Les preguntes de Josep Porcar

Manel-AlonsoPer Manel Alonso
Publicat a Sons de Xaloc, 6/12/2015

El poeta de Castelló Josep Porcar ha escrit vint-i-un poemes que són també, però, vint-i-una preguntes. Vint-i-un artefactes literaris precedits per una il·lustració elegant i precisa de Porcar Queralt, així com uns versos d’un autor que ha sigut inspiració per a l’artista plàstic i que alhora ha mogut i provocat el poema i la pregunta de Josep Porcar, conformant un tot i confirmant que la creació artística i literària no naix del no-res, que només és una baula d’una cadena interminable, d’un diàleg etern, que un vers, una pintura, una bona partitura musical… no ens poden deixar indiferents, cal que ens sacsegen els fonaments de l’ànima i ens arrosseguen pels camins de la reflexió, que ens obliguen d’alguna manera a contestar-los encara que siga amb un calfred, una llàgrima o un somriure.

Les respostes de Josep Porcar són preguntes, no unes preguntes banals, escrites d’una manera ràpida, impacient, combativa. La pregunta és producte del dubte, però també de la necessitat que l’autor té de respostes. Un autor que a mesura que va enunciant la pregunta busca d’una manera conscient i interessada la bellesa a través del llenguatge.

Charles Baudelaire, Irene Climent, Amadeu Vidal, Agustí Bartra, Carles Riba, Robert Frost, J.V. Foix, Carles Salvador, Vicente Aleixandre, Marc Granell, Ezra Pound, Blai Bonet, Dolors Miquel, Robe Iniesta, Gabriel Ferrater, Jaume Vidal Àlcover, Julio Cortázar, Juana de Ibardourol, Santoka Taneda, així com els compositors de cançons Domenico Modugno i Franco Migliacci, són els autors de diferents escoles poètiques, nacionalitats i generacions que han motivat els poemes que conformen aquesta col·lecció la qual cosa ens parla d’un poeta que abans que cap altra cosa és un bon lector que estima la poesia i el seu ofici. Un home culte que ha begut d’infinitat de fonts, per a mi un dels millors poetes valencians de la seua generació i un dels poetes menys influenciats per Vicent Andrés Estellés. Encara que la tercera pregunta siga un homenatge a l’autor de Burjassot i a un dels seus poemes més celebrats. Perquè, i açò va destinat als crítics de l’altra banda del riu Sénia, hi ha molts poetes valencians de les darreres fornades, on incloc les generacions dels setanta i dels huitanta, que li deuen poca cosa a Estellés.

Josep Porcar és un home tímid, sensible, que defuig les postures de vedet, una persona educada, cortesa, a qui no li agrada alçar la veu ni fer escarafalls, un gran treballador, un home del seu temps que domina les ferramentes tecnològiques que el segle xxi ha posat a la nostra disposició, i que ell, treballador incansable, posa al servei de la difusió de la poesia universal. Un poeta honest que viu amb intensitat el fet poètic i que no vol fer concessions ètiques ni estètiques a jurats de certàmens literaris i a editors. Un poeta que arrisca el seu prestigi, el seu temps i els seus diners i ens oferix petites joies com aquestes Preguntes, que no ho són només pel seu contingut sinó també pel seu continent.

La majoria dels poemes tenen l’essència del haiku, no ho dic per la seua brevetat, l’extensió és diferent en cada poema, sinó per l’afany de sorprendre el lector en el darrer vers, així com també per la presència palpable de la natura (i del cos humà com una part d’aquesta).

Un llibre curt però intens, que ens demana respostes. Potser tu, lector, en tingues una esperant en el tinter, a què esperes?

Descloure les respostes

Per Empar Sáez

Empar SáezIniciaré la presentació del llibre «Preguntes» ressaltant un aspecte que em va sorprendre especialment: en Josep explica, en el breu epíleg, que va escriure el llibre tot just en un mes, d’una revolada (després vindrien els llargs mesos de correcció, i composició del poemari…). Aquest breu espai de temps en què està escrit, el format triat (són 21 poemes interrogatius) juntament amb la urgència, potser la necessitat guaridora davant la circumstància vital que l’empeny a escriure’l, fan que aquest llibre tingui una unitat extraordinària, i en aquest sentit, entre d’altres que intentaré esbrinar breument a continuació, és un llibre molt compacte i rodó.

En Porcar ens parla, en la solapa del llibre, de la rodonesa de l’interrogant, del doble interrogant dels amants, que acarats s’amplifiquen tristament fins a l’infinit i els arrossega a un terreny angoixós. Fixeu-vos el que ens diu la Dolors Miquel en el pròleg: «En la desaparició del miratge amorós hi apareix la pregunta».

