Una autòpsia invasiva del fetge, que metabolitza depravació en glòria, potser revelaria que la pública canonització de les restes mortals del vell marquès falangista (d’ahir i de sempre) representa, avui, alguna coseta més que una altra prova vivent de la persistència objectiva del règim franquista, de l’interminable senyoriu ultraterrenal i calb de Franco –el veritable amigo para siempre, al remat. I l’olímpica cançoneta que tan venerablement sonava en el soterrament d’aquell jònec marcat amb l’esvàstica aporta també alguna coseta més que la palpable evidència de la selectiva, esguerrada, manifassejada memòria històrica d’alguns polítics que tan correctament acudiren al funeral, o d’alguns altres que el passat dissabte mamprengueren –cert, no sense raons– excitadíssimes marxes de suport al jutge Garzón, perseguidor perseguit per la seua admirada obra pictòrica de retornar justícia extemporània a les víctimes del franquisme. És una llàstima, perquè una autòpsia invasiva del fetge hauria regalat a l’imaginari col·lectiu (això que Informe Semanal fabrica cada set dies) la màxima moral que podria perpetuar el convenciment social que a tots ens falta per a viure (amigos para siempre!) amb la inconsciència tranquila: moriràs santificat si vius com un dimoni. Com Franco. O com Benet XVI. Exemplarment. Una paràbola, una lliçó massa perillosa avui dia, de conseqüències imprevisibles, per un exèrcit mut de quatre milions d’aturats. Iturriaga ha escrit de l’alçada moral poc atlètica: «Sigo viendo al COI como una institución anacrónica, llena personajes de los que no se sabe muy bien los méritos para estar ahí y mucho menos para ser depositarios de un enorme poder, al menos una vez cada cuatro años. El escándalo de los juegos de Salt Lake City confirmaron lo que la mayoría sospechaba y que apuntaba al COI como un mercado persa donde los votos y los cargos se compran, se negocian, se pagan. Y todo este sistema se desarrolló con Samaranch de Presidente, por lo que me cuesta disociar una cosa de otra». A mi també, però és tard. L’han dissecat i facturat ràpidament.
Escoltar «Olympic Airways», de Foals (vídeos)
Molt bon article. La transició tan sols va amagar els feixistes. En el moment en què es vol reparar les víctimes es veuen els llops amb pell de corder.
De tot, el que encara no he entès són els honors amb què se l’ha enterrat a les institucions catalanes. La medalla d’or de la Generalitat no ho explica tot
Amiga del bulevard, si et sembla, podem afegir-hi aquesta cirereta al pastís. Així arrodonirem la daurada medalla.