Els flexibles

També el bancs són empreses i comercialitzen productes. Ara que, amb bona part de raó, tothom en malparla perquè són inflexibles i no els interessa vendre crèdit (literalment, no se les creuen) a algunes empreses, també aquestes mateixes empreses haurien de preguntar-se si s’arriscarien a vendre productes a clients insolvents. Hi ha moltíssima demagògia en aquest assumpte. Moltes empreses van al banc a demanar «diners per a poder pagar les nòmines», diuen; poc després, declaren concurs de creditors, hi empantanen els treballadors i fugen amb els diners. Els bancs tenen apresa aquesta lliçó. Ni un banc és una ONG ni els empresaris uns morts de fam. Lluny estic de defendre els bancs. Déu me’n guard! En els darrers anys, bancs i financeres han llançat innovadors i arriscats productes hipotecaris, i n’han obtingut beneficis desorbitats gràcies a l’inflament, amb gasos tòxics, del mercat immobiliari i adjacents. Ara, sense moure’s del lloc, també han fugit. Saben que no es poden queixar de l’aerofàgia i la diarrea financera, i menys encara de la morositat creixent, perquè són ells els primers culpables, si més no per la part que els toca, de no haver-hi establert mesures de control i vigilància interna. O és que havien ja planificat els riscos? La banca no perd mai, sol dir-se. Però no només ells són els responsables, ni de bon tros. Quin és, en els darrers anys, el treball que han fet les auditories internes o externes dels bancs i de les grans empreses? Carnestoltes de la modernització empresarial. On són les accions de l’exèrcit d’inspectors i supervisors que paguem a l’Estat? Inspectors d’Hisenda, de Treball, supervisors del mercat de valors, auditors concursals, jutges, fiscals… I com han treballat, quins han estat els tripijocs, martingales i negligències d’agents econòmics amb una evident responsabilitat civil? Governs estatal i autonòmic, ajuntaments, empreses, notaris, taxadors, agents de la propietat inmobiliaria, immobiliàries, gestories, assessories, sindicats…! Podria seguir. Després de la desfeta, la patronal reclama ara, amb una pocavergonya que frega la delinqüència, un abaratiment dels acomiadaments. Flexibilització, en diuen. La flexible pocavergonya. Una altra volta de rosca. Sembla que no tenen prou (mai no en tenen) amb el contorsionisme que han de fer ara els treballadors per a no perdre el lloc de treball i plegar-se als sagrats designis de patrons, banquers i governants. Els flexibles sempre som els mateixos. Però haureu d’estar alerta, flexibilitzadors: anem camí de 4 milions d’aturats. La fam i el fred són inflexibles.