Hi afegeix: «Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi».

I així, a ritme de pregunta, en Josep Porcar ens atansa al sentiment de pèrdua, d’acomiadament. També a la solitud, al crit, la buidor, el desengany… Però tanmateix, hem après que la pèrdua, i les emocions que provoca, no tenen un sentit únic, poden desblocar, impulsar la construcció d’altres realitats. I com una resposta, el patiment del poeta es transmuta en la unitat artística d’aquest llibre. La veu singular d’en Josep Porcar salva tots els paranys que la temàtica d’amor/desamor podrien parar-li, en el terreny literari.

És interessant adonar-se que la poesia i els interrogants desclouen dins nostre una melodia similar. L’interrogant representa la fam del poeta, qui pregunta té, sobretot, fam de preguntes, i sap molt bé que les respostes no li seran donades sinó amb el temps, com el significat d’algun poema que no es revela fins temps després de ser escrit o llegit. D’aquesta manera el temps seria el gran escultor de respostes, almenys d’algunes respostes i per a qui les vol cercar; sabent, però, que mai no les tindrem totes.

En Josep dedica el llibre Als que esperen, és una dedicatòria bellíssima que desvetlla, desplega, tot seguit, dues preguntes: Qui són «els qui esperen»? I què esperen? Podrien ser, potser, els que sustenten aquesta ingenuïtat innata dins d’un cercle d’esperança i d’indagació al qual no poden renunciar, i els salva, els autoalimenta per a continuar girant al voltant de l’amor, del coneixement i de l’art? Podrien ser aquests els que esperen?

preguntes_004_notesAprofundint encara més en el símbol de «Preguntes», el doble interrogant que giravoltant adopta la grafia de dos cercles entrellaçats, el símbol de l’infinit, fixeu-vos en el que ens diu l’Octavio Paz: la figura geomètrica que simbolitza un poema, és un cercle, una esfera. El poema es tanca en ell mateix, és un univers autosuficient, quan acaba es reprèn i es recrea. Jo diria que arribar a aquest instant de creació sublim, d’autosuficiència, d’infinituds que ressonen en cada poema, ja és un triomf, i és aquesta la victòria que en Josep Porcar aconsegueix en cada un dels poemes del llibre.

D’altra banda, tots sabem que un bon poema és irreductible a una explicació fàcil —el mateix poema transcendeix qualsevol intent de simplificació, va molt més enllà—, una bona pregunta també conté dins seu múltiples respostes, la pregunta per si sola ja és una resposta, és rebel a les autocomplaences, cerca el coneixement i la reflexió, la saviesa, vol arribar al límit de la interrogació, a allò que no pot ser dit, que no coneixem, no surt del seu cercle, de la seva rodonesa. També el poeta, en Porcar, en un joc opulent d’imatges viscudes i imaginades, amb recreacions i revelacions de gran potència artística ens porta per un terreny bellugadís i ondulant, entre l’amor i les preguntes sobre l’amor viscut, entre vigília i somni dins d’aquesta espiral de somni que vivim.

Voldria ressaltar, per finalitzar, que aquest llibre ens ofrena amb el guany que poden tenir totes les pèrdues; en ell hi trobareu una veu poderosa i molt creativa, que ha mirat des d’una gran alçada interior i ha recreat la seves vivències amb «preguntes-poemes-pont», de gran intensitat, que en llegir-les ens duen a un altre paisatge, a una altra riba, potser molt més endins de nosaltres mateixos.

Dir-vos, i amb això ja acabo, que el llibre és una edició d’autor, numerada i signada, molt acurada, on tots els detalls s’han treballat bé, perquè l’embolcall de les paraules també sigui bell.

Com veureu, l’acompanyen magnífics dibuixos de l’artista Porcar Queralt, el seu pare; això, evidentment li confereix una emotivitat i un valor afegit a l’obra. I a la vegada, cada poema ve precedit d’uns versos que ens permeten seguir el rastre, i això sempre és interessant, d’algunes de les lectures i dels poetes d’en Josep Porcar.

