The sky of the sky of a tree called life

Vídeocreació de Nacho Mayals

 

i carry your heart with me(i carry it in
my heart)i am never without it(anywhere
i go you go,my dear;and whatever is done
by only me is your doing,my darling)
                                                                      i fear
no fate(for you are my fate,my sweet)i want
no world(for beautiful you are my world,my true)
and it’s you are whatever a moon has always meant
and whatever a sun will always sing is you

here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life;which grows
higher than soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that’s keeping the stars apart

i carry your heart(i carry it in my heart)

porto el teu cor amb mi(el porto en
el meu cor)mai no me’n separo(a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada;i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
                                                                                  no temo
cap fat(perquè tu ets el meu fat,vida meva)no anhelo
cap món(perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida;que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor(el porto en el meu cor)

E. E. Cummings
(trad. Teresa Sàrries)

Passen

Versió MP3

PASSEN

Passen lentes, surant,
com espectres entre els arbres,
com udols solcant el bosc.
Passen fredes, com un tren
en la frontera de països
plens d’hivern. Passen.

Passen sordes, esteses
com llençols, com cançons,
com mans de nit nafrades
que, al filferro del balcó,
almoinen dits de llum
a cada fil de lluna. Passen.

Passen. Tornant de tu, a mi
no tornen les verdes mans
que un dia foren meues.
Passen, anhelants, esguards
que ja no miren, tornaveus
de fe inclement, llindar
esbalaït de marees i campanes.
Passen. Les hores sense tu.

Passen. Passen. Passen.

Josep Porcar
17 de març de 2013

Pura follia

Versió MP3

volen les branques
arrels en l’aire
Jaume Subirana

Ulls i boques, forats
al buit, se’ns fonen llum
de bat a bat i, a frec
i lluny, de l’infinit,
mengem un cor a flor
de pell.

Ullals avall regalles
sang: si els llepe
em beus i és bell l’instant
que ens fuig cruent
i allargassat en un plor
blanc mentre ens morim.

Bateguen venes, l’animal
ens creix i a dins saltem
els murs més alts; trinxem
miralls com carnissers
i fem records d’aquest deler
que, arrel d’ahir, s’espiga
en ales i mai no embranca
l’avenir.

Josep Porcar

Volem

Versió MP3

VOLEM

Volem entre tenebres
com si del món ens expulsara
l’última alenada
d’un déu que ens somia.
De nit i lluna desvestits,
la nuesa ens despullem
i els mots que corglaçàvem
a la boca se’ns desfan
sobre la pell ajornada
en la set voraç de vida.

Foc amb foc, mirada mirall,
els nostres ulls ni a frec
s’assacien: s’abeuren, animals,
amb la distància d’un enyor
que de carícia fa embranzida
i ens creix, salvatge mesc,
com l’ara d’un després.

A onades véns, rabejant-te,
i amb sal t’endolces
la mar que et sóc.
Volem perquè ens volem
com si un demà existira.
De nit i lluna desvestits, brusents,
entre mar i cel, i tan a frec,
tot l’horitzó és un esguard,
i tot la nit, i tot ferida.

Josep Porcar
24 de gener de 2013

No verbal

Versió MP3

NO VERBAL

Eren paraules,
només paraules,
clares paraules
que no podran ser
reescrites només
amb paraules;
res no traduirà
els gestos aquells
ni el goig vibrarà
en la veu del demà.

No fou verbal, però, la tendresa.
No verbal fou l’espina.
No és ara verbal la cuirassa,
la por ni la fugida.
No ho serà el comiat,
el buit ni la fal·lera.
No verbal és
aquest silenci a brams.
No verbal és
aquesta mà que sentim
i no ens toca
perquè va travessar
pell, cor i carn.

No verbal serà
la memòria tota,
llenguatge únic
on florirà, bell,
el teu record.
No pot ser verbal
tanta absència,
ni l’enyor,
ni el teu nom.

