…si estuvieras aquí, si vieras hasta
qué hora son cuatro estas paredes.
César VALLEJO
L’oblit i la indiferència, això que els valencians anomenem meninfotisme i alguns filòsofs simplement barbàrie, és la més atroç de les penitències per a als presos polítics i, també, per als desterrats dins del seu poble, els qual són, al capdavall, les mateixes víctimes amb autopistes de peatge, TDT de pagament i banda ampla a 40 euros. No calen quatre murs per a empresonar persones; n’hi ha prou amb una hipoteca de per vida, corrupció política impassiblement assimilada, jutges estràbics i un bon excedent d’empresaris lladres. I una impertorbable espiral del silenci, és clar. A l’absència de dictadura no en podem dir democràcia, ni president a un governant corrupte perquè el ninot vaja ben vestit. Entre el País Valencià i Cuba hi ha analogies no només polítiques, també n’hi ha d’actituds ciutadanes envers els conflictes propis i aliens. Més d’un valencià fugiria en pastera a Argelès-sur-Mer per no haver de pagar l’AP7. Al Palacio de la Revolución com al Palau de la Generalitat s’han passat anys i panys clamant la mateixa consigna: «Aquesta terra és el paradís». O com diuen ací on visc: «La millor terreta del món». I la gent s’ho ha cregut. No em digueu ara que no! Déus, serps, adams i eves del paradís t’estigmatitzaven aleshores com a dissident o, si calia, com a extremista radical si no te’l volies creure. Si dubtaves d’aquell paradís, ara només fiscal. I ja se sap que el dubte és una propietat molt privada, ací i a Cuba. La censura de l’exposició «Fragments d’un any», és a dir, la mordassa que la Diputació de València ha volgut col·locar (sense èxit) als fotoperiodistes valencians, i l’empresonament d’anticastristes a Cuba són barbàrie. La lapidació mediàtica de Toledo i l’exigència (sic) de rectificació del vicepresident Rambla a Bosé també són barbàrie. La mateixa. Els artistes no han de rectificar res: no són gentola a sou dels ciutadans, no són censors com Rus el Rematador ni carcellers com Castro. Poca pólvora per a tants ninots. Certament, a força de rematar, no quedarà ningú.
Escoltar
«Havanera», per Paco Muñoz
Lletra: Jaume Vidal Alcover
Potser, en el fons, és que ens havíem cregut el miratge de la democràcia quan, en realitat, es va perpetuar la dictadura.
“Desterrats dins del seu poble”, completament d’acord amb açò i amb la resta d’idees. No et faces mala sang aquests dies, home, almenys una treva magdalenera :-)
Per cert, molt xula La lletra ferida, es pot aconseguir en paper?
Salut!
És clar, Vicent, ho parlem per correu.