 

preguntes_006_frontispici

Respon més que no pregunta

preguntes-porcar

Per Alexandre Navarro

preguntes-porcar-navarro2Bona vesprada a tots i a totes. La veritat és que avui, per a mi, és un estrany i selecte plaer presentar un llibre, més si és el llibre d’un amic, i molt més encara si es tracta del darrer llibre de Josep Porcar. Que això s’ha de dir: som amics i tot el que jo diga aquesta vesprada ha de ser interpretat sota el prisma deformant, per a bé i per a mal, de l’amistat. També és un moment diguem-ne proustià i per més d’un motiu. Fa quasi quaranta anys em trobava en aquesta mateixa planta baixa d’aquest edifici, havia vingut amb ma mare i ella comprava al comerç que hi havia en aquest edifici “El Siglo Valenciano” (fins no fa massa anys encara venia ací enfront, o a la vora, a teixits Mallent) i vaig descobrir astorat les pintures murals que hi ha ací al darrere nostre, tot presidint els caps benèvols de les prestatgeries. Em cridà molt l’atenció i sempre que passava per aquest carrer, amb l’edifici tancat i tan llòbregues les seues finestres, em preguntava què se n’hauria fet d’aquelles pintures amb penes sí endevinades. I heus ací que estem parlant de poesia, de poesia i de realitat al peu d’aquelles pintures que decoren una de les primeres cambres de la meua memòria. Aquest és un dels miracles de la literatura, de la poesia. La capacitat profunda d’aturar, de consagrar, de sacralitzar el moment viscut i reordenar-lo per a sempre en una successió d’imatges, de sensacions i de paraules.

Aquest és el llibre de Josep Porcar: ell l’ha volgut titular “Preguntes” amb el sisè i demoníac sentit que té per als títols dels seus llibres, i jo crec que hauria de ser titulat “Respostes”, perquè aquest poemari respon més que no pregunta, descansa més que no fatiga i eleva molt més que no enfonsa. Em seria fàcil parlar d’un sol llibre, però és que en realitat existeixen tres llibres a dintre d’ell, com una mena de profana trinitat. En primer lloc, és un llibre de poemes, que al seu torn es projecten en un llibre d’imatges i tot plegat provoquen un llibre de suggestions. Amb una gran dosi de trampa, o de tromp-l’oleil (no de bades el poeta és fill d’un bon pintor), Josep ens ha preparat un doble parany: poemes que ens diuen, il·lustracions que ens projecten una visió, una entre tantes, de tot el que els versos poden oferir. A més, també, hi ha les versions etèries dels versos que podem trobar a Internet, bé al seu blog –que deu semblar-se a un scriptorium del Parnàs- o bé a les xarxes socials, com la mar Egea en temps d’Homer, amb divinitats que esdevenen monstres i monstres que es metamorfosegen en nimfes i sirenes perilloses. Direm que les magnífiques il·lustracions que flanquegen els poemes són obre d’un altre Porcar: el pintor Porcar Queral, pare de l’artista ací present.

Si he de parlar del llibre, diré que és un objecte que m’agrada, que m’agrada molt. Fa alguns dies vaig presentar una altra obra de poesia, magnífica, “La set intacta” de Ramon Guillem, que em sembla un poemari excel·lent i del tot recomanable, però que com a objecte m’esmussava (i que els editors em perdonen, si volen) per les característiques: paper massa blanc, portada massa lluenta, tipografia destarotada… En canvi, aquest objecte que tinc a les mans és una pura delícia, pròpia de les delícies xineses de qualsevol biblioteca: el paper verjurat, les guardes tintades, una tipografia que dignifica i enalteix els poemes. Vaja, el que qualsevol bibliòfil admira i celebra. Per si fóra poc, es tracta, aquesta d’una edició numerada. Voldrà dir això que és un plaer no renovable? Em tem que sí, encara que la lectura es renovarà sempre. I la lectura d’aquesta obra m’ha despertat una pregunta que em tem que ni el propi protagonista d’El roig i el negre, l’inoblidable Julien Sorel, seria capaç de respondre: què és l’amor? O, millor dit, quin tracte fàustic ha tingut el poeta amb l’amor per a poder escriure després vint poemes d’amor i un poema final? No és una obra fàcil, si per fàcil entenem un recorregut plàcid per les línies, una alfarrassada tèbia de conceptes com qui passa la dalla pel camp d’alfals i cull les metàfores que cauen plàcides al cabàs. No, aquest llibre demana un lector que s’implique, que llegesca amb decisió. La recompensa  està garantida. És un llibre d’amor? Sí, i d’experiències i d’observacions. Podria ser una obra d’observacions humanes sota el prisma d’allò viscut.