No verbal, de tan ple,
perdrà pes el poema
que, al rabeig del cos,
mai no t’escriuré.

Josep Porcar
2 de gener de 2013

Tres ulls de mussol

tripleesguard

Tinc sovint un altre ull, allà dalt, que em mira, i sé que no és el de Déu, perquè, si no li faig cas, només vaig a l’infern al qual jo desitge anar. MacLeish diu que és una lluna, un fruit rodó, un medalló: mut, palpable, silenciós, immòbil, contestatari. Cert. Però, perquè siga un ull, perquè siga poesia, cal sempre un mussol que s’hi interpose i cante. Un no s’acaba d’acostumar a les persones que pensen que “les coses de poeta” són una mena de joc, un joc de xiquet gran, un joc només. Persones que no veuen o, probablement, no volen veure –i no les culpe– que amb la poesia i amb “les coses de poeta”, si alguna cosa ens hi juguem, és la vida mateixa: l’ull. No hi veuen l’ull. Però, clar, són poetes…, oi? I els poetes sempre diuen aquestes coses… ;)

Lectores i lectors de Salms, us desitge a tots un ANY MILLOR.

 

versió mp3

Vull donar les gràcies a l’Eva per la recomanació musical.
 

ARS POETICA

A poem should be palpable and mute
As a globed fruit,

Dumb
As old medallions to the thumb,

Silent as the sleeve-worn stone
Of casement ledges where the moss has grown—

A poem should be wordless
As the flight of birds.

*

A poem should be motionless in time
As the moon climbs,

Leaving, as the moon releases
Twig by twig the night-entangled trees,

Leaving, as the moon behind the winter leaves,
Memory by memory the mind—

A poem should be motionless in time
As the moon climbs.

*

A poem should be equal to:
Not true.

For all the history of grief
An empty doorway and a maple leaf.

For love
The leaning grasses and two lights above the sea—

A poem should not mean
But be.

Llegir-ne més

We’ll go no more a-roving

El 28 de febrer de 1817, a l’edat de 29 anys, George Gordon Byron, més conegut com a Lord Byron, va escriure una carta (text) al seu amic Thomas Moore –poeta irlandès i primer biògraf–, en la qual va incloure el famós poema que més avall podeu llegir, escoltar i contemplar, «So, we’ll go no more a-roving», inspirat, s’ha dit, en una antiga cançó escocesa («The jolly beggar»). Insomne per convicció, Byron solia dir que «la mort és una cosa que fa plorar els humans i, no obstant això, es passen un terç de la seua vida dormint». En la missiva a Moore, lamentava que havia tranuitat massa durant els carnavals de Venècia, ciutat on va viure abans de marxar a Gènova (1822) i finalment a Grècia, un any després, on va morir (Messolonghi, 1824). «¿Però potser Orient no comença d’alguna manera a Venècia? (…) No m’ha defraudat, encara que la seua palpable decadència podria haver defraudat a altres persones. Però fa molt que estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació», confessava. Residia aleshores al Palazzo Mocenigo, on començà a escriure el cèlebre «Don Juan», inacabat a causa de la seua mort. Aquest palau va ser descrit per un amic com un espectacle circense, barreja de prostíbul i zoo; artistes, aristòcrates, meuques, criats i animosos post-adolescents vagaven per les estances en companyia de paons reials, gats, micos, falcons, raboses i altres bèsties. Temps després, Lord Byron es vantaria d’haver mantingut, durant l’aventura veneciana, relacions sexuals amb més de 250 dones. De la quantitat d’homes, però, dubte que fanfarronejara públicament, tot i que era ben coneguda la seua bisexualitat, no només dins del seu cercle, sinó també al carrer. De fet, continua obert el debat sobre les tendències sexuals del poeta i no s’ha pogut verificar si li agradava més la carn o el peix. A l’obra «The Oxford Anthology of English Literature (II)», per exemple, s’afirma que Byron era «fonamentalment homosexual».

