Una vida nova

Agafà una avió a la ciutat més gran i poblada del món. En arribar a l’aeroport, no recollí les maletes. Llançà a diferents vàters de la terminal el passaport i la resta de documents identificatius, les targetes de crèdit i tots els diners, tret dels indispensables per a pagar el bitllet de l’autobús. Només conservà la roba posada. A la ciutat, en obrir-se les portes de l’autobús, saltà disparat. Començà a córrer sense rumb, com un desesperat. S’havia entrenat dur. No s’aturà durant gairebé una hora: avingudes, places, parcs, carrers, carrerons desconeguts… Mort de cansament, s’ajocà una estona a la gespa d’un petit i fangós jardí per a recuperar l’alè. Suat i brut, vagà després per la barriada i reemprengué la correguda. Va repetir les carreres un parell de vegades fins que, desmaiat, va asseure’s al rastell llepissós d’una avinguda comercial enorme i atapeïda com un formiguer. Se sentia lliure, insegur i perdut. Una dona se’l mirà amb llàstimà i li amollà una moneda als peus. Va entendre aleshores, amb un entusiasme insòlit, que la seua nova vida, per fi, havia començat.

Escoltar
«Ara que véns», per Inòpia (poema de Joan Fuster)