Les preguntes de Josep Porcar

Manel-AlonsoPer Manel Alonso
Publicat a Sons de Xaloc, 6/12/2015

El poeta de Castelló Josep Porcar ha escrit vint-i-un poemes que són també, però, vint-i-una preguntes. Vint-i-un artefactes literaris precedits per una il·lustració elegant i precisa de Porcar Queralt, així com uns versos d’un autor que ha sigut inspiració per a l’artista plàstic i que alhora ha mogut i provocat el poema i la pregunta de Josep Porcar, conformant un tot i confirmant que la creació artística i literària no naix del no-res, que només és una baula d’una cadena interminable, d’un diàleg etern, que un vers, una pintura, una bona partitura musical… no ens poden deixar indiferents, cal que ens sacsegen els fonaments de l’ànima i ens arrosseguen pels camins de la reflexió, que ens obliguen d’alguna manera a contestar-los encara que siga amb un calfred, una llàgrima o un somriure.

Les respostes de Josep Porcar són preguntes, no unes preguntes banals, escrites d’una manera ràpida, impacient, combativa. La pregunta és producte del dubte, però també de la necessitat que l’autor té de respostes. Un autor que a mesura que va enunciant la pregunta busca d’una manera conscient i interessada la bellesa a través del llenguatge.

Charles Baudelaire, Irene Climent, Amadeu Vidal, Agustí Bartra, Carles Riba, Robert Frost, J.V. Foix, Carles Salvador, Vicente Aleixandre, Marc Granell, Ezra Pound, Blai Bonet, Dolors Miquel, Robe Iniesta, Gabriel Ferrater, Jaume Vidal Àlcover, Julio Cortázar, Juana de Ibardourol, Santoka Taneda, així com els compositors de cançons Domenico Modugno i Franco Migliacci, són els autors de diferents escoles poètiques, nacionalitats i generacions que han motivat els poemes que conformen aquesta col·lecció la qual cosa ens parla d’un poeta que abans que cap altra cosa és un bon lector que estima la poesia i el seu ofici. Un home culte que ha begut d’infinitat de fonts, per a mi un dels millors poetes valencians de la seua generació i un dels poetes menys influenciats per Vicent Andrés Estellés. Encara que la tercera pregunta siga un homenatge a l’autor de Burjassot i a un dels seus poemes més celebrats. Perquè, i açò va destinat als crítics de l’altra banda del riu Sénia, hi ha molts poetes valencians de les darreres fornades, on incloc les generacions dels setanta i dels huitanta, que li deuen poca cosa a Estellés.

Josep Porcar és un home tímid, sensible, que defuig les postures de vedet, una persona educada, cortesa, a qui no li agrada alçar la veu ni fer escarafalls, un gran treballador, un home del seu temps que domina les ferramentes tecnològiques que el segle xxi ha posat a la nostra disposició, i que ell, treballador incansable, posa al servei de la difusió de la poesia universal. Un poeta honest que viu amb intensitat el fet poètic i que no vol fer concessions ètiques ni estètiques a jurats de certàmens literaris i a editors. Un poeta que arrisca el seu prestigi, el seu temps i els seus diners i ens oferix petites joies com aquestes Preguntes, que no ho són només pel seu contingut sinó també pel seu continent.

La majoria dels poemes tenen l’essència del haiku, no ho dic per la seua brevetat, l’extensió és diferent en cada poema, sinó per l’afany de sorprendre el lector en el darrer vers, així com també per la presència palpable de la natura (i del cos humà com una part d’aquesta).

Un llibre curt però intens, que ens demana respostes. Potser tu, lector, en tingues una esperant en el tinter, a què esperes?

Immortal wine

indian.summer

 

Indian Summer

These are the days when Birds come back—
A very few —a Bird or two—
To take a backward look.

These are the days when skies resume
The old –old sophistries of June—
A blue and gold mistake.

Oh fraud that cannot cheat the Bee—
Almost thy plausibility
Induces my belief.

