«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!
Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Yo también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.
Has fet bé de posar-los junts, tot plegat desprén un tuf ranci i de falta de respecte cap a les més elementals normes del joc de la civilització democràtica que demostra, una vegada més, que el nom no fa la cosa. Democràcia a España? HA!
Vaig patir ahir l’accident d’enganxar-los, un rere l’altre, no recorde ara en quin noticiari televisiu. No només els he encadenat per la ranciesa que bé comentes; també perquè hi ha cadires intercanviables. És a dir, que igualment podrien asseure el patró de patrons a la banqueta on reposa el cul d’Otegi i fer-li la pregunteta capciosa i eixorca: ¿condemna vostè rotundament que els empresaris s’hi juguen les empreses a la loteria?