Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Fotografia de Mitch Vanbeekum

 

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

 

~.~

 

El llamp cec, el tro soterrat
de l’onada al trenc, la fonda
batalla d’un silenci cargolant-se
en la petita indulgent
fins a besar-te suaument
els peus.

 

~.~

 

Paraigua cada flor, serena
corona de pluja, pètal a pètal
boca que et pronuncia
mentre alena.

 

~.~

 

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

 

~.~

 

Arpegi sense arpó
de la mar, arpa remor
d’onades alenant ja
tardor, tardor, tardor…

 

 

~.~

 

Nus sota un pi,
som llum recosida
amb verdes agulles,
llum que es recull
amb dits de resina,
i pinyes atònites
els nostres ulls.
Flocs de neu
a contrallum,
delint-se a frec
en l’usdefruit,
els meus per tu.
Pinyes d’or.
Corriols de reg.
Et bese un pit.
«Prohibit fer foc».

 

~.~

 

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

 

~.~

 

Com desorbitats planetes
de galàxies llunyanes,
les infinites danses
dels insectes al voltant
del fanalet de l’emparrat
de l’alqueria, les dels amants
discrets pels viaranys
secrets de la lluna plena,
la de la tribu fent foc,
fent foc, fent foc.

 

~.~

 

De l’ham de llum
cull-ne la runa, bull-la
al caliu d’una tenebra
pura, vetlla-hi lent
el foc blau de l’ull.
Vetlla-hi l’espurna!

 

~.~

 

Sabor de prunes negres
vora mar en nits d’agost.
Regust de tu i d’estrelles,
al cor em fas rebost
de mores i d’ametlles.
A besades despreses,
de l’horitzó en fem most.

 

~.~

 

sol rasant vora mar
sal de llavis suspesos
besos com lluernes

 

~.~

 

I amb la pinya entre les dents l’esquirol va dir:
ara us fareu petons amb perfum a pi.

 

~.~

 

La mar esculpida en la sorra
del rellotge, hores de sal
entre els dits… I una petxina
blanca que me’ls recompta: cinc!

 

~.~

 

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

 

~.~

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

~.~

 

Com l’arna libant nèctar
dins de l’ambre efímer,
pressents que el fòssil
és l’entomòleg.

 

~.~

 

Hi ha un vaivé de seda
finíssima, un mar de la nit
les ones del qual trenquen
de memòria, un horitzó
submergit que no esquerda,
un silenci de conquilles
dibuixant llavis, la llum
d’una llum sense pressa.

 

~.~

 

Arpa del vent, pinta dels núvols,
profecies de pluja, estendards
en flames, canyars de l’esperança,
vocals alambinades del teu nom.

 

~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

~.~

 

Queixes d’ultratomba al desguàs
de la banyera ens ho advertien:
el paradís és veïnat de l’infern
i mai no arriba a fer-se barri.
I les ànimes, allà, resten abraçades
per sempre en un sol #anell.

 

~.~

 

Vent pentinant
canyes xiules, concert
d’arpa amb flautes.

 

~.~

 

Ha plogut bé.
Xicrandes i núvols
pacten un to.

 

~.~

 

Petites prunes de juny,
silvestres perquè s’escapen:
no em cap el grapat
dins del puny.

 

~.~

 

Ocells, llavors,
i lliures a camp ras.
Tot vol és sembra.

 

~.~

 

Pi negre en la nit, niu
buit de l’hivern, allotja
una estrella.

 

~.~

 

Sé del cert que es mor de nu.
Et diré tota la velitat, la fonda
pell del ver que el vel translluu.

 

~.~

Aranya de l’amor, devora
tots els cucs de la mort.
No et treuré jo el vel
a l’altar dels xiprers,
ni les llàgrimes de rou
d’uns ulls ja de pedra.
Aranya de l’amor, tinc
per tu versos de seda.

