«Emoció de tardor», de Nichita Stanescu

Nichita Stanescu | Versió original

EMOCIÓ DE TARDOR

(trad. Josep Porcar)

Ha arribat la tardor, embolcalla el meu cor,
amb l’ombra d’un arbre o, millor, amb la del teu cos.

Tinc por de no tornar-te a veure, a vegades,
a què em creixin fins als núvols ales esmolades,
a què t’amaguis en un ull estrany
i es tanqui com una fulla d’absenta.

I aleshores m’acosto a les roques i callo,
prenc les paraules i les ofego en la mar.
Xiulo a la Lluna, i l’aixeco i la transformo
en una immensa tendresa.

4 comentaris a “«Emoció de tardor», de Nichita Stanescu”

  1. Roser, hi ha problemes al teu ordinador en la lectura dels subtítols? Supose que no. T’ho dic perquè ja em comentares una vegada que no entenies l’idioma… Entenc que era broma, tractant-se aleshores del danès i ara del romanès.

    Enric, benvingut. D’això es tracta, de sentir, de commoure. N’hi ha d’altres que reclamen una participació més reflexiva del receptor, però aquest va directe a la vena. L’aorta, crec.

Els comentaris estan tancats.