Till ranks of seeds their witness bear—
And softly thro’ the altered air
Hurries a timid leaf.

Oh Sacrament of summer days,
Oh Last Communion in the Haze—
Permit a child to join.

Thy sacred emblems to partake—
Thy consecrated bread to take
And thine immortal wine!

Emily Dickinson

Estiu indià

Aquests són els dies en què els Ocells tornen—
Molt pocs –un Ocell o dos–
Per fer una ullada enrere.

Aquests són els dies en què el celatge reprén
Els vells –vells sofismes de Juny–
Un blau i daurat desencert.

Oh farsant que no pots engalipar l’Abella—
Per poc la teva plausibilitat
indueix la meva creença.

Fins que rasts de llavors ho testimonien—
I dolçament, travessant l’aire rúfol,
Una fulla tímida hi estimben.

Oh Sacrament dels dies estivals,
Oh Comunió Última en la Boira—
permet a una nena endinsar-s’hi.

Per compartir els teus símbols sacres—
Per prendre el teu pa consagrat
I el teu vi immortal!

Emily Dickinson

(versió de J. Porcar)

NOTES
Indian summer és com s’anomena en anglès americà el període de tardor amb un eventual oratge de temperatures més càlides del que és previsible en aquesta època de l’any. És l’equivalent als nostres estiuets de Sant Miquel (29 de setembre) o de Sant Martí (11 de novembre). Al Regne Unit –tradicionalment anomenat St. Luke’s Summer (18 d’octubre)—, l’expressió va anar consolidant-se a mitjans del segle passat. Com enguany al nostre Mediterrani, aquesta anomalia estacional pot allargassar-se intermitentment d’octubre a novembre, amb notables intervals de dies temperats característics de finals de primavera o de començament de l’estiu (de juny, diu Dickinson), més que no pas de tardor. És aquest el frau, el farsant, l’estiu aparent que, per a la poeta, no pot enganyar l’abella (that cannot cheat the Bee) i que, per poc, no l’acaba persuadint. I és així fins que una ventada (altered air) travessa la quarta estrofa, hi enlaira llavors i precipita una fulla. Així és fins que la boira inunda la cinquena (Communion in the Haze), quan prega ser acollida (permit a child to join) i participar dels últims emblemes –pa consagrat, vi immortal– d’aquesta tardor dolça, abans no arribe l’hivern. Dolça com la suprema dolçor del vi de Rilke, aquell Herbsttag on les fulles encara giravolten; daurada com aquell or crepuscular de Frost, que no pot romandre (then leaf subsides to leaf); sagrada, també, com la fulla d’absenta de Stanescu, la immensa tendresa d’una emoció de tardor.

Novembre (o Pensament silvestre)

Viola tricolor arvensis
Pensament silvestre  [Viola tricolor arvensis]

El pensament pur
de no dir té grocs
de novembre:

no bulb, no verm,
no vent, no ventre
no verbal.

També té pètals
d’anar-se’n la flor
de no tornar:

i no ve, i no ve,
i novembre no
tremola.

No mes! No més
només! No res més
que una viola.
 

Escoltar

«Viola da Gamba, Sonata in G Minor, BWV 1029», de Johann Sebastian Bach (Per Jordi Savall i Ton Koopman)

Molsa

Until the moss had reached our lips,
And covered up our names.
Emily DICKINSON
Molsa amb formiga
Fotografia: Peter Pauly

Costerut, el camí menava a verds
senders, i no en vam triar cap ni un.
No triar-ne cap fou la fosca i la cega
drecera al riu que mai vam travessar,
un mot viu, de peixos cafit, baixant
al mar que, només tu, vas escandir.

Tu! Jo no n’he conegut port ni dic
i, ara, gitat boca avall a la roca
del camí, ran de molsa calle i calle
per poder escoltar, d’un bufit, rastres
que interroguen el verd eco emmudit
amb la sorda mordassa del silenci.