El vídeo-poema que podeu veure a continuació, petita suggestió d’un carpe diem clarobscur amb pinzellades d’un homoerotisme més o menys entelat i plàcid, és –com sempre– una altra veu mirada, una visió només entre moltes altres de possibles. No és producte –no de moment, almenys– de cap fantasia o desig personal; està documentat que Venècia –sobretot en dies de carnaval, quan Lord Byron va escriure aquests versos– era tot un reclam per a la gent gai de l’època, víctimes d’una ferotge repressió, com ja podeu imaginar, a la resta d’Europa. En algunes regions d’Itàlia, cal aclarir, s’havien suprimit (gràcies a la incorporació del codi napoleònic del 1810), les lleis penals que proscrivien la sodomia, raó per la qual alguns biògrafs mantenen la tesi que aquesta condescendència judicial era un dels al·licients que van atreure Lord Byron a la ciutat dels canals. De fet, en «Byron and Greek Love», Louis Crompton i altres biògrafs sostenen que el 1816, quan marxà d’Anglaterra, Byron no fugia només de la creixent ignomínia patida a conseqüència de l’escandalós incest amb la seua germanastra; fugia també de la pena de mort que els tribunals anglesos infligien als homosexuals. Siga com siga, haig de confessar que, abans de consultar les fonts que m’havien d’apropar a les circumstàncies que envoltaren la creació d’aquests versos, ja havia començat a imaginar el vídeo-poema. I, després de tot, mantinc encara la intuïció: em fa l’efecte que Byron adreçava aquest poema a un(s) home(s) amb noms i cognoms, destinatari(s) real(s) dels seus sentiments i que, ací, Thomas Moore no és més que el seu interlocutor epistolar. Per extensió, en tot cas, som ara nosaltres, els seus lectors, els receptors del seu savi encàrrec: «Visqueu intensament, perquè mai més no tornareu a viure aquest instant».

La peça està formada per tres quartets, amb rimes contínues que segueixen el patró ABAB. Byron reconeix que és incapaç de reprimir els seus impulsos amorosos («though the heart be still as loving») i, alhora, admet que, per amor, ha viscut al límit de les seues capacitats físiques («the soul wears out the breast»). Al segon quartet, alguns lectors han volgut veure un Byron entonant un mea culpa, com si estiguera confessant la necessitat d’un rescat, d’una redempció, de recuperar l’alè per retardar l’autodestrucció. No ho veig així. Entre l’ànima i el cos, o entre l’espasa i la paret, amb les contradiccions que el poeta arrossega, és una ximpleria creure que l’artista cerca una salvació física, que prefereix sobreviure a canvi de sotmetre’s a l’ortodòxia vital de l’època. En la meua opinió, el tercer quartet dissipa totalment aquesta interpretació si notem que la negació («Yet we’ll go no more…»), més melangiosa que nostàlgica, no anuncia una claudicació personal mitjançant una presumpta repressió del seu esperit insomne, excèntric i apassionat, sinó una concient, serena i plena acceptació de la mort si és aquesta l’única manera de foragitar la darrera renúncia a la bellesa i al gaudi de la vida. Recordem-ho, així ho confessava al seu amic: «Estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació». Per dir-ho d’una altra manera: Byron preferia una mort veneciana a una vida anglesa.

Per als subtítols en català he ideat un versió recreativa i en decasíl·labs, ja que l’octosíl·lab de l’original constrenyia forma i fons, tot seguint, aquesta vegada, l’epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción». I ja em perdonarà Frost, perquè també «poetry is what gets lost in translation». Al blog de Ramon Carreté podeu trobar versions, algunes més literals, en català, castellà i italià. Recorde, finalment, que Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (2004), Kris Delmhorst (2006) i Ariella Uliano (2009) han cantat el poema.

Versió MP3

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Llegir-ne més