 

~.~

 

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

 

~.~

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

 

~.~

 

Adaptar-se a incertes llunyanies:
el desconcert de violes i lliris
on t’has de treure les ulleres de miop
perquè no saps en quin punt
guanyes o perds vista d’a prop.
Ni si, durant el temps perdut
que trigues a enfocar, vas perdent
alguna altra cosa clau
segons la distància inclement
d’una pàgina o d’uns llavis.

 

~.~

 

Mentre uns s’excaven, uns altres
els tunelen, inclementment.
Després, de l’esllavissada,
en diuen despreniment.
Que desinteressats,
quina santa filantropia!

 

~.~

 

Al fons del gran pou
de la nit l’albada,
quin sucre la sal
més negra, estimada.
Té llengües la mar,
deu dits la mirada.

 

~.~

 

Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

~.~

 

Ulls clucs i, cos d’herba,
fer-se jaç, quan el sol
s’obre en la rosa d’allotjar
un somni a les parpelles.

 

~.~

 

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

 

~.~

 

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprén a caure.

 

~.~

 

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

 

~.~

 

Travessats en silenci,
com el crit dins l’espill,
com la clau al pany
de la casa perduda.
Travessats en silenci,
en aquell cantó fosc,
en aquell punt del coit
on la ciutat també calla.

 

~.~

 

Mudança, mu-
da dansa de mans, mú-
sica pura de si-
lenci, mu-
tació en si
mateixa, comiat en si
bemoll sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
··· — — — ···

 

~.~

 

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

 

~.~

 

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

 

~.~

Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!

Amb Arendt

El fet que l’escurçament trascendental de la Terra fos conseqüència de la invenció de l’avió, és a dir, de l’esdeveniment d’abandonar la superfície de la Terra, és com un símbol del fenomen general que qualsevol disminució de la distància terrestre només pot guanyar-se al preu de posar una distància decisiva entre l’home i la Terra, d’alienar l’home dels seus voltants més immediats.

(…)

La decadència del sistema de l’estat nació europeu; l’escurçament econòmic i geogràfic de la Terra, de tal manera que la prosperitat i la depressió tendeixen a convertir-se en fenòmens mundials; la transformació de la humanitat, la qual fins a la nostra època era una noció abstracta o un principi orientador només per humanistes, en una entitat realment existent els membres de la qual en els punts més distants del planeta necessiten menys temps per trobar-se que el que necessitaven els membres d’una nació fa un segle, tots aquests fenòmens marquen el començament del final d’aquest desenvolupament. De la mateixa manera que la família i la seva propietat van ser reemplaçades per la pertinença de classe i el territori nacional, ara la humanitat comença a ocupar un lloc de les societats nacionalment enllaçades, i la Terra substitueix el territori de l’Estat. Però sigui com sigui el futur, el procés d’alienació del món, engegat per mitjà de l’expropiació i caracteritzat per un progrés continu en termes de riquesa, únicament pot assumir proporcions fins i tot més radicals si se li permet de seguir la seva llei inherent. Els homes no poden ser ciutadans del món com ho són dels seus països, i els homes socials no poden tenir propietats col·lectives com les famílies tenien les seves propietats privades. L’auge de la societat va comportar la decadència simultània de l’espai públic i el privat. Però l’eclipsi d’un món públic comú, tan crucial per a la formació del solitari himne de les multituds i tan perillós en la formació de la mentalitat no mundana dels moderns moviments ideològics de masses, va començar amb la molt més tangible pèrdua del món privat.

Hannah ARENDT, La condició humana, ed. Empúries (Grup 62), Barcelona, 2009

Probablement, gràcies a la llei inherent de la depredació en un món que s’escurça també serà més habitual i sanguinària la depredació entre depredadors. No pot ser un càndid consol per a l’expulsat; els desesperats es devoren més ràpidament i en massa. Si trenquen la baralla, si inventen constantment la necessitat voraç d’estar preparat per viure molt de temps a la vora de l’abisme…

Salm breu per a nits llargues

Ens han derrotat, una altra vegada, però això no és cap fracàs. De cap manera. Ho recordarem també quan guanyem, perquè no serà cap èxit. Serà una esperança. Aquesta és la diferència entre nosaltres i ells: la seua victòria no és, no mai, una esperança; és el nostre desistiment. Hem lluitat i això, ara més que mai, compta. Hem d’apuntalar l’enteresa, en la llarga nit.

