cercles viciosos. Com deia la ràdio cada matí per a desesperació de Bill Murray a Groundhog Day… Avui és el dia de la marmota!
Salutacions, admirat company.
Ja arriba a ser narcolèpsia.
De cercles i de viciosos n’hi ha, però la història no és del realisme màgic, Rosabel, és realisme brut. El més llardós.
Albert, és narcolèpsia en fase REM.