[…] la concentració d’una meditació pacient.
T. W. Adorno, Minima Moralia, 1951
Ha nascut amb la tardor i les primeres pluges, un poema meu, i fa un parell de dies que sembla demanar-me acampar a recer dels aiguats. La primera ocurrència va ser donar-li sopluig al blog, com qui tira mà d’un paraigua. En fi, escrius, hi treballes, té gràcia, i el pas sembla molt senzill: publicar-lo. Però aquesta vegada m’he aturat –ha deixat de ploure– tot just abans d’entrar a l’editor del WordPress, que no és de cap editorial sinó el sistema de publicació d’aquesta web.
La primera raó és una certa por, que no us vull amagar. Fa mal veure com circulen textos que han passat per propis sense ser-ho. Amb un poema breu com el meu, la còpia semblaria un risc ínfim i, segons com, fins i tot còmic. El dolor, però, no depèn de la mida, i tampoc no consola gens saber que a casa nostra els drets d’autor naixen amb l’obra i que hi ha maneres senzilles –algunes de ben interessants i eficaces– de deixar constància de l’autoria. Conèixer que hi són per protegir els teus textos i no voler passar per aquest tràmit són dues coses ben diferents. En tot cas, no és una raó que em lleve la son i a aquesta primera raó n’he oferit contraarguments amb poemes ja publicats al blog i a les xarxes.
La segona raó pesa molt més. És un poema que avança amb suspens, creant una certa expectació, i no es resol –si callant, això és possible– fins a la segona estrofa. Aquell silenci entre estrofa i estrofa no és tan sols un espai en blanc: acull l’alè retingut que el lector necessita per arribar sencer a la resolució. Un blog, que sovint es llegeix (si arriba a ser llegit!) de pressa i sense marges, no li’l dona. Més aviat el devora. A la pàgina d’un llibre, en canvi, el poema disposa de tot allò que li fa falta, com ara la mà del lector a sobre.
Per això el guarde per al llibre nou, el poema. Podria demanar-me si això em fa menys generós amb el món, i la resposta és alhora complexa i nítida: guardar-me’l és, en efecte, no donar-lo –i és, alhora, no deixar de fer-ho. No té ara importància si una cosa compensa l’altra, ni estic segur que calga que ho faça. Per ara, el món es queda sense el poema una mica més de temps, encara que ara mateix torna a ploure. I sobretot: no passa res. Fins i tot potser hi ha qui ho podria celebrar… Sarcasme a banda, escriure ja és, en si mateix, una manera de donar: un poema acabat és una cosa que abans no existia i que ara hi és, a punt perquè algú el trobe algun dia. El món no hi perd res, ni tan sols temps; i el poema, mentrestant, hi guanya. Guanya l’espai que li cal i multiplica versions que el completen, i que jo no li hauria pogut donar amb presses.
Hi ha poemes que demanen el món immediatament i altres que demanen on han d’habitar. Ja pot ploure que aquest, em sembla, ha canviat d’opinió i ara demana el segon.