He parlat de vint-i-un poemes, que em recorden l’estructura, o més que l’estructura l’entusiasme del “Collar de la Coloma”, escrit a Xàtiva cap al 1023. Avui a Xàtiva no sé si escriurien “el collar de la coloma” o una novel·la de lladres i serenos, o de lladres a soles. Si el “Collar” tracta de les reflexiones sobre la vertadera essència de l’amor i inclou detalls autobiogràfics, en el cas de les “Preguntes” succeeix de manera pareguda. Constitueix també un diwan, o antologia de les pròpies visions que de l’amor té o ha tingut qui les escriu. Amb açò vull apuntar que es tracta d’una obra on els poemes són perfectament llegibles de manera independent i que si bé el lector pot assajar un itinerari de creació, un “viatge personal” o de “creixement interior” per emprar expressions que fa anys tenien la seua clientela, la bona veritat és que es tracta d’una col·lecció de poemes, un diwan oriental i occidental –com tant li hauria agradat a Goethe, ell, que volgué tindre un peu a cada costat– un diwan de l’experiència amorosa, com acabem de dir. Una antologia d’un sol autor, escrita d’una revolada en un mes de l’any de gràcia de 2014. I ací és quan m’assalta el vers potentíssim d’Isidre Martínez i Marzo que afirma com “Avui, com ahir, enraona el vent amb l’arbre”. M’agrada portar ací aquest vers perquè crec que Josep ha fet això: durant el calorós mes de juliol ha sigut arbre, arbre profundament arrelat a la seua terra, que ha enraonat amb el vent que el sacsejava i li batia les fulles i li somovia el brancam. No sols, però, amb un vent: amb tota una rosa dels vents.

Aquests vint-i-un poemes constitueixen una mena de brúixola marinera, molt al regust ausiasmarquià, que serveix per a orientar-se en l’experiència de l’amor, de l’amor viscut, intuït o imaginat, que de tot podem trobar, encara que no és el cas escatir què hi ha de poesia i què de realitat dins aquestes línies. El poeta ho sent com a veritable i amb això en tenim prou. Considere que és l’amor explicat, raonat, preguntat sobretot, amb uns recursos literaris que el situen amb raó entre la primera filera d’escriptors contemporanis en català, sense cap exageració. No descartem, tampoc, la petita broma, o porta que s’entreobre una miqueta, de la presència d’alguna de les altres personalitats de l’autor, en un innegable deute amb Fernando Pessoa. Està molt bé que amb ocasió de l’aparició d’una nova obra, les diferents personalitats de l’autor visiten el seu pare i l’acompanyen en tan gojós moment.

Si fa un moment esmentava la mar Egea durant l’època homèrica, no hi ha dubte que Ulisses és un dels personatges més grats per al lector. Imaginem que Ulisses, en lloc de viatjar en el seu periple durant deu anys, haguera sojornat a la platja –que sé que és un dels llocs tel·lúrics per al poeta – i al seu davant haguera desfilat la plèiade de personatges que Homer li dóna a conèixer a l’Odissea. Aquest llibre serien les preguntes que es realitza Ulisses davant la visió que se li ofereix.

Amb una recursos esfereïdors, metàfores, comparacions, metonímies que exigeixen vertigen, el poeta és capaç d’elevar a categories universals els petitíssims detalls de l’observació personal, una observació intel·ligent i calculadora de les repercussions literàries de cada element que introdueix. Als poemes de Josep Porcar no sobra absolutament res. Cada peça d’aquest rellotge marca una hora diferent, però totes elles segueixen el mateix ritme. El seu llenguatge desperta perplexitat en el lector, una perplexitat astorada i encuriosida. Josep Porcar empra una riquíssima terminologia natural i marinera, amb la platja –que ja he dit que constitueix un espai especial per a ell– ja no com un lloc estrany i desert, a l’estil d’Ausiàs, sinó com el punt de contacte entre la poesia i la realitat, entre la fantasia i la pròpia vida. Sense cap dubte, un lloc de trànsit, d’elevació i on el poeta situa l’espai més intens dels poemes. Si no el coneguera, pensaria que és un home que viu al camp, i d’alguna manera sé que la pàtria de la seua infantesa és el món rural. Les poderoses i íntimes imatges rurals que trobem espigolant els versos així ho delaten. Trobem arrels i pàmpols, les sèquies de la ment per on discorre l’aigua de l’esperit… És capaç, sense concessions a una banal enyorança, recuperar els petits fragments de l’esperit que tornen des del passat amb una prístina puresa. L’ús de la fenomenologia atmosfèrica, l’oratge dels nostres avantpassats llauradors, és una altra constant, que evidencia la profunda i estimada connexió amb la terra. I el vi, com no, que apareix ací i enllà, qui sap si substitut de la sang vital, de la sang dels poemes. Per a Porcar el vi és el símbol profund de l’amor, engolit, assaborit, recordat. I en algun moment amb ressaca, com no. Aquest ús del vi (especialment al poema 14) ens evocaria els poetes jardiners de la cultura andalusina.