Besa l’aire un seguici de maragdes.
Ran de molsa, llum de dol esfullada
al fons de l’ambre, l’estiu mor i put
i passa, de llarg, l’última formiga.
Collida al fang, com una calavera,
per ell rodola, badant-se, una figa.
 

Escoltar

«Emeralds», de Julie Byrne

Naturalesa viva

Zurbaran
Zurbaran
Llenç de Juan de Zurbarán

No era poma aquell codony
amb bells llavis de magrana.
A més aspre, més dolçor
quan al cor se m’enfornava.

Expulsat d’un altre estiu,
esberlat com un meló,
vaig anar fent la viu-viu
per no morir-me del tot.

I què si el cap és ple de bonys,
quants poemes a la panera!
Quin paradís la tardor, cony!
amb un bodegó per bandera.
 

Escoltar

«Tardor», de V. O. Quartet

Desire of oblivion runs

 

Wants

Beyond all this, the wish to be alone
However the sky grows dark with invitation cards
However we follow the printed directions of sex
However the family is photographed under the flagstaff
Beyond all this, the wish to be alone.

Beneath it all, desire of oblivion runs:
Despite the artful tensions of the calendar,
The life insurance, the tabled fertility rites
The costly aversion of the eyes from death—
Beneath it all, desire of oblivion runs.

Philip Larkin (1950) / «The Less Deceived» (1953)

 

Afanys

Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol
Per més que el cel s’encapoti amb targetes d’invitació
Per més que seguim els traçats designis del sexe
Per més que la família es retrati al peu de la bandera
Més enllà de tot açò, les ganes d’estar sol.

En el fons de tot, un desig d’oblit corre:
Malgrat les arteroses tibantors del calendari,
L’assegurança de vida, els planificats ritus de fertilitat,
La costeruda aversió dels ulls a la mort—
En el fons de tot, un desig d’oblit corre.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

Nectari

arna-card-crespucle-q
To comprehend a nectar / requires sorest need.
Emily DICKINSON
arna-card-crespucle-q
Nektar

No és dolç,
ni lluu, el rost
record de la llum.

Exhuma libats
nèctars de l’arna
suspesa al túmul.

Dolç? Ni en flor—
card en gerundi,
en rou enlluernat.

Tenia i no té pell.
Sabia i no sap mots.
Bevia i no beu mel.

Pel magma brunzia
un vent desfent-se
el cos amb préssecs.

Ara resina, apegalosa
llar a l’ham de l’ambre,
fon fòsfor d’astres.

Sol al cràter, salta
el foc guarint-se l’or
dins l’erm crepuscle.

No lluu, espolsa.
Pol·linitza, pur,
l’oblit de l’ombra.
 

Escoltar

«Nektar», de Cosmo Cosmolino

Slant of light

 

Manuscrit del poema (font)
Manuscrit del poema (font)

There’s a certain Slant of light

There’s a certain Slant of light,
Winter Afternoons —
That oppresses, like the Heft
Of Cathedral Tunes —

Heavenly Hurt, it gives us —
We can find no scar,
But internal difference —
Where the Meanings, are —

None may teach it — Any —
’Tis the seal Despair —
An imperial affliction
Sent us of the Air —

When it comes, the Landscape listens —
Shadows — hold their breath —
When it goes, ’tis like the Distance
On the look of Death —

Emily Dickinson

 

Hi ha un cert Biaix de llum,
Les Tardes Hivernals —
Que oprimeix, com el Pes
Dels Càntics de Catedral —

Nafra celestial, se’ns consagra —
De cicatriu no en deixa cap,
Només una fonda diferència —
On rauen els Significats —

Ningú la pot explicar — Ningú —
És l’empremta del Desesper —
Com un dany sobirà
Que l’Aire ens volgués fer —

Quan s’atansa, el Paisatge escolta —
Les Ombres — guarden la respiració —
Quan marxa, és com la Distància
Al semblant de la Mort —

Emily Dickinson

(versió de J. Porcar)