Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.
«Premier Bal», de Sidney Bechet
Si més no va tenir cura de ser prou original, que veient algunes pancartes de pont d’autopista penses: i no l’ha engegat a dida? :)
I jo ho endivine…
però el pragmatisme que escapça la espontaneïtat m’entristeix.
Hi ha vides que passegen per distints nivells anys i anys, que no vol dir incompatibles.