Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teories i cosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabarà –encara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdut. Carpe diem.
Tenc per mi que no cal capficar-s’hi gaire, en la “filosofia” de Lost. Puc anar errat, però crec que la part diguem-ne intel·lectual de la sèrie és un buf. Els van fent i el personatge que es diu Rousseau podria dir-se Kant i no notaríem la diferència.
Tot i això, he de reconèixer que m’agrada. La sèrie és entretinguda, sap mantenir la intriga, encara que en conjunt està molt lluny de la genialitat d’Els soprano.
Les referències literàries o culturals són superficials. L’illa, per exemple, podria estar inspirada en La tempesta de Shakespeare. Tal volta podríem fer paral·lelismes entre Jacob i Pròsper o especular quin personatge ha heretat les característiques d’Ariel, sense oblidar-nos de Caliban.
Tanmateix, repetesc,no crec que els trets vagin per aquí. Simplement agafen d’aquí i d’allà, però sense una estructura profunda, la qual cosa permet tota mena d’interpretacions. No cal batre-s’hi el cap.
Salutacions
Tens raó. No cal encabotar-se, però rumiar-ho és divertit, també. En qualsevol cas, a l’apunt, més que d’aquesta mà de pintura filosòfica dels guionistes, volia compartir aquell deler meu, i he aprofitat el caldo precuinat de les seqüències del botonet salvífic. Per cert, és destí o coincidència l’absència d’un personatge cognomenat Marx? Salutacions.
Molt bo, molt bo.