Cueva de las manos
Margherita Guidacci
Germans humans que vau viure
deu mil anys abans que nosaltres, a l’estepa
de la Patagònia, caçant el guanac
i el nyandú, i us refugiàveu potser
en coves com aquesta de brutals
tempestes australs, vingudes dels Estrets
encara no de Magallanes, quin salt
al cor el descobriment
d’aquestes empremtes vostres, aquestes mans
que des del principi dels temps s’estenen cap a nosaltres!
Categòric, el gest fa que ens aturem. Tot i això
nosaltres no sabem interpretar-lo. És un alegre
senyal de salutació? O el desesperat
últim adéu de nàufrags que l’onada
enfonsa? En quin dels missatges contraris
vau pensar? O en un altre encara: un ritual, un joc?
Tot ens ho podeu mostrar al vostre
palmell obert i nosaltres tot ho acollirem,
sense forçar en cap sentit
el vostre enigma. Ja que certament
la vostra vida va conèixer alegria
i tragèdia, com tota vida, com la nostra,
per tant, també nosaltres en recíproca ofrena
aquí us mostrem el que som: efímers
com vau ser vosaltres i tan amenaçats
(si bé per forces diferents) que de nosaltres
potser ni tan sols en quedarà en el futur
cap pàl·lida empremta en una cova.
Expresseu-vos-hi, doncs! Som fulles
del vostre mateix arbre, despreses
més tard pel mateix sospir de la tardor,
que tot ho empeny en una diagonal
semblant a aquella que vau traçar. I al cel
les mateixes estrelles que van brillar
sobre la vostra caiguda encara brillen
sobre la nostra, i mai
de vosaltres ni de nosaltres en van ser conscients:
el nostre món un volva invisible
a llur distància, i ni tan sols un batec
del seu temps immens l’interval
d’aquells deu mil·lennis que ens separen.
«Cueva de las manos» és un poema de la poeta florentina Margherita Guidacci amb traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar, inclòs a l’obra antològica Neurosuite, Salze Editorial, 2026. A la web de Salze podeu escoltar recitacions de la poeta.
Cueva de las manos (Santa Cruz, Argentina)
Cueva de las Manos.?Fratelli umani che siete vissuti?/?diecimila anni prima di noi, nella steppa?/?di Patagonia, cacciando il guanaco?/?e il nandù, riparandovi talvolta?/?in grotte come questa da crudeli?/?tempeste australi, venute dagli Stretti?/?non ancora di Magellano, quale tuffo?/?al cuore, la scoperta?/?di queste vostre impronte, queste mani?/?che dal fondo del tempo a noi si tendono!?/?Imperioso ci ferma il gesto. Eppure?/?noi non sappiamo interpretarlo. È un cenno?/?festoso di saluto? O il disperato?/?ultimo addio di naufraghi che l’onda?/?sommerge? A quale degli opposti messaggi?/?pensaste? O ad altro ancora: un rito, un gioco??/?Tutto potete porgerci sul vostro?/?palmo aperto e noi tutto accoglieremo,?/?senza forzare in una direzione?/?il vostro enigma. Poiché certamente?/?la vostra vita conobbe allegria?/?e tragedia, come ogni vita, come la nostra,?/?ecco, anche noi in vicendevole offerta?/?qui vi porgiamo ciò che siamo: labili?/ come voi foste e tanto minacciati?/?(benché da forze diverse) che di noi?/?forse nemmeno resterà in futuro?/?qualche pallida impronta in una grotta.?/?Esprimeteci, dunque! Siamo foglie?/?del vostro stesso albero, staccate?/?poi dallo stesso soffio dell’autunno?/?che tutto spinge in una diagonale?/?simile a quella che tracciaste. E in cielo?/?le medesime stelle che brillarono?/?sulla vostra caduta ancora brillano?/?sulla nostra, né mai?/?di voi o di noi furono consapevoli:?/?il nostro mondo un bruscolo invisibile?/?alla loro distanza, e neanche un battito?/?del loro immenso tempo l’intervallo?/?di quei dieci millenni che ci separano.
Anelli del tempo (1993)
