EMOCIÓ DE TARDOR
Ha arribat la tardor, embolcalla el meu cor,
amb l’ombra d’un arbre o, millor, amb la del teu cos.
Tinc por de no tornar-te a veure, a vegades,
a què em creixin fins als núvols ales esmolades,
a què t’amaguis en un ull estrany
i es tanqui com una fulla d’absenta.
I aleshores m’acosto a les roques i callo,
prenc les paraules i les ofego en la mar.
Xiulo a la Lluna, i l’aixeco i la transformo
en una immensa tendresa.
(trad. Josep Porcar)
Hola Josep! Ara he pogut llegir la traducció del vídeopoema i és molt bonic! Gràcies.
Emociona aquest poema i la música i el paisatge…vertaderament una passada!. M’he sentit perdut en una mena de pau infinita…
Enric
Roser, hi ha problemes al teu ordinador en la lectura dels subtítols? Supose que no. T’ho dic perquè ja em comentares una vegada que no entenies l’idioma… Entenc que era broma, tractant-se aleshores del danès i ara del romanès.
Enric, benvingut. D’això es tracta, de sentir, de commoure. N’hi ha d’altres que reclamen una participació més reflexiva del receptor, però aquest va directe a la vena. L’aorta, crec.
Hola Josep! No és que no sabia de què anava això dels vídeos i no me’ls llegia bé! Ara ja veig de què va la cosa. Gràcies de totes maneres!