Veu en viu

Aquesta vesprada parlaré d’amor, cosa que no passa tots els dies. Serà a la Vall d’Uixó, 19,30 hores, a la biblioteca pública Mª Dolores García. Tindré el plaer de presentar, en companyia de Josep Manel Palomar, el darrer llibre de poemes de Josep Lluís Abad, titulat L’amor, al qual ja vaig dedicar un apunt del Salms fa uns mesos. Si teniu l’ocasió d’acostar-vos, escoltareu versos d’un romanticisme poc explorat en la lírica actual, i d’un amor que, evidentment –i ara ho dic pels fashion victims–, no té res a veure amb la Semana Romántica de El Corte Inglés, ni tampoc amb les apegaloses balades de Sergio Dalma. Hi haurà opinions al voltant de l’edició digital i dubtarem, si el debat prospera, l’existència d’una revolució silenciosa entre els nostres poetes, com recordava fa poc un post d’Aliaga arran d’un article d’Alonso. Aquesta vesprada ressonarà, això sobretot, la veu d’un cor revolucionat en uns temps, com diria Brecht, molt foscos. Al capdavall, quan un poeta regala un llibre de poemes, l’important és això: el que diu la seua veu en viu.

Decadentismes

Investigacions sobre la decadència del català, la del XVIII, vull dir, no la del valencià d’ara:

L’alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d’escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra. Calia fer números i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues s’hi venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes on la gent anotava el dia a dia.

I què se n’ha fet, d’aquelles llibretes? Quina llàstima. Blogaires, feu còpies de seguretat!

Chi dà luce rischia il buio*

Aquesta plaça és un camp de concentració, una via morta, el crit ofegat. Les hores se’ns esmunyen com aigua entre les mans. Alguns sentim que el temps ens espanta abans d’usar-lo, com si ja ens faltés en el moment de prendre la iniciativa. Mal senyal. Se’ns escapa en el confortable subterfugi d’haver sobreviscut el present. Aquesta vesprada no hem arribat a cap acord. Comença a fer calor. Ens inquieten les paraules que aviat deixarem de dir i ens coagulem en mots desposseïts. Hem menyspreat massa el poder totalitari de la decepció i de la por imperants, l’amalgama garant del salvífic mercat de futurs, de la gloriosa hipoteca perpètua, l’energia capital del capital. Caminem ajupits pel jou de quatre sangoneres; cerquem una sortida digna, però els geps que arrosseguem obturen tota escapatòria, l’evacuació, la deposició, l’excreció alliberadora. La Santa Por és, més que mai, la puta verge dels usurers: el prestador sempre s’avança a la carència, administra els cicles de l’apocalipsi, rendibilitza el llindar de la misèria, amortitza l’avenir incògnit amb un fascinant aparador d’encantadores respostes molt abans que, hipnotitzats, puguem formular les preguntes imprescindibles. No diré res de nou: vam pujar sense maleta a trens de l’entusiasme i, asseguts al vagó de l’espera, ens vam adormir al pou del melic, feliços, seduïts, pura expectació, conveçuts que a cada destinació li pertocaria un viatge blavíssim i, sempre, un camí de tornada: tot en un sol pack a un preu cobejable. I no hi ha retorn. Hem arribat a l’estació on qualsevol intent de restitució o de prevenció sembla fracassar perquè només cerca auxili en la fugida. Passem dies i nits en aquesta andana a la vora de l’abisme, un purgatori on guardem una sola esperança: ajornar el desistiment i perseverar en la pacífica i indignada renúncia a desafiar el present. Un present sense present. Cert, els idiotes hem après a teclejar, això és irremeiable, però continuem mirant-nos els uns als altres cercant l’enteresa necessària per fer veritablement nostra la veu i nostres les places. Qui dóna llum pot ser pres per la foscor.

*Vers d’Eugenio Montale