Voteu, voteu, vosaltres que podeu! A Salms, fins ara, no n’havia parlat, sobretot perquè no puc cantar en aquesta festa ni tampoc m’agrada fer-me convidar, per més que se’m contagien les emocions del Nord amb molta facilitat. Tampoc poden cantar molts lectors d’aquest blog. Una llàstima. Els valencians patim una llarga afonia. A més, quan la gent balla, nosaltres sempre els mirem des de la barra. Ens ve d’antic. No vull, però, deixar de compartir amb sentiment de germanor la rara calidesa d’aquest vent tramuntanal. 29 comarques, 166 pobles, 700.000 catalans votaran per decidir la independència de Catalunya. Sona tan bé! Per començar a decidir, caldria dir, si fileu prim. Com ja sabreu, el resultat de les consultes no és vinculant i, per tant, tècnicament, no compromet l’Estat espanyol. Fins ara, les institucions espanyoles han demostrat la seua descol·locació. Han decidit desdenyar l’incendi, espectacularment pacífic i elegant com una cremà de Falles, fent-lo passar per estèril simulacre i, en canvi, ja fa dies que apaguen focs! Democràticament sí les compromet, i no poc, o bé les hauria de comprometre. Si les institucions de l’Estat continuen mirant cap un altre lloc després d’un desenllaç positiu, aquesta mirada serà molt més lletja que l’anterior a la consulta, i això també compta, i molt davant del món i de Le Monde. El més estimulant és que la ciutadania catalana sembla tenir clar que la celebració de les consultes no és, només, la culminació d’un anhel sinó la primera pedra en la construcció de la porta del futur. Les forces polítiques catalanes, les que ho són (en unes altres circumstàncies potser no caldria matisar-ho), hauran de situar-se al llindar i assumir la veu del poble traduïda per aquest referèndum, una veu que, tot i no ser jurídicament vinculant, o potser per això mateix, han d’assumir ara més que mai. Disculpeu si el meu to peca massa de solemnitat. Que no cal pecar un mica, per fi? L’ocasió s’ho mereix. Això que està passant és Història de Catalunya.
Escoltar
«Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit, dit per Ovidi Montllor
Enveja, cavallers, enveja… Jo també sóc dels que es deixen contagiar fàcilment per les emocions del Nord. Al capdavall, ací baix resulta complicat emocionar-se políticament parlant.
Per cert, la tria del poema, i l’home que el recita, una meravella.
Amic meu, quan vulgues quedem i parlem d’aquesta i d’altres emocions compartides. Encara que siga “des de la barra”.
I, per tant, també història nostra. Encara que només puguem, quasibé agònics, desitjar que, si més no, arriba a mar el cabal amjor de la nostra tan sofrida pàtria.
Històricament ha sigut nostra. Sentimentalment encara ho és, sens dubte, per a molts valencians. Lingüísticament, per suposat. Ara bé, políticament, que és el cas, cada volta és més veïna que nostra (=comuna). Realitat i desig…, cal que els destriem bé. Salutacions Carles!