El pensament pur
de no dir té grocs
de novembre:
no bulb, no verm,
no vent, no ventre
no verbal.
També té pètals
d’anar-se’n la flor
de no tornar:
i no ve, i no ve,
i novembre no
tremola.
No mes! No més
només! No res més
que una viola.
«Viola da Gamba, Sonata in G Minor, BWV 1029», de Johann Sebastian Bach (Per Jordi Savall i Ton Koopman)
Preciós poema. Allà va un petit joc a tall de resposta. Salut!
El cansament dur
d’emmudir és joc
de sempre:
no veu, no rem,
no vol, no ona
de no crol.
Ensems és lleial
el dos del dau
de fons cavar:
se[i]m* pregons,
se[i]m* segons,
d’una arruga.
En vers envers
l’anvers
de l’eruga.
* balear
Un ventet fresc, de novembre, m’ha arribat amb el teu poema i també amb la resposta de M. Dalmau. M’encanta i em fa reviscolar.
Salut.
Bonica joguina, Mònica, aquesta mutació en unes altres cinc estrofes de tres anversos, de bulb-verm a veu-rem, de tremor a arruga, de pètal a dau, de viola a eruga. I a la flor de Novesflors s’insinua una falena. Gràcies, molt amables deixant ací els vostres versos i comentaris. Salut i poesia.