The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.
Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.
Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.
I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.
I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.
—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.
UN ART
(versió –amb freqüent revisió– de Josep Porcar)
L’art de perdre no és massa complicat;
tantes coses semblen posseïdes per la propensió
a perdre’s que la seua pèrdua no és cap calamitat.
Perd alguna cosa cada dia. Accepta el sobresalt
del clauer que s’ha extraviat, de l’hora que s’ha fos.
L’art de perdre no és massa complicat.
Després, prova de perdre’n més, i amb més celeritat:
llocs, i noms, i onsevulga que guardes el deler
de viatjar. Res de tot això no és cap calamitat.
Vaig perdre el rellotge matern. I guaita! L’última, o
la penúltima, de les tres cases que més vaig voler.
L’art de perdre no és massa complicat.
Vaig perdre dues ciutats entranyables. I puc restar
dos regnes que eren meus, dos rius, un continent.
Els enyore, però no va ser cap calamitat.
—Tampoc per haver-te perdut (la veu riallera, un gest
que m’estime) no m’hauré enganyat. És evident
que l’art de perdre no és massa complicat
encara que semble (Escriu-lo!) una calamitat.
I per a arribar a l’estat de saviesa que es desprén d’aquests versos, cal tot un aprenentatge, de vegades dur, de vegades alliberador, o tot plegat alhora.
Amiga Rosabel, trobe que aquest poema, tot i la seua aparent netedat semàntica, ressona de manera diferent en cada lector. Sens dubte, hi ha saviesa, aprenentatge, un gran patiment i un va intent d’alliberament. En castellà pots trobar un fum de versions, depenent de la música que el traductor ha volgut tocar i escoltar. En català n’he trobat un parell, però un punt desafinats, o així els he sentit jo. Si no vaig errat, hi ha un estat d’ànim de Bishop en el moment d’escriure el poema, com una barreja explosiva de ràbia, desconsol, ressentiment i certa follia, que hauria de determinar una traducció tocada d’ironia i sarcasme. La monòtona repetició del “The art of losing isn’t hard to master” i del “no disaster” no és debades. La comparació d’un clauer pedut amb la d’un ser estimat perdut sembla una exageració ben premeditada, una hipèrbole monumental. És més, arrodoneix el poema amb un darrer intent (Write it!) de persuadir-se (inútilment) de la futilitat de la pèrdua… Com si s’enfadara amb si mateixa per no poder assimilar la nova absència.
Tampoc no hem de perdre de vista un element bàsic: parla de l’art de la pèrdua (ho porta al títol) i no de la pèrdua mateixa. És a dir, parla de l’artifici creatiu amb el qual acarem les pèrdues, o dit altrament, escriu de les pèrdues escrites (pintades, musicades, etc), però no de les pèrdues viscudes. Bishop traça així una fina frontera entre l’art i la vida.
Sí, Josep: ràbia, desconsol, ressentiment i certa follia són alguns dels estats anímics que es van succeint en les diferents etapes d’una pèrdua, ja siga la pèrdua de la infantesa o la joventut, de la vida fèrtil, de la vida laboral o d’un ésser estimat… I també de vegades un sentiment inicial de negació. Ho has clavat, amic.
Certament, la ressonància que el poema pot tenir en diferents lectors pot menar a interpretacions ben diverses. I afegiria que també un poema ressona de maneres diferents en el mateix lector segons el moment. Casualment ahir retrobava una cita d’Octavio Paz -i li la recordava a un company al seu bloc-, de la qual ara rescate aquesta frase: “Sólo hay una manera de leer las últimas noticias del diario pero hay muchas de leer a Cervantes”.
Tornant al tractament de la pèrdua al poema i al que assenyales d’aquesta línia tan fina entre l’art i la vida… Jo crec que en aquest text hi ha la línia, però com tu bé dius, és molt, però que molt fina. És clar que un poema reflecteix un estat anímic però no “és” l’estat anímic (recuperem la arxifamosa frase de Korzybsky: el mapa no és el territori). En aquest sentit la paraula “art” com a artifici cobra tota la dimensió del que representa filtrar les emocions i els sentiments (els relacionats amb les pèrdues en aquest cas) pel sedàs del llenguatge verbal (no és això fer poesia?). Així és que el llenguatge és un artifici, com la poesia. Write it! Escriu-lo!No és una exclamació que insinua una certa voluntat de catarsi a través de les paraules?
No coneixia el poema. M’ha agradat particularment la gradació en la pèrdua d’allò més trivial a allò més important o central: la pèrdua d’un ‘tu’ estimat.
Una abraçada. I gràcies per provocar aquesta descoberta.