La tercera pregunta m’ha suggerit o m’ha recordat una ullada al poema, cèlebre, d’Estellés, del pimentó. Ací, però tenim una bresquilla, amb el seu borrissol deliciós, que esdevé una metàfora o, millor dit una al·legoria, del sexe delitós, agradabilíssim, que és evocat pel poeta en pelar-la. És aquesta la realitat? No vull saber-ho. Poques vegades, aquest fruit saborós, i que em perdone el cast senyor Josep Carner, m’havia resultat tan evocador. Sí, una altra visió de l’amor, de l’amor celebrat carnal. Que si ara no hi és, forma part de la vida: ha sigut i amb això en tenim prou i suficient per a fer versos i celebrar, evocar i construir la vida. La quarta pregunta, parla de mans i de cireres. De la solitud espremuda de dues mans com a pinyols. Admirable.

Podria estar ací parlant un per un dels poemes, però no és la meua funció. Seria un usurpador, però vull destacar un dels millors poemes que he llegit als darrers anys, el tretzè, que parla d’un espill, encara que no siga el llibre de les dones, afortunadament.

La lectura és molt rica en matisos i no admet una única interpretació. No existiria una lectura canònica d’aquests vint-i-un poemes, sinó vint-i-una lectures de cada poema. Ara ja acabe, perquè el llibre el tindrem sempre i les meues paraules no valen res, però al poeta, en la seua veu i la seua carn mortal, no el tindreu sempre, i escoltar-lo, a ell, és el que importa i el que realment fa valuós aquest moment.

Moltes gràcies.

preguntes-porcar-navarro-3
Alexandre Navarro presenta «Preguntes» a la llibreria 3i4 el dijous 21 de maig de 2015

 

La pregunta infinita de Josep

Per Susanna Lliberós

SusannaLa vida és circular. Potser aquesta seria una manera d’expressar-ho. Les causalitats avancen en forma de cercles, o d’infinits. En les Preguntes de Josep Porcar, hi ha una referència explícita al seu poemari Vint-i-dues mans de pintura, publicat fa 22 anys. I hi és perquè en ell ja exprimia metafòricament el fruit amarg de l’experiència amorosa conclosa. Ara en parlarem d’això. Fa 22 anys que jo vaig conèixer, poèticament parlant, Josep Porcar, a través precisament d’aquelles Vint-i-dues mans de pintura. Un llibre, en aquell moment, de capçalera per a mi. A Josep, encara tardaria un temps a conèixer-lo personalment. En aquells dies, mentre devorava els seus versos en cafeteries més o menys acollidores de Cerdanyola del Vallès, o en la gespa de la Universitat Autònoma de Barcelona, hauria estat màgic pensar que, 22 anys després, Josep seria amic i jo li estaria presentant uns poemes que refarien els viaranys de tot aquell pòsit del dolor d’amor. Sense endevinar-ho en aquell moment, el cas és que ara estem ací, perquè la vida té eixes coses tan amables i, de tant en tant, com diu la cançó, et besa a la boca. En aquelles 22 mans de pintura destacaven amb força versos a un amor que s’havia escolat entre les mans, versos que s’abocaven al paper estirant de la memòria. Paraules que buscaven guariment, curar aquelles ferides encara obertes. Amb tot, Josep, pretenia trobar el paradís vital a través de la poesia. 22 anys després, amb la maduresa poètica i vital assolida, encara ho pretén. Si abans el poema era aixopluc, ara és el pom que ens ajuda a tancar una porta per on ja només entra un corrent d’aire espès i carregat. El que abans era crit desesperat ara és reflexió pausada, pregunta.

Continuen les mans buides simbolitzant la fugida, pèrdua, dissolució o evaporació de l’amor, però amb matisos. El que fa 22 anys era una «mà ja molt aspra i solitària», ara ha esdevingut un buit total.

mans - preguntesHabitades, sí, l’una dins
de l’altra com el pinyol
d’una cirera, on viuen
les mans si fins al mos
de les ungles sempre en són
més que dues la solitud
de les meues?

El que hi ha, tant ara com abans, és la urgència de la poesia per a l’acompliment de les diferents etapes de la vida, en aquest cas de l’amor. Primer calien els versos per a recordar l’amant, apressar allò que va ser: «…mes si no et pense, si no et verse, res em seràs, res més que una idea fugissera, res»; i sobretot calien per a curar les ferides. Ara, en Preguntes, són necessaris per a tancar una porta i seguir el camí. Ja no n’hi ha ferida. Però això no vol dir que no haja existit. Ben al contrari. El poeta ha passat la preceptiva quarantena, la febre, el buit, la tristesa, la ràbia, la desolació, i ha fet llit el temps menester per a recuperar forces. És una vegada amb la salut al seny, que ha pres el fil de les paraules amb l’objectivació que confereix la distància i, bussejant dins d’un cos ja sanat, ha anat filant totes les preguntes, en obert, que calien per a una reflexió i anàlisi conscients. Amb aquella consciència que ens permet saber que no hi ha respostes possibles per a determinats esdevenirs amatoris.

