The moon is distant from the sea
And yet with amber hands
She leads him, docile as a boy,
Along appointed sands.
Emily Dickinson
~:~
Aquest cos és només un llambreig de l’aigua.
L’aquarel·la, besllum secreta, regalima pell endins.
~:~
Immutable, de tard en tard, memòria única,
em prens, i ets una sola nit, encarnació
primera i última, com si estimés sempre
la mateixa mort.
~:~
Dia fosc o nit clara,
arbre blanc o núvol negre,
ni a la terra ni al cel
jo m’arrele.
~:~
carícia llisquent
giragonsa infinita
desig arrossega
la serp proscrita
esbufecs espasmes verí!
la llengua retorçuda
i, muda, la pell muda
~:~
El cel d’ara
és molt més bell
que la paraula
«albada».
~:~
Si fa sol, retallem ombres negres, fàcilment.
El dia núvol ens abandona entre les grises,
com espectres que dubten de la nostra existència.
~:~
Una mà.
No la paraula “mà”,
ni la mà pronunciada,
imaginada, sinó la mà.
La mà que toca, oberta,
sencera, lentament,
la meua mà.
Una mà.
~:~
Potser puguem tornar al món sense sortir del somni.
La qüestió és saber a quin i no preguntar-se gaire
per un futur que el somni no inclou.
~:~
Flor del silenci: silenci en flor.
Sagna nua: por. Inspira mentre exhala.
Tinta sua: nit. Tot miola mentre calla.
[enllaç perdut amb el blog desaparegut «Si dissabte plou»]
~:~
De taronger he empeltat
la forest del cor: memòria i desig.
El silenci treu flor, i flaira,
els diumenges d’abril.
~:~
El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.
~:~
Segueix el riu de llum
i, quan arribes a l’horitzó,
salta!
~:~
L’absència pren cos: posseeix
la soledat que els mots acompanyaven.
Al llit, adéu endins, l’amor s’acotxa
a les palpentes amb la pell sargida.
~:~
És, en realitat, un somni.
Voler o no despertar no el defineix
i només s’esvaneix si t’adorms.
~:~
Devorar l’instant
per donar un nom
de record al destí.
~:~
Ressuscitar en l’altre cos,
el que en mi ressuscita.
~:~
Et somie somni dins de mi.
Somni em somie dins de tu.
Nit plena de lluna,
espai i temps
infinit.
~:~
Va ser bell perdre’s i retrobar-se.
Que ho siga, també, recordar-ho
un vespre vora mar
amb els mateixos ulls somiadors
que ara em perden.
~:~
No tornes mudes les paraules
que pronuncies en silenci.
~:~
Lluna plena.
S’omple de la nit
que buida.
~:~
