A LA COVA
Per les voltes foscants
Lleneguen silencioses llàgrimes,
I sembla que acaramullant-se vénen
Des d’immenses deus llunyanes.
Misteriosos manyocs d’aigua
Un llarg camí d’anys recorren,
Tenaçment traspuen i corquen
Les llòbregues i fràgils voltes.
Però aquest degoteig persistent
En columnes ha quallat finalment:
L’etern llagrimeig de la cúpula,
Ans la sosté que l’enruna.
Així sempre, llàgrimes no assecades
han amarat les nostres ànimes,
I sota incomptables tempestes
La nostra vida ha fremit…
Però avui, quan ciclons brutals
Podrien per fi ensorrar-nos,
Nosaltres els capegem impassibles
I gairebé trenquem a cantar.
Una ànima jove ens posseeix
I cap al cel ens empeny —
Dels patiments a penes resistits
En vam fer cuirasses de ferro.
Panait Cerna | Versió original
(Versió de Radu P. Giurgiu i J. Porcar)