El més habitual en literatura és recórrer a la ferida, fer-ne ús per a extreure’n el suc, per allargassar les paraules, l’enyor, i alimentar la memòria de nous i sagnants estímuls. Maria-Mercè Marçal en el seu fantàstic poema Divisa diu:

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Ella mateixa explicaria eixe intent il·lusori de no tancar la ferida com un procés continu de voler parlar a través de la sang. Deia també que la cicatriu, a vegades, és també la mudesa. Porcar es decanta per aquesta opció: fins que la ferida no ha fet crosta, calla. I quan a penes es pot intuir la cicatriu, parla, estableix el diàleg que temps enrere, malalt, era impossible. La reflexió ve després de la malaltia. Una vegada curat, el poeta assoleix el raciocini. Però, vol dir aquest guariment que s’ha esvaït l’amor? No, l’amor del poeta no desapareix, ho fa la personificació que d’ell va fer durant un temps en un o més amors definits, que ara queden, en tancar la porta, indefinits, infinits, però amb l’ombra del carbó que esbossa el record, el just per a poder dir adéu, i dir-lo amb calma, sense que cap ferida distorsione el present. En la dècima pregunta el poeta cita Vicente Aleixandre: «Un adiós que centellea de póstuma ternura».

L’adaptabilitat de l’amor del poeta està intacta. Només cal que torne a cobrir altres figures, altres cossos, altres objectes, altres quimeres… El seu amor, el propi, n’ha eixit triomfant.

Josep poeta respon a la concepció platoniana de filosofia d’esforç cap a la saviesa i la veritat. Fer-se preguntes implica eixe esforç per adquirir el coneixement, i no tant la seua possessió. El poeta tira de la raó per accedir al món i comprendre’l.

Deia Karl Popper que tots els homes som filòsofs perquè, d’una manera o d’una altra, tots adoptem una actitud davant la vida i la mort. Cert, però no totes les actituds impliquen una reflexió i intent de comprensió o resolució. En la manera fins i tot de fer les preguntes, i en funció de quines preguntes es fan, hi ha la diferència entre aquells que estimen la saviesa –que els permet deixar la resposta en blanc– i aquells altres que s’hi capfiquen i, lluny de guanyar en clarividència, enterboleixen l’existència amb el neguit que provoca de vegades la no resposta. És a dir, cal que les preguntes siguen més essencials que les respostes i, en tot cas, que cada resposta esdevinga una nova pregunta. Josep, a la manera presocràtica, s’autoexamina. Examina el seu amor, les seues relacions. La seua existència, al cap i a la fi.

Són els interrogants del poeta, units en un vuit, simulant el símbol de l’infinit, la realitat dins d’un buit? L’etern retorn dels estoics? És el drac que es menja la cua o en són dos que se la mengen mútuament. És la unió. El triomf de la pregunta. La sinuositat del camí triat per a tancar la porta.

El poeta encapçala el poemari amb versos de tres poetes, uns d’ells Ausiàs March que diuen:

Com porà amar qui no és entenent?
Com serà ferm lo qui és tremolant?

En realitat Porcar dissecciona el fruit de l’experiència amorosa com ho feia el poeta medieval, científicament, amb l’observació i descripció del fenomen, tot definint la seua naturalesa, les causes i els efectes. Per això cal la distància (actitud) pròpia del científic davant l’element a analitzar. I Josep agafa eixa distància del subjecte més savi d’entre tots els savis: el temps. I en un elevat exercici d’introspecció pren nota de tot en forma de preguntes.

En Preguntes, Porcar també concep l’amor com un viatge on aprèn el jo i en fomenta la subversió. Fa poc llegia un reportatge sobre l’escriptor britànic Norman Lewis, autor de Tierra dorada, que el periodista David Vidal, titulava «L’art de mirar i esperar. El viatge com a subversió del jo». I vaig pensar de seguida en el viatge fet pel poeta fins a la formulació de les 21 preguntes. D’una banda, mirar i esperar. Als que esperen, precisament, dedica Josep el poemari. L’espera cal fer-la, sovint, amb els ulls ben oberts. Hi ha viatges que s’inicien sense moure’s físicament del lloc, però inevitablement per a iniciar la partida necessària cal que els ulls aprenguen, miren, busquen, i fins i tot transformen. Quan Ulisses torna a Itaca, del seu viatge, ni tan sols els servents el coneixen. El viatge transforma, i sovint cal eixa llunyania del lloc, del moment i de l’entorn present, per a trobar-se o retrobar-se, per accedir més enllà de la imatge que ens retorna el mirall de nosaltres mateixos. La relativització apareix en la distància, i és d’ella d’on es pot extreure la lliçó, en aquest cas en forma de pregunta sense resposta. Primer, però, cal desaprendre-ho tot.

