«The Old Fools», de Philip Larkin

Versió MP3 | Dit per Larkin

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It’s more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can’t remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there’s really been no change,
And they’ve always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don’t (and they can’t), it’s strange;
Why aren’t they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It’s only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can’t pretend
There’ll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they’re for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines –
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can’t quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun’s
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction’s alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end? Not at night?
Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.

Philip Larkin | Ací una altra versió audiovisual poema

ELS VELLS XIMPLES

(Versió de Josep Porcar)

Què deuen pensar que els ha passat, els vells ximples,
per acabar d’aquesta manera? Potser consideren
que és més assenyat anar així, bocabadats, bavejants,
pixant-se a sobre, incapaços de recordar
qui els ha trucat aquest matí? O creuen que, al seu albir,
ho podrien capgirar tot i retornar a les nits de ball interminables,
o al dia del seu casament, o al setembre aquell amb el fusell penjat?
O ja s’imaginen que realment res no ha canviat,
que s’han comportat sempre com si fossin tarats o embriacs,
o que s’han passat els dies rere el tel d’un somni etern,
mirant com la llum va i ve? I si no ho creuen (que no poden), és estrany;
Per què no bramen?

Quan mors, et desfàs: els bocins del teu ésser
comencen immediatament a esvanir-se per a sempre,
sense testimonis. És només l’oblit, cert:
ja ens l’havíem topat abans, però llavors era sempre transitori
i permanentment se’ns fonia amb l’anhel inigualable
de voler florir en la flor del milió de pètals
de ser aquí. D’ara endavant no podeu aparentar
que ens trobarem una altra cosa. I aquests són els primers senyals:
no saber com, no reconèixer qui, el poder
de decidir, balafiat. La seva fatxa els delata:
cabell cendrós, mans de tòtil, cara pansida, a solcs–
Com ho poden ignorar?

Tal vegada, envellir sigui tenir cambres enllumenades
a l’interior del teu cap, i gent a dins, actuant.
Gent coneguda, que no pots anomenar; cadascú emergeix,
com una greu pèrdua reparada, de portes familiars que giravolten,
col·locant un fanal, somrient des d’algun esglaó, agafant
dels prestatges un llibre conegut; o bé, a vegades,
les cambres solament, cadires i un foc encès,
l’arbust tremolant en la finestra, o el sol
sobre el mur acollidorament tebi en un solitari
vespre d’estiu, després de la pluja. És allà on viuen:
no aquí ni ara, sinó on tot s’hi esdevingué una vegada.
És per això que tenen

un semblant d’esbalaïda absència, car volen restar allà
i romanen aquí. Per les cambres s’allunyen, desprenent
una fredor matussera, el constant desgast
de recuperar l’alè, i ells arrupits al peu del cingle
de l’extinció, els vells ximples, sense adonar-se
que és a tocar. Això explicaria per què van tan tranquils:
aquell cim que nosaltres ataüllem, on sigui que anem,
per a ells és terra rosta. ¿És que no se n’adonen,
d’allò que els ressaga, ni de com s’acabarà? Tampoc de nit?
Ni quan apareixen els estranys? No mai, ni una sola vegada
durant aquesta monstruosa tornada a la infància? Doncs bé,
ja ho esbrinarem.

(Podeu també gaudir de la versió de Marcel Riera, que encara no conec, publicada per Labreu. Tinc demanats els seus «Finestrals»)