La legislació laboral de l’Estat regula que si un treballador dimiteix i decideix, per diners o pel que siga, canviar d’empresa (baixa voluntària), aleshores no té dret a cap indemnització, que només rebria cas d’haver estat acomiadat de manera improcedent. Amb la crisi hem comprovat que aquesta regla és aplicable només als treballadors honrats i violables, però no, en canvi, als alts executius i/o presumptes corruptes, que tenen els contractes embafats de clàusules, blindats en diuen, gràcies als quals són indemnitzats no solament quan dimeteixen sinó també quan la seua gestió ha estat ruïnosa. De fet, l’enriquiment d’aquests voltors ha estat notícia en els últims mesos arran de l’afonament d’alguns bancs nordamericans i europeus.
Pedro Garcia, director de Radio Televisió Valenciana, ha dimitit. Fuig a una empresa privada. Hi deixa un deute de més de 1000 milions d’euros en l’ens públic valencià. I també uns nivells infames de parcialitat informativa. Diu Levante-EMV que el dimitit podria arribar a rebre 50.000 euros d’indemnització. Quines són les clàusules? No estem parlant del treballador d’una empresa privada, sinó d’un càrrec en una empresa pública. Estem parlant, a més, d’un personatge involucrat en la trama Gürtel (com Camps, també és amiguet de l’ànima del Bigotes: va ser padrí de la filla d’Ávaro Pérez). I ara fuig, s’amaga, despareix amb les butxaques ben plenes i, damunt, els valencians li hem de pagar 50.000 euros? Una vergonya. Un escàndol. Camps dimissió!
Jo vull que dimitisca i que l’obliguen a passejar-se nuetet i a cavall per les ciutats de les arts i de les ciències i de les “tonteries”. Ah, i que es tape la nuesa amb el cabell que li queda, com una heroina de l’època de ma mare.
Serà possible?
Rosa, és temptador, sens dubte, però si em concediren un desig jo simplement demanaria que la justícia funcionara. I crec que és més fàcil que acabe passejant-se nuetet i a cavall que açò que jo demane. Ara bé, posats a imaginar, jo triaria el circuit de Fórmula 1: descalç, nuet, al sol d’agost, l’asfalt roent, i penó en mà, 10 voltes per cada milió d’euros espoliat a la societat valenciana. O, tal com les empreses gurtelianes ho han cobrat, de tres mil en tres mil euros, i que pegue més voltes. Ah, i retransmès en viu per la RTVV…, així per fi superaria l’endeutament.
I és que els hòmens sempre exagereu! Però si afegeixes a la fantasia a Costa i a Fabra, canvie la meua per la teua.
I per cert, la justícia no és una qüestió de fe, sinó de mecanismes que han de funcionar, de control democràtic, i de temps…per això me n’he passat al sector de la venjança. Això sí a través de la paraula, que té la força que necessite.