Síntesi

Mirall_trencat

Imatge presa de la Xarxa

Li vaig dir: deixem ací la pinta
i les sabates, sortim despentinats
i descalços d’aquest mirall, junts,
tanquem-ne suaument la porta.
Al primer clec de clivell seràn cecs
el llindars reflectits, tots els oasis
semblaran miratges, posarem marcs
a l’enyor perquè no se’ns trenque
i el mirall morirà en finestra.
No en vam sortir.

Li vaig dir: deixem-la oberta
com una rosa, sortim-ne volant
com ocells, que aquesta finestra
es tanque sola després del vol.
Al primer cop de vent els vidres
sagnaran pètals, feririen les ales.
No vam volar.

Em vaig dir: torna-hi.
Però a l’hora de la veritat
també el rellotge va fer tard.
Despentinat, descalç, tot just
abans de fer-se mur, vaig saltar
sol a l’altra banda del mirall.
Vaig llepar-me la sang i els vidres
com llàgrimes esmolades, versos
que vaig fer brillar com diamants.

Contemple de lluny, ben lluny
—ocells de pedra, regust de cucs—
el mirall trencat: prou he pagat
els anys de resseguir amb els dits
el seu laberint infinit de clivells.
Prou he pagat tres instants de veritat.

Amb esferes més belles

klee-rose-wind

Rose wind, Paul Klee, 1929

Qui s’arrenca el cor del pit

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit,
       intenta collir la rosa.
Seves són la fulla i l’espina,
a ell li escudellen la llum al plat,
a ell li omplen els gots de l’alè,
a ell li murmuren les ombres de l’amor.

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit
       i el llança cap amunt:
ell és qui no erra,
qui apedrega la pedra,
a qui li bat la sang al rellotge,
a qui el temps de la mà li toca l’hora:
ell pot jugar amb esferes més belles
i parlar de tu i de mi.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Wer sein Herz aus der Brust

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht,
       der langt nach der Rose.
Sein ist ihr Blatt und ihr Dorn,
ihm legt sie das Licht auf den Teller,
ihm füllt sie die Gläser mit Hauch,
ihm rauschen die Schatten der Liebe.

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht
       und schleudert es hoch:
der trifft nicht fehl,
der steinigt den Stein,
dem läutet das Blut aus der Uhr,
dem schlägt seine Stunde die Zeit aus der Hand:
er darf spielen mit schöneren Bällen
und reden von dir und von mir.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

NOTES
Importants afinitats connecten l’«Aria I» (1953) d’Ingeborg Bachmann amb aquest poema del seu estimat Paul Celan (1952), i també amb «Corona» («A la meva mà menja la tardor la seva fulla»). Celan escriu: «Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit, intenta collir la rosa./ Seves són la fulla i l’espina». Bachmann respon: «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,/ la nit és il·luminada per espines, i el tro / del fullatge…». La nit, la rosa, la fulla i l’espina encapçalen les dues peces. Fixeu-vos, a més, en com totes dues insinuen una certa circularitat gràcies a una forta suggestió de moviment, a una mena d’engranatge cinètic, com en el llenç de Paul Klee titulat «Vent de la rosa» que més amunt il·lustra la traducció. Celan: «Qui s’arrenca el cor…/ intenta collir la rosa /…/ el llança cap amunt /…/ parla de tu i de mi». Bachmann : «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses, la nit /…/ la pluja ens arrossega al riu /…/ fins a la desembocadura». És fascinant anar descobrint el seu Herzzeit, el diàleg poètic més o menys soterrat entre els dos poetes amants i comprovar com llurs imatges i llur llenguatge alcen ponts i caven túnels per trobar-se o, dit d’una altra manera, com van –continuen– fent-se l’amor. 

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys. 

Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.

Unitat de desmesura

floradelapell

«Peauésie», de Martin Dedron

Quanta memòria dura
una carícia,
quanta pell l’avenir,
quants anys la distància
d’una llum que ve
només de dins.

Quin desert
ple de flors
aquesta set.

 

 

Poema inèdit escrit a flor de pell que, en una nit de lluna plena, es va exiliar de Nectari, que es presenta aquest dimecres 6 de juny a La Murta de Benimaclet en companyia d’un altre Buc amb reminiscències botàniques, el Si són flors de Miquel Bezares, amb el saber fer de Francesc Calafat. Precisament de Nectari diré també algunes coses aquest dimecres en la secció La Firma del programa Plaerdemavida d’Àpunt.

Tlilxochitl

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten
Paul CELAN

Plovia com ara, a fora i dins.
Cuc de lluna, en l’hermètica
fondària, jo escoltava només
l’impalpable silenci de la pluja
entre els dits de la matinada.
Així ens volíem, nit degotant
en la nit submarina d’uns ulls
que la mar cega multiplicava
als ebris confins de l’asfíxia.
Hem passat anys com derelictes.
He inundat de fulles vermelles
la sang presa del meu cor al teu.
Cecs despertem en l’ull d’un dofí:
també invisibles, com espectres,
oblidem haver mort entre algues,
però recordem de quin recòndit
perfum d’orquídia agafàvem aire.
Plovia com ara, a fora i dins.
I encara plou perquè et respire.

Torna-hi

Et, maniant délicatement le liséré bleu
de sa longue ceinture blanche, il ajouta:
—Qui nous empêche donc de recommencer?
Gustave FLAUBERT, Madame Bovary

tornahiI no l’àngel, no
el mort. I jo tampoc.
No és cap vaivé, sinó un
torna-hi, torna-hi, torna-hi…
Infinites vegades
he provat que el blanc s’abraça
al blau, l’escuma folla
de l’ull a la cintura del mar.
Així, amor, he acariciat l’horitzó
d’ulls clucs, recargolant
imparablement com l’onada i l’ou
el verb recomençar.
T’estime. T’estime. T’estime.
Torna-hi, torna-hi, torna-hi…
I ara que plori l’enterramorts
i que cavi el seu darrer clot per
plantar una flor.

Dedicat a Màrius Sampere, infinit