En la quinzena pregunta hi ha moltes claus, que no respostes tancades, que deixen veure on ha arribat la introspecció del poeta. El poema diu:

Núvols amunt, estels.
Núvols avall, taüts.

A l’hamaca gitats parlem
dels llindars.

Tu en dius esquerdes.
Jo incisió
de la llum.

Tu tenebra.
Jo nit.

Pregunta al poema.

Això diu el poeta, al lector, a qui en el seu dia fou destinatari del seu amor, i a ell mateix: pregunta al poema. És allí on rau l’eixida d’aquest atzucac, en el vers, en la paraula, en la poesia: que ens permet d’igual manera volar, fugir, i tocar de peus a terra, arrelar-nos. Al mateix temps, el poema evidencia dues maneres tan diferents d’entendre el món! És ací on comença la ruptura? Són l’amor i el desamor, en estat pur. Són la mort i la vida? No cal entestar-nos a buscar la resposta, la tenim al poema. I, a més, el poeta ens ajuda traient gravetat a la qüestió amb la cita del cantant d’Extremoduro Robe Iniesta, a la pàgina del costat: «Que me entierren con la picha por fuera». La cita pertany a la cançó «La vereda de la puerta de atrás», que tracta precisament d’aquell amor que s’esvaeix, que mires de retindre o d’atrapar i que cada vegada està més lluny. L’estrofa sencera diu: «Si me espera la muerte traicionera y antes de repartirme del todo me veo en un cajón, que me entierren con la picha por fuera pa que se la coma un ratón». Poc més per afegir.

En una altra reflexió, el poeta es pregunta «De quina mirada mor / l’última pestanya». Tampoc ací trobarà resposta. No la busca. La resposta seran noves preguntes que miraran d’anar formulant vagues respostes amb nous interrogants al final: «Qui se n’ha après el manual d’instruccions?». Mentre avança la reflexió en forma de pregunta, hi ha moments puntuals on el poeta creu veure un filet de llum: «Pedrega? Pedrega! Hi ha vesprades d’agost / amb respostes fàcils».

El poema que així comença acaba dient: «La calamarsa a les mans obri els ulls». Amb eixos ulls oberts, amb la consciència presa de com s’ha anat esvaint tot allò que les mans podien tocar, el lector, al mateix temps que el poeta, assisteix al relat, al llarg dels versos, de la desaparició de les pròpies mans. És el que simbolitza la personificació de l’amor: la diferents formes que havia pres s’han evaporat. Els últims versos de la darrera pregunta ens en donen la clau:

cau
no pregunta
no respon
l’esquelet
de la carícia
que jo de tu
tinc

el sol es pon.

Ha tancat la porta. S’ha post el sol. Però el millor de tot és que sempre torna a eixir, i el poeta ho sap. Només cal trobar un altre pom que s’adapte a la mà i amb ell obrir no una, sinó les portes que calguen perquè corra l’aire fresc del paradís vital.

El llibre és un regal rodó, delicat, perquè a les preguntes de Josep, filades amb uns magnífics versos, se sumen les il·lustracions de Porcar Queral. El fet que siguen pare i fill, al meu parer, omple de més càrrega emotiva tot el contingut. Uns dibuixos, amb un delicat traçat, que han sabut captar l’essència última del poema. Un pare llegint el fons del fill. Un fill obrint-se al pare. Dos artistes comunicant-se, interaccionant. Art que, a partir del moment en què enceteu la llegida, us omplirà de preguntes les hores i els dies.

Anar-se’n com una pregunta

ManelPer Manel Rodríguez-Castelló
Publicat a Saó núm. 403, abril 2015

Josep Porcar, Preguntes. Edició de 100 exemplars numerats i signats per l’autor. Pròleg de Dolors Miquel. Il·lustracions de Porcar Queral. Castelló de la Plana, març de 2015.

