M’interessen els versos capvesprals, poesia a les palpentes que intueix la font de les tenebres, dels temps de crisi i, per motius obvis, actualment encara més. Fa uns mesos vaig publicar al Salms i al Blogs de Lletres el vídeopoema «And death shall have no dominion», de Dylan Thomas, amb la magnífica versió catalana d’Isidre Martínez i Marzo. Comentava aleshores que el Crack del 29 va encendre la metxa de l’anomenada Gran Despressió i del gran malestar social que, poc després, fou massivament rendibilitzat per la propaganda xenòfoba del nazisme. No us estranyeu si en llegir açò patiu de sobte un déjà vu. El poema que us presente a continuació, «Capvespre de febrer», recitat en cos i ànima pel seu autor, Umberto Saba, és dels més breus i punyents del seu Canzoniere. Pertany a la col·lecció «Últimes coses», 43 poemes escrits entre 1935 i 1943, un dels períodes més difícils en la vida del poeta, tant per les preocupacions personals com les circumstàncies històriques. La «Serena disperazione» (títol de la col·lecció 1913-1915) mutà en fosca desesperació a causa de la profunda solitud que va sentir Saba en aquells temps de guerra a Europa, quan s’atiava –com ara, qui ho anava a dir– l’odi i la discriminació. Concís, amb un inusitat to amarg, «Sera di febbraio» és un dibuix inconclús del pas fugaç de la vida («una sera che rapida cala») que ens transmet la seua desesperança en contemplar tants joves indolents, apàtics, sense horitzons, que «corren a pobres fites». Amb aquest buit existencial, el triestí cerca consol en la idea de la mort. Ens recorda «La mort des pauvres» de Baudelaire: «C’est la Mort qui console, hélas ! et qui fait vivre» («És la mort que consola, i que fa viure»). I també el «Sono una creatura» d’Ungaretti: «La morte /si sconta / vivendo» («La mort / es paga / vivint»). Podeu trobar un Saba més feliç en un vídeopoema anterior: «Ulisse». [ref.]
SERA DI FEBBRAIO
Spunta la luna.
Nel viale è ancora
giorno, una sera che rapida cala.
Indifferente gioventù s’allaccia;
sbanda a povere mète.
Ed è il pensiero
della morte che, infine, aiuta vivere.
CAPVESPRE DE FEBRER
La lluna apunta.
En el paisatge encara
és dia, un vespre que ràpid davalla.
Indolent joventut s’enllaça; corre
a pobres fites.
I és el pensament
de la mort que, al final, ajuda a viure.
(Trad. Miquel Desclot)
«Paraules i últimes coses», Ed. Empúries, Barcelona, 1985.