Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.
Si més no va tenir cura de ser prou original, que veient algunes pancartes de pont d’autopista penses: i no l’ha engegat a dida? :)
I jo ho endivine…
però el pragmatisme que escapça la espontaneïtat m’entristeix.
Hi ha vides que passegen per distints nivells anys i anys, que no vol dir incompatibles.