l‘arrufada de celles del pastor
que planta cara als llamps conté la glòria,
els seus estralls i tot l‘horror. Del cel
cauen àngels com torres, una faula
de trons majestuosos i infinits.
Però l‘home, nosaltres, armadura
d‘un grapat d‘ossos trencadissos, som
un respir que en fatics va a poc tornant-se
memento mori. Insignificant,
defeca avergonyit, i viu a penes,
o d‘il·lustre llinatge és un Ningú,
meuca sembla la dona. I jo, que encara
muir de totes les morts, deforme he vist
el meu rostre en l‘argent d‘una cullera.
Gerard Manley Hopkins, Sonets Complets, Edicions de la Guerra, València, 1999.
Trad. Isidre Martínez i Marzo
