Aparicions

Tot just abans de besar-te sospite que has plorat. I tanmateix ho faig… Et bese a tu i a cadascun dels teus espectres. Ebris de culpa ballen per l‘habitació amb l‘ensordidora música del teu dolor. Els fantasmes del passat són sempre i solament els d‘ara mateix. No hi ha fantasmes del passat i els del futur els alimentes tu, també ara. Saps que arrosseguen cadenes, que udolen en les tenebres i que, de tant en tant, també s‘apareixen; sovint oblides, però, que sempre ho fan a dins del nostre cor. No travessen murs però, amb la criminal col·laboració del temps, clivellen la pell i en fan una infinita arruga capaç de pansir, a certa edat, qualsevol gest mínimament emotiu. Quan per fi te n‘adones de la resistència de tots els ocupants, quan ja ets víctima de l‘absoluta ingerència de les aparicions, quan ja t‘has convençut de la teua condició de carn de canó i t‘interpretes com un altre fantasma arrossegant cadenes i udolant en les tenebres, aleshores ja no hi ha camí de tornada. Ets aleshores l‘espectre dels altres, una tèrbola aparició per a aquells que t‘estimaven i, vés a saber, potser t‘estimen encara. Tot s‘ha tornat pura obstrucció i secret, abstracció i derrota, memòria i desig en una comunió letal. Ni l‘odi ni la commiseració aprofiten ja com a mecanisme de defensa… Tot just abans de besar-te sospite que has plorat. I tanmateix ho faig… Et bese a tu i a cadascun dels teus espectres. Vull que desapareguen.