·

Aprendre de Bertolucci, aprendre dels altres

Mida del text:

Avui Attilio Bertolucci hauria fet 115 anys, i a Salze Editorial hem repassat la seua poètica a partir d’aquella «llum vertadera» que ell buscava en la pintura. Hi vull afegir –com a lector i com a cotraductor de Bertolucci– una sospita que no voldria que sonara a sentència. Que jo sàpiga, que sempre serà poc, la nostra poesia encara no ha tingut ningú que entenga l’ofici com ell. No estic parlant de talent, que no ens en falta gens, tampoc d’estil, que no es pot heretar, sinó d’una manera d’entendre què li cal a un poema i què li sobra. Em refie més dels exemples que de les tesis, i en deixe tres. Tres decisions.

La primera decisió és optar per la paraula corrent. En temps de l’hermetisme escriure «segar» o «bicicleta» era escandalós, va recordar Bertolucci, i ell ho feia per «una voluntat de no sotmetre’s al xantatge de la poesia com a fet privilegiat». Ho va dur fins a un poema titulat «Els pintors de parets són pintors», on l’hora després de l’àpat és tan silenciosa que «se sentia com el pinzell sobre el mur / escampava el celeste». Una llengua que ha hagut de guanyar-se el prestigi paraula per paraula té propensió a desconfiar de les paraules sense aurèola, perquè ningú no vol arriscar-se a semblar poc distingit.

La segona és esporgar. Als esborranys del poema «A una nuvola», «il bel vento» passa a «il giovane vento» i acaba sent, a seques, «il vento», i «bianca meraviglia» queda en «meraviglia». La naturalitat és una conquesta per eliminació, i per això el crític Pier Vincenzo Mengaldo el defineix com un poeta difícil precisament per la seua aparent facilitat.

La tercera és confiar en la situació. Bertolucci afronta el poema com ho fa el lector, a les palpentes, fins que un detall fa que s’il·lumine l’habitació, l’escena i, de retruc, una mica el món. A «Retornar aquí» (Viatge d’hivern, 1971), algú pregunta quant de temps es quedarà, i la resposta és una broma domèstica.

oh no massa l’hivern arriba aviat
i estem equipats com a molt per a la tardor
(oh non molto l’inverno arriva presto
e siamo attrezzati tutt’al più per l’autunno)

No cal res més, i hi cap tota una vida. És el que ell buscava quan parlava d’«un ritme que dure tota la vida» i no d’un metre. I és el mateix instint que el va dur a escriure La camera da letto (El dormitori, portat al català per Joan Elies Adell), una novel·la en vers sobre la seua família, sense por de «caure en la prosa», o a dirigir, de 1955 a 1963, la revista d’una empresa energètica, que ell vivia com una aventura «molt vivificant» i no com una baixada de la poesia.

Sé que algú pensarà en poetes nostres que ja fan alguna d’aquestes coses, i tindrà raó. No dubte que molts ho fan, cadascú a la seua manera i molt bé. El que em pregunte és si algú ha reunit amb eficàcia les tres decisions en una sola obra, com a criteri de què entra al poema i què en surt. Algú dirà que això és només la mirada de Bertolucci, i que cadascú mira a la seua manera. Ben cert. Però una cosa és la mirada, que és personal, i una altra les decisions d’ofici que l’acompanyen, i aquestes sí que es poden aprendre, o intentar-ho. Que no s’alarme ningú: en aquestes línies no hi ha cap nom deliberadament ocult, i qui es reconega en alguna d’aquestes coses ho pot prendre per elogi. Hi ha molta poesia catalana que encara no conec, i m’agradaria equivocar-me.

No és cap programa, això. Quantes vegades m’he preguntat, quan trie un adjectiu, si no seria millor despullar «el vent»!

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Més entrades a Salms

Subscriu-te