Qui pregunta ja respon? Qui pregunta subtilment i amb insistència de matisos multiplica les possibilitats de la resposta fins a l’infinit? Qui burxa amb les preguntes parteix d’una «fam de camins» que s’obrin tothora a «camins de fam»? Les preguntes són fam que no troba pa, ni blat ni camp. Els poemes, tots els poemes, són en el fons preguntes sense resposta resolts en la forma de la seua indagació, en la quieta vibració de les paraules, en la seua tenacitat contra l’oblit i per l’oblit. Un llibre que parla de l’amor, del desamor que l’enclou? Un llibre que parla més aviat de l’amar, quasi sempre velat en el sil·labeig d’un dir el·líptic, com un somni dins un somni (Edgar Allan Poe): «aquesta mar que abans salpava de nosaltres». Per això tal vegada el darrer llibre de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) recorre sovint als jocs de la sinestèsia, aquella combinació d’elements procedents de diversos dominis sensorials que produeix els sentits més insospitats: «mans / ullpreses pel primer llambreig», «el perfum cantat / per la guatlla», «desfer-se’n són set / colors de silenci», «un món / ensumat entre les dents», «Per una blanca / carícia», «un glop balmat». La pregunta dóna forma al dubte i la incertesa i ales a la paraula que ajudarà a cicatritzar la ferida. El poema representa l’harmonia, tètrica en un cert sentit, de l’uròbor, la serp que es menja la cua i forma així el perfecte cercle viciós, l’espai de les preguntes sense resposta, un constant recomençar: al·legoria de l’amar, dels amants devorats per l’amor, «de quan érem uns altres / cadàvers», «quan el doll […] / esperava, fins al darrer desig, / el primer cuc de podridura».

I perquè les preguntes dels poemes tinguen sentit, perquè puguen créixer en l’exactitud de la forma, han d’allunyar-se dels tòpics a l’ús, han de renunciar a les teranyines de l’anècdota, a la pols que el temps diposita sobre la matèria perible dels mots. Porcar aconsegueix caminar amb pas ferm sobre aquest camp de mines de la literatura a força de tensar els mots al màxim, d’evitar les sendes fàcils, d’escorcollar-se minuciosament les entranyes del desengany. Aquest és el triomf del poema: alçar-se entre les ruïnes, afirmar-se sense titubejos des d’un esquinçament interior que no admet les tèbies escaramusses de les respostes ni l’oli mel·liflu de l’autocommiseració. Empresa poèticament ben arriscada i l’única possible en un poeta que ja ha donat moltes proves de la seua solidesa. El paisatge de l’amar s’ha poblat de microbis, fragments trencats de ceràmica, ganivets i sílexs tallants, formigues i aranyes, larves, crancs, meduses, cucs, anguiles, raps i serps. I el fil que trena la memòria, l’escandall que apama la profunditat de la mar de la vida, deixa obertes totes les preguntes i cauteritza els teixits malalts d’absència: 1. «per què fer pols / del pol·len»; 2. «fragments / de la ceràmica, a cada negra / esquerda pregunten al fang»; 3. «quines paraules en el sentit s’espellen»; 4. «on viuen / les mans»; 5. «de quina mirada mor / l’última pestanya»; 6. «Espores de llum?»; 7. «anar-se’n com una pregunta»; 8. «de quin déu és la parpella / on hem d’aterrar demà»; 9. «flor o medusa?»; 10. «de quin groc l’amor esgarria / mans?»; 11. «Abans veritat i ara formigues?»; 12. «Qui s’ha après el manual d’instruccions?»; 13. «quanta vida despentina un pèl»; 14. «terrós? vol vostè tastar un altre / vi?»; 15. «Pregunta al poema»; 16. «I preguntar és l’únic que li’n dóna?»; 17. «en quina sang corren, / amb quin alè, / per quines cames»; 18. «com si fores / la més bella / resposta sense preguntes»; 19. «aquest grapat d’adéus / fendint-se sense llustre ni sang»; 20. «Si és que era aigua, allò, i no bava / de lluç; si eren talaies i no burilles»; i 21. «a quin tresor de l’illa de l’oblit».

Vint-i-un poemes en forma de múltiples preguntes, acompanyats pels dibuixos de Porcar Queral amb sengles cites de poemes i poetes molt diversos. Un llibre molt ben editat (també la pulcritud en el terreny de l’edició és marca de la casa). Una adreça on sol·licitar-ne exemplars, que no seran fàcils de trobar en llibreries: www.porcar.net. Un llibre prim de molta gruixària. I, segons que explica l’autor en la breu nota que en fa d’epíleg, escrit entre el 28 de juliol i el 28 d’agost de 2014. Un pont cap a nous horitzons, després del celebrat Llambreig (2013), Premi de la Crítica dels Escriptors del País Valencià (AELC). Llarga vida a preguntes que sempre ens faran bategar.