La vida és un pont i, contra tots els pronòstics i contra totes les contradiccions, vull creure-ho sempre, content, trist, convençut. Les meues creences no saben de cap déu. No creuen que cap creença ens salve, però coneixen els ponts. Crec que la vida és un pont. Un vers, una paraula, l‘amor és un pont. No sé de quina vora vinc ni a quina vora vaig, i ni tan sols sé si davall de mi hi ha un riu de vi, una mar de sang o, senzillament, l‘abisme brutal d‘un precipici. Què n‘hi ha, doncs? Sota els ponts sempre n‘hi ha alguna cosa: una por, l‘ofec, vertigen, un cos, o bé les ganes de tirar-se… Del pont. Les ganes davall d‘un pont, les de viure i les de morir-se. Les ganes. Perquè quin seria, si no, el sentit de l‘existència d‘un pont? Seria el sentit de l‘existència de qualsevol cosa? No és qualsevol cosa: és un pont. Un pont és un pont. Això té una certa categoria, una veritat. La vida ha de ser un pont. És una determinació, una necessitat. Has de ser un pont.
«Brooklyn Bridge Blues» de Jack Kerouac, recitat per Ginsberg
Yo escribo y el lector lee, es decir que se da por supuesto que yo escribo y tiendo el puente a un nivel legible. ¿Y si no soy legible, viejo, si no hay lector y ergo no hay puente? Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente puente mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che.
El libro de Manuel, Julio Cortázar