Castanyada

---

Estrena

Hi ha novetat: la web estrena casa. Després de vint-i-quatre anys escrivint Salms, porcar.net té cara nova, amb infinit a la capçalera. El seu símbol, si més no. Per moltes raons, considere familiar la xifra del vuit: ja hi jugava el llibre Preguntes (2015), i apareix també en la data del meu naixement, 28 de juliol. Un vuit és un infinit posat dret, dos cercles que es toquen en un sol punt. Per això la J i la P de la signatura es trenen fins a formar-ne un, i les esses de Salms en repliquen les giragonses. Per estrenar la casa calia un poema que fos, ell també, un joc de vuits: tres estrofes de vuit versos, vint-i-quatre en total, tants com els anys de Salms, tants com les hores d’un dia que torna a començar. Poema i infinit van sorgir, tots dos, davall dels castanyers.

Sovint l’eternitat fa desconfiar. Una paraula gruixuda. Estàtica. Promet coses que ningú no ha pogut comprovar mai. L’infinit, en canvi, hi és, cada tardor, davall dels castanyers. No és el que dura per sempre, és el que torna: la castanya que cau, el pelló que s’obri, el foc que algú torna a encendre la nit dels morts. Quan camine per un bosc de castanyers, alce el cap. També els ocells m’ho demanen. Les capçades queden tan altes que se’m perden, i em torne xiquet davant d’uns arbres que no s’acaben. Fins que de ben amunt cau un pelló vora meu i em fa abaixar els ulls. I a terra, entre la fullaraca, n’hi ha molts més, entreoberts, i dins de cadascun una castanya, com un ull mig cluc. Em fa l’efecte que ens guaiten: un instant, el temps d’un parpelleig, prou per veure com hi passem, i després es tornen a adormir fins a l’any que ve. L’autora de la citació al poema –i ama de la imatge, si es pot dir així–, és la poeta florentina Margherita Guidacci, de la qual Salze Editorial hem editat aquest any l’antologia Neurosuite.

Pense en els castanyers de Viladrau i en els vells que pugen per graons de pedra, aferrats a un antic passamans, llis pel refrec de tantes mans. Pense que el turó és el mateix de sempre, però cada tardor és més costerut. «Sempre caro mi fu quest’ermo colle», escrivia Leopardi, que des d’un turó solitari, darrere d’una bardissa que li tapava l’horitzó, s’imaginava l’infinit. Als vells, l’horitzó els el tapa la pujada. Pense la castanya, que ha fet el camí invers: ella ja ha baixat del lloc on nosaltres no arribarem. I sé que dins de moltes castanyes hi ha un cuc, com a dins nostre. O com els que un dia nodrirem. Coses que es diuen poc en veu alta, certament, però que es poden pensar mentre arrenquem pellofes.

M’estime la castanyada. L’única nit de l’any en què infants i vells fan el mateix gest, tant és en quin lloc, en quines famílies, en quines solituds o amb quines companyies, però amb els dits igual d’ennegrits. Infants i vells ho som tots, al mateix temps o en certa gradació. Infants i vells pelen, mengen i compten castanyes. Jo hi veig un compte més ancestral, cíclic, dels dies que falten, dels que ja no hi són, dels que vindran. I el compte no s’acaba mai. Arriba fins al pròxim infinit, i aquesta és l’única manera que tinc d’entendre’l: incomptables abans, incomptables després. Ja ho preguntava Maragall: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida?». Qui vol l’eternitat, amb tot açò? Un capvespre de tardor, baf als vidres, el sol que es rovella als cingles de la nit, i nosaltres, plegats, comptant, amb un llambreig als ulls.